Marta

Onada d’aquarel•la l’ànima,
de freda boira guarnida,
glaçada maror afligida
d’agitada pugna arraulida.

Calmada i tancada, la teva mar
Mediterrània, no engolia tristesa,
ni l’ombra dels cristalls salats,
rosecs interns de tempesta.

Corbes et portaren a l’exili,
a terres àrides, daurades i tan planes
sinó fos per la cima del campanar
amb llur cigonya de vols pausats.

Ponent enllà, per fi, la mar perduda
on afloren rams abismals d’ones,
darrer paradís del Cap de Fisterra
colpejant, escumoses, penya-segats.

La marea viva s’empassa un glop de sal;
el teu mar profund, Marta, de llàgrimes
al vent com valls de perles,
fonent-se al lament de les gavines.

I és l’horitzó, foc d’encenalls,
qui et desperta la llar d’espurnes
roges, volcà de l’ànima encesa,
consumida, pelegrina, al bram de l’oceà.

Són vieires d’estels immigrats
les obscures roques
dels teus sentiments alleujats;
fina sorra entre les cames.