Maria

Senyoreta Maria, se l'acusa d'incitar a la violència i a la rebel·lió contra el govern de sa majestat imperial l'emperador Nicolau II, concretament de -i citaré literalment- oh, ah si, dir que "s’han d’utilitzar piolets per venjar-se de l'escòria noble que us oprimeix "
Conec i respecto als comunistes. Sé que vostès ens coneixen a nosaltres, ara bé, ignoro completament si ens respecten o no. Parlen d'igualtat, però en els seus diaris i manifestos parlen d'acabar amb la burgesia, consideren a tot el que no sigui obrer o camperol com un paràsit, etc. Vostès realment creuen que així podran aconseguir els seus objectius? Entenc que parlin (encara que no estic en absolut a favor) d'utilitzar la violència.

Però ... destruir el domini d'una classe per establir el d'una altra? No creu vostè que això provocaria els mateixos conflictes, però a l'inrevés?

-Oh! va dir ella com tota resposta, mossegant-se el llavi, és que veurà, senyor .....

-Antonovich, li vaig dir, Karl Antonovich, mantenint el meu to de veu característic, imponent però confortable i amable. Segueixi. Ja. Ara!

-Diguem que .... no pensava que els interrogadors fossin així.

Vaig somriure.

-Miri, és que al Servei de Seguretat i Ordre Públic som amables amb qui no és sospitós, no tenim pietat amb qui sabem amb certesa que ha comès un crim, i som prudents, per dir-ho d’alguna manera, amb aquells sobre els quals ignorem el que han fet.

La jove revolucionària semblava sorpresa, actitud que jo vaig aprofitar per mirar als seus brillants ulls negres que me atreien terriblement.

-Però vostè m'ha vist, va dir- mentre aquests ulls de la preciosa dona, recentment deixada de ser una nena més gran per passar a ser una joveníssima dama s'amaraven de llàgrimes.

-I tant, però l'entenc. Entenc per què es manifesten, entenc per què fan vagues, entenc per què han incendiat l'única fàbrica que hi ha a tot Chisinau i a tota Moldàvia, i entenc per què han destrossat la casa d'aquell terratinent, que, per cert, té vostè raó, és una persona menyspreable.

Però no estic d'acord ni amb els seus objectius finals, ni amb com hi volen arribar.

-Llavors ... que farà amb nosaltres? - em va preguntar amb interès.

-Ara mateix-vaig dir, no ho sé.

Si us plau! Us ho suplico, no ens empresoni, som els únics que podem treballar a la nostra família! -em va dir vessant ses llàgrimes

Aquí li vaig agafar la mà, res eròtic, res sexual, res que pogués donar a entendre que de sobte hagués començat a sentir una atracció tan intensa per ella que necessitava tocar-la, així que mentre prenia la seva mà li vaig dir que es tranquil·litzés, que no els hi passaria res.

-El motiu, pel que li he dit que no ho sé és vostè. Des que m'han ordenat aturar-la no he pogut evitar sentir ..... alguna cosa, per vostè. És conscient de les seves idees, dels seus motius, de perquè pensa d’aquesta manera, i només té 16 anys. M'ha impedit pensar en els seus ... com en diuen vostès? Ah, si, camarades. Li diré el que farem. Ara mateix els vaig a alliberar, a tots, però amb una condició, vindran, i vostè la primera, tots a la meva residència, vostè a la meva habitació, i els seus companys a les de convidats, no li faré res, ni em vaig a aprofitar de vostè ni encara menys la vull obligar a res, simplement vull que em faci companyia. Mai he estat una persona a qui li resultin fàcils les relacions socials.

-Demà, els seus amics m'hauran de fer una redacció en què em diguin per què són comunistes, que els ha portat a fer el que han fet, i perquè creuen que és adequat fer el que fan. Si aquestes redaccions em satisfan, no només sereu lliures, també estaran sota la meva protecció, en el vostre cas, senyoreta, no caldrà cap redacció. Vull que m’ho expliqui vostè mateixa, directament, amb tranquil·litat. Està sota la meva protecció des d'aquest mateix instant.

Però vull sentir aquestes paraules sortir de la seva boca.

Vull que la seva veu m’emboliqui.

I per cert, a l'arribar a la meva residència, es donarà vostè un bon bany amb aigua calenta i li donaré roba decent, i aquí sí que no toleraré cap altra cosa. És una ordre!