MARE DE SANG

Aquelles flors plenes de claus que em llençares
les vaig entomar delectós,
agraït i delitós, per sentir-ne el flaire.

Em nafraren les mans
i m’esgarrinxaren l’ànima.

Les mans sagnaren.
L’ànima, també.


No hi ha cap porta.
Només murs
que aprenen a dir-nos que no.

No hi ha portells
que condueixi'n
a altres camins.

Se’ls podreix l’ànima.

Om, om, om… aquells budes silents,
immòbils, quiets, inactius,
als quals se’ls podreix l’ànima.

Asseguts, guaitant el no-res,
mentre el món es corromp
i Se’ls podreix l’ànima.
0m 0m om

Tot el que no es mou,es podreix.

Tan sols amb accions creadores
i gests trencadors...
expandim i embellim l’univers:
Això és el que som,i ho sabem.

No hi ha cap porta.
sols la que construïm nosaltres, i prou