Males troballes

-A veure si aquí dins marca alguna cosa -va dir en Jaume-, mentre apuntava la vara de saurí per sobre del terra de la sala. En Jaume va fixar el pal davant de l’esgraó que salvava el decalatge entre la cuina i la sala que feia d’espai distribuïdor de la planta.

-Què fem? -Va mirar a l’Anna.
-A veure? -L’Anna amb un ganivet va començar a treure la calç i el guix de les juntes fins que va aconseguir treure una llosa més gruixuda del normal. Sota la llosa superior de l’esgraó es formava un buit. Va posar la mà dins i va notar alguna cosa. Va allargar més el braç i va notar un tacte de cuir, va estirar fins que no va poder suportar més el dolor al colze. Quan va poder subjectar bé l’objecte el va estirar i el va treure.
-Està ple d’or! – va dir en Jaume amb els ulls esverats.

L’Anna i la Montserrat van anar a buscar càvecs i martells a l’exterior. Es van afanyar a colpejar les lloses i treure-les per poder entrar més dins la cavitat. Estirada a terra, va començar a estirar sacs, mentre que la Montserrat els donava a en Jaume que els obria i els buidava damunt de la taula. Cada sac contenia quaranta dobles d’or i en van aconseguir treure una dotzena. Damunt de la taula, s’hi van acumular quatre-centes-vuitanta monedes d’or.

-Ajudeu-nos nostra Senyora del mal que ens poden fer aquestes monedes -va somicar l’Anna.
-Hem de marxar d’aquí -va dir en Jaume. - No hi podem estar més. Nosaltres hem trobat les dobles i ara són nostres.
-Marxem ara que podem!!!-va exclamar la Montserrat.
Varen estirar tres mocadors de farcell. Dins de cada mocador hi varen posar quatre bosses. Van entrar en un sender que s’enfonsava en el terreny.

L’Anna caminava de pressa sense mirar enrere, en Jaume bufava i amb les mans mantenia recte el fato que subjectava amb el front i l’esquena. El mateix feia la Montserrat que sentia els batecs del seu cor com repics de timbal a les orelles. El bosc estava en silenci, tots els animals estaven quiets, només se sentia el soroll que cadascun feia amb els peus en avançar per damunt de la fullaraca. La Montserrat va sentir que l’agafaven. Va voler cridar, però un fort cop a les temples li va tancar la boca, va sentir un fort dolor, va caure boca terrosa; quan va arribar a terra estava morta.

En Jaume va sentir el soroll d’un cos que queia damunt de la fullaraca. Llavors es va sentir atrapat per alguna cosa. L’impacte al cap li va trencar el coll de cop.

L’Anna s’assecava el suor que li baixava pel rostre. Tenia molta por perquè desconeixia les passes que escoltava. Maleïa el moment, en el qual havia estirat la primera bossa de monedes. Va poder desfer el mocador que duia al front i el sac ple de monedes va caure a terra. La visió de l’or va distreure per uns instants el perseguidor. L’Anna va poder saltar i córrer, va xisclar amb desesperació. Per un moment va creure que sense l’or, estava salvada. Es va girar i va veure el rostre d’un home que la perseguia. Va sentir un fort cop al cap, molt de dolor, va notar sabor a sang, se li va regirar l’estómac, va sentir que les cames no la sostenien, va caure a terra i va perdre la consciència.

Unes hores després, en Jordi, un jove solter, cercava bolets sota els pins i els faigs. Va veure una cosa que brillava, va pensar que era una llauna de tonyina. Va mirar més enllà i va veure una forma humana mig colgada de fulles i herba. Va pensar en marxar, però per curiositat s’hi va acostar. Va descobrir el cos ensangonat de l’Anna. Va notar que estava viva.
-Auxili! Auxili!

Va acudir-hi gent, se’n van endur la ferida i van trobar els dos cadàvers. En Jordi va ser considerat com el sospitós del crim, fins que l’Anna va dir que no havia estat ell. La noia va pensar que l’assassí d’en Jaume i la Monserrat la perseguiria per acabar la feina. Quan es va refer, va desaparèixer i no se l’ha vist més.

Fi