MALEÏTS RESTAURANTS MALEÏTS COMENSALS

MALEÏTS RESTAURANTS MALEÏTS COMENSALS


Entres i ja et tenen. La carta és un poema de paper ECF setinat i certificat, No hi ha preus, només promeses: “bateria de llagostins en fusió intima amb la terra”. El cambrer no et parla, et narra. Diu “un viatge” quan vol dir “un plat de 48 euros”. Tu somrius perquè pagar no és un acte: és una litúrgia.

El menjar arriba en suports que no són plats: pissarres minúscules, peces de pissarra, un tros de teula recuperada d’un abocador artesanal. El mos és exactament el que diu Internet: perfecte, minúscul, fotogènic. Tu el mires massa temps, el mòbil ja ha menjat abans que tu. Click. Ja està al núvol. El gust? Secundari. El que importa és el relat: “Ahir vaig sopar al Trespol & Co”.

I mentre mastegues aquesta crosta de carbó vegetal amb ànima de tonyina, penses en la mare que els va parir. Aquella dona anònima que un dia va fer un bullit de carn d’olla amb patata i pilota, i ningú va fer una foto, ni va deixar propina del 15% per somriure, ni va dir “l’experiència sensorial m’ha transportat a la infantesa”. Simplement va menjar. I va callar. I va parir un món on un tros de pa amb tomàquet es deia pa amb tomàquet i no “terroir untuós amb cruixent d’origen traçable”.

Les postres són un núvol de fum de xocolata amb salicòrnia. Dolç? Salat? Irrellevant. El cambrer pregunta “com ha anat l’experiència?” I tu dius “bé” per no admetre que has pagat 98 euros per sentir-te buit. Però el buit, precisament, és el producte estrella. No surts del restaurant saciat: surts legitimat. Perquè consumir no és omplir l’estómac. És omplir el currículum vital. “He estat allà. He vist el poltre de vedella criat a cop de viola de gamba. Ho certifico.”

Sortint, veus un rètol de kebab a 3,50. I per un segon, la mare que els va parir t’escup a l’orella. I et diu: “Torna a casa, idiota. Fes-te un entrepà de formatge fos. I sigues lliure.”

Però tu ja has reservat per a demà al Miracuixa, el nou espai on el plàtan fregit se serveix dins d’una sabata de taló d’agulla impresa en 3D. I penses: “Quina sort tenir gana en una època tan interessant.”

I la mare, des de l’infern de les cassoles sense estrella, et maleeix suaument. Però tu ja no l’escoltes. Estàs massa ocupat penjant com un desesperat la foto del fum.