Macumbeira

Un relat de: bloodymaruja
Cada dia a les 9 en punt ,sense mirar ningú ni dir un bon dia mínimament audible, arribava l'encarregada a la bòbila.
Llavors les companyes de la zona d'esmaltat canviàvem unes mirades de complicitat amb les noies que s'ocupaven de l'extrusora. Si tenia un mal dia,ho coneixíem pel repicó dels talons alts que avançaven pel passadís amb un punt més d'energia que els altres dies. Últimament, les jornades dolentes superaven en nombre a les bones i la senyora Pallarès , de mal nom la Mal-follada, ens feia víctimes dia sí , dia també dels seus rampells de mal geni i de les seves manies.
Era una dona alta i seca que hagués pogut semblar bonica si hom no es fixava en la ganyota que feia servir per rialla i en els ulls freds i grisos que refulgien irats quan la temuda ombra els creuava. Duia una bata blanca sempre immaculada i les ulleres de mirar de prop penjades del coll amb una cadena daurada . Nosaltres, amb les bates color sèpia, semblàvem una munió de ratolins espantats quan es posava les ulleres a la punta del nas per repassar les nines acabades.
Amb els dits ben estirats fregava religiosament l'esmalt encara calent del cos de cada peça, resseguia els rínxols de fang i comprovava amb una plantilla el diàmetre del cercle de la base, per veure si el treball de les torneres havia estat correcte. En trobar el més mínim defecte aixecava la nina de ceràmica ben enlaire i la rebotava a terra.
Tot seguit, aixecant enèrgicament la barbeta, mostrava l'escombra i la pala a la causant directa del defecte qui s'apressava a recollir els padellassos i a llençar-los al dipòsit de rebutjos. Llavors anotava en una llibreta el número de sèrie de la peça per a sancionar a totes les treballadores que havien intervingut en la producció.
Un mal dia, una oficiala va gosar demanar-li una de les nines defectuoses per regalar a la seva filla que feia la comunió i la Mal-follada li digué que és clar que sí, que ja se la podia emportar, però que preparés una bona cola per a enganxar-la .Dit això la llençà de patac a la paret i la seva riallada de boja ens va quedar tota la tarda a les orelles.
De la seva taula estant controlava tot el taller i si alguna de les noies gosava canviar unes paraules amb alguna companya, immediatament cridava el cognom de la culpable i li assenyalava la sortida del forn per fer la tasca de desenfornar, feina odiada a causa de la calorada que s'hi passava i que feien sempre les més xerraires.
La Mal-follada no menjava, tret de rosegar alguna galeta de fibra saciant, no anava al vàter i només de vegades bevia ,directament de l'ampolla de plàstic, un líquid tèrbol del color de les nostres bates, segurament aspre i aprimador. Es passava el dia teclejant a l'ordinador estadístiques de producció i vigilant les nostres activitats amb un excés de zel obsessiu.
Era natural que amb totes aquestes qualitats fos odiada unànimement per totes les subordinades i fins i tot pel personal de les oficines malgrat que tenien la sort de no tractar-la gaire.
El dia que va començar a treballar l'Ariadne,una brasilera rodoneta amb la pell color de canyella, l'encarregada de seguida li va agafar mania, possiblement perquè duia la bata una mica descordada i cantava fluixet mentre esmaltava .
Li volia parar els peus:
- Tú, "Brasileña", aquí está prohibido cantar.
La noia responia amb un somriure :
- Està bon..
Però al cap de poca estona tornava a començar la cantarella.

A l'hora de dinar li vam preguntar que què cantava i l'avisàrem dels perills de desafiar la Mal-follada.
-El perillo lo tiene ela. Estoy llamando al Exú Paloma Negra.
I es tragué de la butxaca un còdol que tenia pintada la silueta d'un colom en negre i de forma senzilla,com fet per una criatura. L'acariciava amorosament mentre taral•lejava el seu cant.
Baixant molt la veu per si de cas la Llepaculs l'arribava a escoltar ens va explicar que era "macumbeira". Per una bona causa, invocava als esperits benèvols,els "Orixà", però en aquest cas cridava els" Exús", esperits malignes que s'havien de saber tractar i que tenia guardats en un "terreiro" a casa.
La pàmfila de la Ramona es va posar les mans al cap i li preguntà si això volia dir que era fetillera.
L'Ariadne respongué decidida que les fetilleres es feien, però les bruixes ho eren de naixement i ella havia nascut d'aquesta manera.
I, apa, vam tornar a la feina, que tocava preparar esmalts.

Al cap de pocs dies , la Pallarès s'esgargamellà cridant:
-Qui m'hagi amagat les ulleres, se'n recordarà!
La Llepaculs, sempre amatent, feia veure que cercava remenant els calaixos de les eines.
-Això és que se les deu haver deixat a les oficines quan ha anat a la reunió, senyora Pallarès.
La Mal-follada, una mica més tranquil•la ,passà a fer la inspecció de les peces sortides del forn i formà un altre terrabastall amb la nina model "Mañica":
-A veure, a qui se li ha acudit esmaltar-li el vestit de blanc?. És clar,havia de ser el número 6-1: la "Brasileña".
L'Ariadna , amb una mitja rialla i l'escombra a punt avançà uns passos. Com era d'esperar, la nina "Mañica" blanca va quedar esclafada a terra.

Però, entre els fragments de terrissa, destacava un grumoll de vidre fos mig barrejat amb el que semblaven uns fragments de metall daurat en procés de semi-fusió.
El crit histèric de l'encarregada ressonà a tota la nau.
-Les ulleres!
Totes les treballadores ens vam haver d'esforçar per no esclafir a riure quan la dona ,amb posat triomfant i el manyoc de vidre fos a la mà ,se'n va anar cap al despatx del director.
Per sort era divendres i la sirena va sonar indicant el fi de la jornada acompanyant els so dels talons que repicaven a tota velocitat .

El dilluns a les nou en punt, en lloc de la Mal-follada , va entrar al taller el cap de personal que, amb aire compungit ens informà que l'encarregada quan tornava cap a casa on malauradament vivia sola, el cotxe, per causes encara desconegudes, s'estimbà des d'un pont de l'autopista. Encara bo que no en passava cap altre pel camí de sota. Però a la pobra, és clar, se li trencaren tots els ossos a bocinets.
La direcció ens donava el matí lliure per si volíem anar a l'enterrament.
L'única que es tragué la bata va ser la Llepaculs i també un paquetet de la butxaca.
-Pobreta! jo que li portava una cadeneta nova per les ulleres....

Comentaris

  • Que extrany..[Ofensiu]
    Annalls | 08-05-2013

    ... si ja l'havia llegit... i no te comentari... ¿? potser correspon a aquests que a vegades se'm menga l'ordinador. Aquesta Sra necessitava una teràpia..segur. Em recorda la monja Asunción que quan es va trencar la cama, totes estavem més que contentes perquè així no ens podria afobetajar però heus-la aquí que des la taula estant llençava llibres al cap de la desafortunada. No recordo seva la seva punteria.Guapo relat!!
    Anna

  • M'agrada :[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 19-11-2012

    El títol.
    El nom que li han posat a l'encarregada.
    El teu estil amè.
    La descripció de situacions i ambients.
    Que li facin desaparèixer les ulleres-

    Conclusió : Cal anar molt en compte amb les bruixes.

    M'alegra molt el teu premi a Viladecans i l'altre dia vaig llegir un poema de Jorge Luis Borges "Poema a los amigos " del qual t'envio un fragment :
    Tus alegrías, tus triunfos
    y tus éxitos no son míos ,
    pero disfruto sinceramente
    cuando te veo feliz.
    Una forta abraçada bloody.


  • Macumbeira.[Ofensiu]
    Gabriel M. | 18-11-2012

    Bon relat, amé, amb ritme. El lector queda enganxat i amb això es guanya molt.

    Cordialment,

    Gabriel M

  • La veig[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 15-11-2012 | Valoració: 10

    Un gran relat, una meravella de proximitat, de veure'ns i sentir-nos com mirant per un foradet. Empatia literària, conexió directa amb el lector, que es treu el barret. Literatura clara, diàfana, divertida, que fa plorar i on veiem tota l'ànima humana, en forma de treballadora, bruixa blanca i bruixa negra. Aquests relats teus de fàbrica i treball, m'encanten. Tens una facilitat increïble per a reflectir i transmetre aquest món. que m'ha encantat, vaja. Una abraçada.

    Aleix

  • Ai, les bruixes![Ofensiu]
    Armando Vericat | 14-11-2012

    Al final la bruixa dolenta, la Malfollada, m'ha fet llàstima... Tampoc es mereixia tant, que aquests encarregats que es fan compte que han d'heretar l'empresa..., al fons a mi em fan pena; perquè ni són amics dels treballadors, ni de l'empresari. Els hi veig un punt d'amargats. Però, cadascú té allò que es mereix o es busca. Bon relat, quasi com si fóra escrit per nens, però amb un punt de mala llet interessant.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de bloodymaruja

bloodymaruja

54 Relats

347 Comentaris

46312 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
En aquesta instantània, la laboriosa Bloodymaruja rep una meravellosa colecció d'estris per fer conserva. Regal que apreciarà tota la família i que li permetrà nodrir com es mereix l'embadalit marit.
Si em voleu preguntar les receptes per preparar conserves a nivell semi-industrial o alguna altra cosa em podeu escriure a:
bloodymaruja@gmail.com