L’ÚLTIM SOPAR

S’havia arribat a tal sofisticació que abundaven els grans restaurants d’un sol i exclusiu comensal. El meu “Soupes”, era el més celebrat de tots.

La nit que vaig tancar per sempre, tenia una reserva. El senyor X. Va arribar puntual. El vaig rebre jo mateix en un menjador immens, on una única taula de marbre brillava sota un focus de llum crua.

-Benvingut a l’experiència definitiva- vaig dir-li.

El menú era un poema críptic de desconstruccions i records. Cada plat, una obviada enrevessada en un plat de fang cuit. “Brou de la infantesa amb or”, “Nostàlgia de pa en tomàquet encapsulada”. Ell mastegava en silenci, solemne, mentre jo observava des de l’ombra.

El plat principal era “L’espera de la mare”. El plat, buit, amb vapor que flairava a lavanda i ansietat. El client es va limitar a inclinar el cap i somriure amb melangia.

-Sublim- va xiuxiuejar.

Quan va marxar, vaig enderrocar la cuina. Tots els fogons, els alambins, els gerds d’espècies. L’absurd havia consumit la seva última i més àcida fruita: l’èxit. Ens vam vendre la soledat tan bé que ja ningú recordava el gust amarg de menjar sol sense un espectacle que ho justifiqués. El veritable àpat era la nostra pròpia vanitat.





2025