Cercador
Lucía i el sèxting. Capítol 1.
Un relat de: Purpleman- Compartir:
El meu nom és Lucía, tinc 35 anys i la història que us contaré us farà veure com es pot arribar a complicar una relació de sèxting.
Nascuda a la Catalunya profunda dins d'una llar amb pocs recursos, vaig cometre l'error de quedar-me embarassada molt jove. Quan la meva família ho va saber, profundament religiosa com era, em varen fer fora de casa i vaig decidir venir a Barcelona, on creia que la meva maternitat seria millor compresa que al poble. Un cop aquí, tot i que la gent va ser sempre oberta i hospitalària, les coses no van anar com jo em pensava: sense estudis i sense diners em va ser impossible trobar una feina, i el meu fill Àngel va néixer gairebé al carrer. Estava desesperada, i més d'un cop vaig pensar en donar-lo en adopció perquè al menys ell sí que pogués tenir un futur.
Per sort, a través d'internet vaig conèixer el Lluís, un bon home, un empresari divorciat que no li va importar fer-se càrrec d'una mare soltera adolescent i del seu nadó. Al seu costat vàrem ser feliços durant més de deu anys, fins que una nit horrible un inesperat accident de trànsit va acabar amb la seva vida. A partir d'aquí, el malson va començar un altre cop: havent mort sense fer testament, els seus fills varen fer valer que ell i jo no estàvem casats per treure'ns al carrer. Ni una paraula d'agraïment.
Em tornava a trobar com feia deu anys, però aquest cop amb un nen força més gran que no podia entendre perquè havíem de marxar d’aquella casa on mai ens havia mancat de res. I és que allà hi teníem de tot: des de servents que s'encarregaven de les tasques domèstiques fins a entrenadors personals que ens aconsellaven sobre la dieta i l’exercici físic. L’única cosa que havia de fer era estar atractiva per al meu home. Això sí que ho puc dir: conservo el cos prim i esvelt de quan era adolescent, i el cuido amb dieta i gimnàs per tal que segueixi així.
Els primers mesos al carrer tornaren a ser molt durs: vaig haver de llogar un petit pis amb una sola habitació, l'únic que em podia permetre i molt lluny de la casa amb piscina on havíem viscut fins llavors. Anava tirant d’un petit calaix que m’havia fet d’amagat d’en Lluís, però els estalvis s’esgotaven i m’espantava la idea d’haver de treballar de dona de fer feines o cuidant gent gran: mancada de formació, les úniques feines a les quals podia optar.
Va ser llavors que un dia, navegant per la xarxa, vaig llegir sobre les noies que oferien sexe virtual per internet i els importants ingressos que així obtenien.
"Si pot fer-ho aquella jo també"... crec que deia la sintonia d'una sèrie de televisió de quan era petita. Així que dit i fet: em vaig comprar varis conjunts de llenceria força provocativa i algunes joguines sexuals i, mentre l'Àngel era a l'institut, jo em connectava a la xarxa perquè homes desconeguts poguessin gaudir del meu cos. L'augment dels ingressos es va notar gairebé a l'instant: sense moure'm de casa podia guanyar cada mes entre quatre-mil i cinc-mil euros, així de cotitzades estem les noies amb cossos com el meu. Aviat vàrem poder mudar-nos a un pis més gran, i també em vaig poder comprar un cotxe.
Tanmateix, aquesta millora en la nostra economia no va impactar en l'estat d'ànim de l'Àngel. A ell la mort del Lluís l'havia afectat moltíssim, i mai no es va acabar d'adaptar a l'institut públic on el vaig haver d'apuntar quan ens varen fer fora de casa. Tots aquests canvis, a més, l'havien agafat en plena adolescència i l'havien tornat un noi esquerp i sense amics. Apuntar-lo un altre cop a un centre privat, el prestigiós Institut Balzac, no sols no va tenir l'efecte desitjat, sinó que va empitjorar encara més el seu caràcter.
Un dia em va cridar al seu despatx la senyoreta Julie, la seva tutora, una dona d'uns seixanta anys que parlava català amb un fortíssim accent francès. Em va sobtar que el primer que em demanés fos a què em dedicava. Li vaig dir que era empresària, el primer que se'm va ocórrer. Un somriure burleta em va fer veure que no s'ho havia cregut.
- Miri, jo el que crec és que l'Àngel ha patit molts canvis en molt poc temps. Primer la mort del seu padrastre, després haver de marxar de casa, i ara finalment haver hagut de canviar un altre cop d'institut. A més, jo penso que potser vostè no li dedica tot el temps que un fill adolescent es mereix. N'est-ce pas vrai?
La senyoreta Julie em mirava per sobre les seves ulleres de pasta com si em llegís en pensament. Des de feia ja uns mesos les sol·licituds de contacte a la meva pàgina web s'havien multiplicat, i ja no només em connectava pels matins, sinó també per les nits i fins i tot algunes tardes, mentre l'Àngel feia els deures a la seva habitació. El meu somni era comprar una casa semblant a aquella on havíem viscut tan feliços. Però per això havia de dedicar-hi temps.
Vaig sortir d'aquell despatx amb sentiments discordants: per una banda agraïa els consells de la senyoreta Julie, però per l’altra no m'agradava que aquella dona posés en dubte els esforços que feia pel meu fill. Així que per tal d'aconseguir el meu somni vaig seguir connectant-me a internet entre 8 i 10 hores al dia, confiant en que la malenconia del meu fill, amb el temps, aniria passant.
Recordo que a través de la meva pàgina web em contactava gent de tot el món dels quals només en coneixia la nacionalitat, el “nick” que s'havien posat i l'edat que deien tenir. Balls eròtics, striptease o bé veure'm masturbar era el que la majoria acostumava a demanar-me. A d'altres en canvi els agradava que em posés botes altes i roba interior de cuir i que els dictés fer coses humiliants a través del monitor. Vaig haver-me de comprar accessoris específics per poder atendre aquesta mena de demandes, així com cuidar-me que el meu fill no els trobés. Va arribar un moment que tenia molts clients fixes que es connectaven de forma regular i jo m'ho passava d’allò més bé des de l'anonimat de la meva habitació adoptant el paper que se'm demanava a cada moment, ja fos de submisa o de dominant.
D'entre tots els homes que em contactaven aviat va destacar-ne un. Com de tots els altres, d'ell només en sabia el “nick”, Lavender69, la seva edat, 55 anys, i que era de Londres. El seu avatar era la foto d'un gat negre que jeia dormit a l’escalfor d'una llar de foc. Com tots els altres, Lavender va començar demanant-me els serveis més freqüents, però al contrari que la resta les seves demandes inicials no varen esdevenir en exigències més fosques ni en fetitxismes humiliants. A l’inrevés, molts cops aquesta persona es connectava (i pagava) únicament per parlar amb mi i descarregar la tensió acumulada de la seva feina. Així vaig saber que es tractava d'un alt directiu, divorciat i amb dos fills ja grans, i que els seus hobbies eren invertir en borsa i connectar-se a internet per tenir sexe virtual amb noies com jo. Les seves connexions arribaren a fer-se gairebé diàries, i molts de dies quan veia que s'apropava l'hora que Lavender es solia connectar, no dubtava en rebutjar les sol·licituds que m'entraven només per estar disponible per a ell. Va ser un d'aquests dies quan vaig veure a la pantalla del xat una pregunta que em va sorprendre.
- Escoltat... Tu tens un fill adolescent, veritat?
Em vaig quedar d’una peça i li vaig demanar com ho havia sabut. Em va fer veure que darrere meu havia deixat la porta de l'armari entreoberta i per l'escletxa es podia veure l’uniforme de l'institut del meu fill que tenia preparat per planxar. Trencant la primera norma d'aquestes pàgines web que diu que mai s'ha de donar informació personal a cap contacte, em vaig sincerar i li vaig dir que sí. De fet, li vaig explicar tota la meva història, de com havia sigut mare soltera, de com m'havien fet fora dos cops de casa i de com aquesta era ara per ara la millor forma que tenia de guanyar-me la vida. Em va demanar una foto del meu fill i li'n vaig passar una de l’estiu anterior on sortíem ell i jo abraçant-nos: l’Àngel amb la seva cara habitual d'emmurriat amb el serrell gairebé tapant-li els ulls i jo amb els meus cabells castanys recollits en dues llargues trenes i un ample somriure d'orella a orella. Aquell estiu havíem llogat un apartament a primera línia de mar i jo havia gaudit moltíssim prenent el sol i fent snòrquel. I fins i tot l'Àngel de tant en tant deixava de banda el seu tarannà esquiu i s'avenia a que passegéssim junts pel costat del mar. En Lavender em va dir que l'Àngel ja era tot un home, i li vaig haver de donar la raó.
- I el teu fill, com ho porta això de tenir una mare tan jove i atractiva?
Li vaig dir que l'Àngel encara no s'interessava per les noies, tot i que jo sabia que no era veritat. Ja feia mesos que sentia com el meu fill és masturbava per les nits a la seva habitació, i algun cop l'havia espiat a través del forat del pany mentre ho feia. Que li agradaven les noies ho demostrava el fet que sovint desapareixien del meu calaix de la roba interior sostenidors i calcetes que l'Àngel feia servir per donar-se plaer i que després em trobava tacats d'esperma al cabàs de la roba bruta. No obstant això, ho considerava una fase pròpia de l'adolescència i no li donava més importància.
-I tu, si realment fa tant de temps que no estàs amb cap home, no et sents atreta ni que sigui una mica per aquest homenet que tens a casa?
Aquí vaig trigar més en contestar. Era cert que des que havia mort en Lluís no havia tingut relacions sexuals amb ningú, i reconec que espiar el meu fill masturbant-se m'havia fer venir ganes de tornar-ne a tenir. Però no li ho vaig dir. De fet, no recordo què li vaig contestar, però imagino que el temps d’espera degué desvelar-li els meus sentiments.
I va ser llavors quan va deixar anar la primera proposta.
- Lucía (des de gairebé el començament li havia confiat el meu nom real), m'agradaria fer-te una proposició. Sé que no és una sol·licitud habitual, però estic disposat a pagar-te bastant.
- Hahaha. Ja trigaves a mostrar les teves desviacions sexuals ;-P
- T'he decebut per això? :-C
- No. I ara. Tots tenim els nostres vicis inconfessables. Fins i tot els alts directius com tu XD
- Sobretot els alts directius com jo.
- XDXDXDXD. OK. Dispara.
- M'agradaria veure com tens sexe amb el teu fill.
Una esgarrifança em va recórrer tot el cos. Vaig llegir un altre cop el text del xat. No hi havia cap dubte: el meu interlocutor m'estava demanant cometre incest. Vaig tancar d'un cop sec la pantalla del portàtil i em vaig posar la meva bata de franel·la. Tremolant, em vaig dirigir a la cuina, vaig servir-me un got de llet i el vaig escalfar al microones. Eren les deu de la nit i l'Àngel era al menjador assegut al sofà mirant la tele. Degué notar que quelcom passava, perquè em va demanar si em trobava bé. Li vaig dir que sí i em vaig seure al seu costat per veure si aquell got de llet calenta em feia sentir millor. Amb quina mena de persona havia estat xatejant? A qui li havia confiat els meus secrets més íntims? A la tele l'humorista d'un show nocturn feia riure el seu públic sense que jo sentís el que deia.
- Mare, me'n vaig a dormir.
L'Àngel es va aixecar per anar-se'n però jo vaig estirar el braç i el vaig agafar del pijama sense deixar-lo marxar. Ell em va mirar sorprès.
- Abraça'm.
Com la majoria de fills adolescents l'Àngel no acostumava a expressar mostres d'afectes cap a la seva mare, però notant que alguna cosa no rutllava es va tornar a asseure al meu costat i ens vàrem abraçar. Ho necessitava. Necessitava que la seva escalfor m’alliberés de les pantalles sense ànima del meu ordinador.
El vaig prémer contra el meu pit una llarga estona, fins que, notant-me recuperada, li vaig fer un petó a la galta i el vaig deixar marxar. Sola, al menjador, amb el meu got de llet calentona, vaig començar a pensar en si no era en el fons ridícula aquella basarda. Per què tenir por d'una persona que era a un altre país, a més de 1000 km de distància? I què si sabia el meu nom i on vivia? Que potser era jo la que havia fet res mal fet? I respecte a la seva petició, no m’havien fet d’altres propostes molt pitjors que simplement m'havia limitat a ignorar? Per què doncs aquella m'havia afectat tant?
Acabat el got de llet vaig apagar el llum del menjador i em vaig anar al llit intentant no fer soroll, però en passar per davant de la porta del meu fill no vaig poder evitar-ho i vaig parar-hi l'orella. Ja hi tornava a ser. La respiració accelerada i els inequívocs grinyols del matalàs. Em vaig agenollar i vaig mirar pel forat del pany. El meu fill era al llit amb la llum apagada, però la tènue brillantor de la pantalla del mòbil il·luminava l'escena de forma suficient. El seu penis erecte, masturbant-se en silenci amb una mà mentre amb l'altra sostenia el mòbil davant dels ulls. Què devia mirar? Pornografia sens dubte. Potser dones com jo que oferien el seu cos a través de la xarxa a desconeguts. Vaig intentar clissar si es masturbava fent servir alguna de les meves calcetes però a la dèbil llum de la pantalla no m’ho va permetre. Tenir sexe amb el meu fill... Una bogeria o un vici inconfessable? Feia tant que no sentia un penis dins meu... i aquí a casa en tenia un tan a prop...
La respiració de l'Àngel es va accelerar encara més i els seus moviments es feren més ràpids. Uns xiscles esmorteïts i després el silenci i la respiració que tornava al seu ritme habitual. El soroll d'uns mocadors de paper extrets del seu embolcall seguit de la remor del meu nen dormint a ple, somiant. Qui sap si en mi.
Sempre en silenci, vaig anar a la meva habitació i em vaig ficar dins el llit. Ja no sentia fred sinó que, ben al contrari, estava força excitada. Resguardada sota l’escalfor del meu nòrdic vaig agafar un dels consoladors de la meva tauleta de nit i em vaig començar a penetrar pensant en el penis del meu fill, en aquella verga bategant que només uns minuts enrere havia deixat anar tota aquella lleteta. Oh, com desitjava sentir-la dins meu... No vaig trigar en arribar a l'orgasme. Un orgasme amb gemecs forçosament ofegats, com el que feia uns minuts havia tingut el meu fill. I si ell sentia el mateix per mi? No seria meravellós no tenir que fingir més? Poder gaudir dels nostres cossos i cridar ben fort ell i jo quan arribéssim al clímax? Vaig treure’m el consolador de la vagina i el vaig començar a llepar mentre pronunciava fluixet el nom del meu fill, imaginant el perfum que devia dependre el seu sexe núbil, incipient. Un perfum que em va perseguir al país dels somnis bells.
Nascuda a la Catalunya profunda dins d'una llar amb pocs recursos, vaig cometre l'error de quedar-me embarassada molt jove. Quan la meva família ho va saber, profundament religiosa com era, em varen fer fora de casa i vaig decidir venir a Barcelona, on creia que la meva maternitat seria millor compresa que al poble. Un cop aquí, tot i que la gent va ser sempre oberta i hospitalària, les coses no van anar com jo em pensava: sense estudis i sense diners em va ser impossible trobar una feina, i el meu fill Àngel va néixer gairebé al carrer. Estava desesperada, i més d'un cop vaig pensar en donar-lo en adopció perquè al menys ell sí que pogués tenir un futur.
Per sort, a través d'internet vaig conèixer el Lluís, un bon home, un empresari divorciat que no li va importar fer-se càrrec d'una mare soltera adolescent i del seu nadó. Al seu costat vàrem ser feliços durant més de deu anys, fins que una nit horrible un inesperat accident de trànsit va acabar amb la seva vida. A partir d'aquí, el malson va començar un altre cop: havent mort sense fer testament, els seus fills varen fer valer que ell i jo no estàvem casats per treure'ns al carrer. Ni una paraula d'agraïment.
Em tornava a trobar com feia deu anys, però aquest cop amb un nen força més gran que no podia entendre perquè havíem de marxar d’aquella casa on mai ens havia mancat de res. I és que allà hi teníem de tot: des de servents que s'encarregaven de les tasques domèstiques fins a entrenadors personals que ens aconsellaven sobre la dieta i l’exercici físic. L’única cosa que havia de fer era estar atractiva per al meu home. Això sí que ho puc dir: conservo el cos prim i esvelt de quan era adolescent, i el cuido amb dieta i gimnàs per tal que segueixi així.
Els primers mesos al carrer tornaren a ser molt durs: vaig haver de llogar un petit pis amb una sola habitació, l'únic que em podia permetre i molt lluny de la casa amb piscina on havíem viscut fins llavors. Anava tirant d’un petit calaix que m’havia fet d’amagat d’en Lluís, però els estalvis s’esgotaven i m’espantava la idea d’haver de treballar de dona de fer feines o cuidant gent gran: mancada de formació, les úniques feines a les quals podia optar.
Va ser llavors que un dia, navegant per la xarxa, vaig llegir sobre les noies que oferien sexe virtual per internet i els importants ingressos que així obtenien.
"Si pot fer-ho aquella jo també"... crec que deia la sintonia d'una sèrie de televisió de quan era petita. Així que dit i fet: em vaig comprar varis conjunts de llenceria força provocativa i algunes joguines sexuals i, mentre l'Àngel era a l'institut, jo em connectava a la xarxa perquè homes desconeguts poguessin gaudir del meu cos. L'augment dels ingressos es va notar gairebé a l'instant: sense moure'm de casa podia guanyar cada mes entre quatre-mil i cinc-mil euros, així de cotitzades estem les noies amb cossos com el meu. Aviat vàrem poder mudar-nos a un pis més gran, i també em vaig poder comprar un cotxe.
Tanmateix, aquesta millora en la nostra economia no va impactar en l'estat d'ànim de l'Àngel. A ell la mort del Lluís l'havia afectat moltíssim, i mai no es va acabar d'adaptar a l'institut públic on el vaig haver d'apuntar quan ens varen fer fora de casa. Tots aquests canvis, a més, l'havien agafat en plena adolescència i l'havien tornat un noi esquerp i sense amics. Apuntar-lo un altre cop a un centre privat, el prestigiós Institut Balzac, no sols no va tenir l'efecte desitjat, sinó que va empitjorar encara més el seu caràcter.
Un dia em va cridar al seu despatx la senyoreta Julie, la seva tutora, una dona d'uns seixanta anys que parlava català amb un fortíssim accent francès. Em va sobtar que el primer que em demanés fos a què em dedicava. Li vaig dir que era empresària, el primer que se'm va ocórrer. Un somriure burleta em va fer veure que no s'ho havia cregut.
- Miri, jo el que crec és que l'Àngel ha patit molts canvis en molt poc temps. Primer la mort del seu padrastre, després haver de marxar de casa, i ara finalment haver hagut de canviar un altre cop d'institut. A més, jo penso que potser vostè no li dedica tot el temps que un fill adolescent es mereix. N'est-ce pas vrai?
La senyoreta Julie em mirava per sobre les seves ulleres de pasta com si em llegís en pensament. Des de feia ja uns mesos les sol·licituds de contacte a la meva pàgina web s'havien multiplicat, i ja no només em connectava pels matins, sinó també per les nits i fins i tot algunes tardes, mentre l'Àngel feia els deures a la seva habitació. El meu somni era comprar una casa semblant a aquella on havíem viscut tan feliços. Però per això havia de dedicar-hi temps.
Vaig sortir d'aquell despatx amb sentiments discordants: per una banda agraïa els consells de la senyoreta Julie, però per l’altra no m'agradava que aquella dona posés en dubte els esforços que feia pel meu fill. Així que per tal d'aconseguir el meu somni vaig seguir connectant-me a internet entre 8 i 10 hores al dia, confiant en que la malenconia del meu fill, amb el temps, aniria passant.
Recordo que a través de la meva pàgina web em contactava gent de tot el món dels quals només en coneixia la nacionalitat, el “nick” que s'havien posat i l'edat que deien tenir. Balls eròtics, striptease o bé veure'm masturbar era el que la majoria acostumava a demanar-me. A d'altres en canvi els agradava que em posés botes altes i roba interior de cuir i que els dictés fer coses humiliants a través del monitor. Vaig haver-me de comprar accessoris específics per poder atendre aquesta mena de demandes, així com cuidar-me que el meu fill no els trobés. Va arribar un moment que tenia molts clients fixes que es connectaven de forma regular i jo m'ho passava d’allò més bé des de l'anonimat de la meva habitació adoptant el paper que se'm demanava a cada moment, ja fos de submisa o de dominant.
D'entre tots els homes que em contactaven aviat va destacar-ne un. Com de tots els altres, d'ell només en sabia el “nick”, Lavender69, la seva edat, 55 anys, i que era de Londres. El seu avatar era la foto d'un gat negre que jeia dormit a l’escalfor d'una llar de foc. Com tots els altres, Lavender va començar demanant-me els serveis més freqüents, però al contrari que la resta les seves demandes inicials no varen esdevenir en exigències més fosques ni en fetitxismes humiliants. A l’inrevés, molts cops aquesta persona es connectava (i pagava) únicament per parlar amb mi i descarregar la tensió acumulada de la seva feina. Així vaig saber que es tractava d'un alt directiu, divorciat i amb dos fills ja grans, i que els seus hobbies eren invertir en borsa i connectar-se a internet per tenir sexe virtual amb noies com jo. Les seves connexions arribaren a fer-se gairebé diàries, i molts de dies quan veia que s'apropava l'hora que Lavender es solia connectar, no dubtava en rebutjar les sol·licituds que m'entraven només per estar disponible per a ell. Va ser un d'aquests dies quan vaig veure a la pantalla del xat una pregunta que em va sorprendre.
- Escoltat... Tu tens un fill adolescent, veritat?
Em vaig quedar d’una peça i li vaig demanar com ho havia sabut. Em va fer veure que darrere meu havia deixat la porta de l'armari entreoberta i per l'escletxa es podia veure l’uniforme de l'institut del meu fill que tenia preparat per planxar. Trencant la primera norma d'aquestes pàgines web que diu que mai s'ha de donar informació personal a cap contacte, em vaig sincerar i li vaig dir que sí. De fet, li vaig explicar tota la meva història, de com havia sigut mare soltera, de com m'havien fet fora dos cops de casa i de com aquesta era ara per ara la millor forma que tenia de guanyar-me la vida. Em va demanar una foto del meu fill i li'n vaig passar una de l’estiu anterior on sortíem ell i jo abraçant-nos: l’Àngel amb la seva cara habitual d'emmurriat amb el serrell gairebé tapant-li els ulls i jo amb els meus cabells castanys recollits en dues llargues trenes i un ample somriure d'orella a orella. Aquell estiu havíem llogat un apartament a primera línia de mar i jo havia gaudit moltíssim prenent el sol i fent snòrquel. I fins i tot l'Àngel de tant en tant deixava de banda el seu tarannà esquiu i s'avenia a que passegéssim junts pel costat del mar. En Lavender em va dir que l'Àngel ja era tot un home, i li vaig haver de donar la raó.
- I el teu fill, com ho porta això de tenir una mare tan jove i atractiva?
Li vaig dir que l'Àngel encara no s'interessava per les noies, tot i que jo sabia que no era veritat. Ja feia mesos que sentia com el meu fill és masturbava per les nits a la seva habitació, i algun cop l'havia espiat a través del forat del pany mentre ho feia. Que li agradaven les noies ho demostrava el fet que sovint desapareixien del meu calaix de la roba interior sostenidors i calcetes que l'Àngel feia servir per donar-se plaer i que després em trobava tacats d'esperma al cabàs de la roba bruta. No obstant això, ho considerava una fase pròpia de l'adolescència i no li donava més importància.
-I tu, si realment fa tant de temps que no estàs amb cap home, no et sents atreta ni que sigui una mica per aquest homenet que tens a casa?
Aquí vaig trigar més en contestar. Era cert que des que havia mort en Lluís no havia tingut relacions sexuals amb ningú, i reconec que espiar el meu fill masturbant-se m'havia fer venir ganes de tornar-ne a tenir. Però no li ho vaig dir. De fet, no recordo què li vaig contestar, però imagino que el temps d’espera degué desvelar-li els meus sentiments.
I va ser llavors quan va deixar anar la primera proposta.
- Lucía (des de gairebé el començament li havia confiat el meu nom real), m'agradaria fer-te una proposició. Sé que no és una sol·licitud habitual, però estic disposat a pagar-te bastant.
- Hahaha. Ja trigaves a mostrar les teves desviacions sexuals ;-P
- T'he decebut per això? :-C
- No. I ara. Tots tenim els nostres vicis inconfessables. Fins i tot els alts directius com tu XD
- Sobretot els alts directius com jo.
- XDXDXDXD. OK. Dispara.
- M'agradaria veure com tens sexe amb el teu fill.
Una esgarrifança em va recórrer tot el cos. Vaig llegir un altre cop el text del xat. No hi havia cap dubte: el meu interlocutor m'estava demanant cometre incest. Vaig tancar d'un cop sec la pantalla del portàtil i em vaig posar la meva bata de franel·la. Tremolant, em vaig dirigir a la cuina, vaig servir-me un got de llet i el vaig escalfar al microones. Eren les deu de la nit i l'Àngel era al menjador assegut al sofà mirant la tele. Degué notar que quelcom passava, perquè em va demanar si em trobava bé. Li vaig dir que sí i em vaig seure al seu costat per veure si aquell got de llet calenta em feia sentir millor. Amb quina mena de persona havia estat xatejant? A qui li havia confiat els meus secrets més íntims? A la tele l'humorista d'un show nocturn feia riure el seu públic sense que jo sentís el que deia.
- Mare, me'n vaig a dormir.
L'Àngel es va aixecar per anar-se'n però jo vaig estirar el braç i el vaig agafar del pijama sense deixar-lo marxar. Ell em va mirar sorprès.
- Abraça'm.
Com la majoria de fills adolescents l'Àngel no acostumava a expressar mostres d'afectes cap a la seva mare, però notant que alguna cosa no rutllava es va tornar a asseure al meu costat i ens vàrem abraçar. Ho necessitava. Necessitava que la seva escalfor m’alliberés de les pantalles sense ànima del meu ordinador.
El vaig prémer contra el meu pit una llarga estona, fins que, notant-me recuperada, li vaig fer un petó a la galta i el vaig deixar marxar. Sola, al menjador, amb el meu got de llet calentona, vaig començar a pensar en si no era en el fons ridícula aquella basarda. Per què tenir por d'una persona que era a un altre país, a més de 1000 km de distància? I què si sabia el meu nom i on vivia? Que potser era jo la que havia fet res mal fet? I respecte a la seva petició, no m’havien fet d’altres propostes molt pitjors que simplement m'havia limitat a ignorar? Per què doncs aquella m'havia afectat tant?
Acabat el got de llet vaig apagar el llum del menjador i em vaig anar al llit intentant no fer soroll, però en passar per davant de la porta del meu fill no vaig poder evitar-ho i vaig parar-hi l'orella. Ja hi tornava a ser. La respiració accelerada i els inequívocs grinyols del matalàs. Em vaig agenollar i vaig mirar pel forat del pany. El meu fill era al llit amb la llum apagada, però la tènue brillantor de la pantalla del mòbil il·luminava l'escena de forma suficient. El seu penis erecte, masturbant-se en silenci amb una mà mentre amb l'altra sostenia el mòbil davant dels ulls. Què devia mirar? Pornografia sens dubte. Potser dones com jo que oferien el seu cos a través de la xarxa a desconeguts. Vaig intentar clissar si es masturbava fent servir alguna de les meves calcetes però a la dèbil llum de la pantalla no m’ho va permetre. Tenir sexe amb el meu fill... Una bogeria o un vici inconfessable? Feia tant que no sentia un penis dins meu... i aquí a casa en tenia un tan a prop...
La respiració de l'Àngel es va accelerar encara més i els seus moviments es feren més ràpids. Uns xiscles esmorteïts i després el silenci i la respiració que tornava al seu ritme habitual. El soroll d'uns mocadors de paper extrets del seu embolcall seguit de la remor del meu nen dormint a ple, somiant. Qui sap si en mi.
Sempre en silenci, vaig anar a la meva habitació i em vaig ficar dins el llit. Ja no sentia fred sinó que, ben al contrari, estava força excitada. Resguardada sota l’escalfor del meu nòrdic vaig agafar un dels consoladors de la meva tauleta de nit i em vaig començar a penetrar pensant en el penis del meu fill, en aquella verga bategant que només uns minuts enrere havia deixat anar tota aquella lleteta. Oh, com desitjava sentir-la dins meu... No vaig trigar en arribar a l'orgasme. Un orgasme amb gemecs forçosament ofegats, com el que feia uns minuts havia tingut el meu fill. I si ell sentia el mateix per mi? No seria meravellós no tenir que fingir més? Poder gaudir dels nostres cossos i cridar ben fort ell i jo quan arribéssim al clímax? Vaig treure’m el consolador de la vagina i el vaig començar a llepar mentre pronunciava fluixet el nom del meu fill, imaginant el perfum que devia dependre el seu sexe núbil, incipient. Un perfum que em va perseguir al país dels somnis bells.