L’OVELLA CURIOSA

Observava encuriosit en el pessebre de casa d’uns veïns , una ovella situada dalt d’un petit turonet d’escorça . No semblava gaire diferent de les altres: el seu llom era blanc com la neu i tenia els ulls vius i brillants. Però si hom l’observava bé, hi notava una cosa especial: l’ovella mirava sempre cap al portal amb una atenció tendra, gairebé nostàlgica. Els nens de la casa, que la col·locaven cada any en el mateix lloc, li deien “l’Ovella Curiosa”.



El que ells no sabien —o potser sí, en el fons— és que aquella ovella recordava. No com nosaltres recordem els dies viscuts, sinó com recorda la llum: a través del cor. Venia d’una llarga nissaga d’ovelles que, segons deien, havien estat presents la nit del naixement del Nen Jesús. Les generacions havien anat passant aquella història d’una a l’altra com una flama petita però viva, i la Curiosa en guardava tots els detalls com si els hagués viscut ella mateixa.

Cada any, quan els humans muntaven el pessebre i tot tornava al mateix ordre sagrat —els pastors, el riu de paper de plata, el bou i la mula—, l’ovella sentia una mena de calfred dolç. I aleshores, en silenci, evocava aquella nit.

Recordava els camps freds de Judea, el cel obert com una porta de vidre, la remor dels pastors mig adormits i el crit contingut quan un estol d’àngels va il·luminar la foscor. Recordava els passos lents dels homes que corrien cap a una llum més clara encara, allà, a Betlem. I recordava, sobretot, la pau que s’hi respirava, una pau que no provenia de cap paraula, sinó del sospir d’un infant adormit.

Quan els pastors van arribar, ella també els va seguir. Des d’un racó humil va veure el Nen entre els braços de la seva mare, la mirada profunda de Josep i el silenci que ho embolcallava tot. En aquell moment, l’ovella havia sentit el desig més estrany i pur: comprendre el misteri. No només veure’l, sinó entendre per què tanta glòria podia refugiar-se en tanta senzillesa.

Des d’aquell dia, la seva família d’ovelles havia restat fidel a la memòria. I cada Nadal, quan la Curiosa era col·locada al seu lloc alt, tornava a mirar el portal i, dins seu, repetia la promesa que havia travessat els segles: conservar la mirada neta d’aquella nit per recordar als homes que la llum neix sempre en la humilitat.

I així, mentre a la casa ressonaven nadales i ulls infantils descobrien el miracle de cada figura, l’Ovella Curiosa continuava vigilant des del seu turó, silenciosa i feliç, sabent que, d’alguna manera, Betlem no era tan lluny.