Llengües milionàries, la Tamara i el multiculturalisme

Un relat de: Vicent Llémena i Jambet
No per tenir més oients potencials som més feliços ni ens comuniquem millor, normalment una llengua arrelada al poble i al que més ens estimem ens fa viure més equilibrats amb nosaltres mateixos.
La Tamara havia nascut a la ciutat de València i tenia uns pares que feien servir entre ells el català-valencià, era la llengua de comunicació normal a la seua família, en arribar a l'edat escolar van pensar que si dominava tres o quatre llengües fortes, milionàries, la xiqueta estaria del tot comunicada i tindria més oportunitats de fer una vida com la que ells no havien pogut tenir, una vida plena i amb diners.
La van escolaritzar al Caxton College i l'anglés va ser la llengua predominant dels seus estudis, a banda del castellà i el xinès que com què era una llengua en auge i la més parlada al món, tot i que localitzada en un sol país, va ser la tercera que van triar per a la seua única i estimada filla.
_Amb l'anglès, el castellà i el xinès la nostra menuda podrà fer carrera i així no haurà de passar penúries econòmiques com nosaltres, uns camperols que només en sabem malparlar la nostra i quelcom de castellà.
Però no per tenir més interlocutors s'és més feliç, tot i que la xiqueta parlava en facebook, en twitter, en MySpace, en messenger, i en altres plataformes on l'anglés, el castellà i el xinès també, perquè no? estaven de moda.
Tenia poques coses a dir per la seua curta edat, però tenia molts amics virtuals i moltes paraules al seu inconscient, fins que va acabar els seus estudis no es va topetar amb el mercat laboral, aleshores ningú no la va comprendre, ni tan sols en el català-valencià que per no haver-s'hi dedicada no parlava, ni en les altres tres llengües, el cert era que sí, sí que la comprenien i tenia milions d'interlocutors potencials, però tant se li feia, va ficar el seu menut cos i el seu ample cervell a engreixar les llargues llistes de l'atur.
Ningú no va donar ajut a eixa jove a excepció dels seus pares que només sabien malparlar la seua llengua, la pròpia del poble en el que havien nascut, i es van adonar que no tot consistia en tenir, ni en la riquesa dels diners i les oportunitats sinó que hi havia quelcom que no es podia pagar amb diners ni amb allò material, l'ànima d'una persona, d'un poble, i un bocí n'era la seua llengua.

Comentaris

  • M'agrada...[Ofensiu]
    Declivi Decliví | 21-05-2012 | Valoració: 10

    ...molt la "valoració" que fas sobre el que s'estima de veritat, que correspon per naturalesa, que duem encerclat amb nosaltres perquè ens ho ha donat la vida.


    Sergi

  • La nostra llengua mil.lenària[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 05-05-2012 | Valoració: 10

    Molt bé Vicent, per la reflexió que ens deixes i compartim plenament. Posar noms propis de persones i llocs apropen al lector i el fiquen millor dins el que vols descriure. I és que la nostra llengua mil.lenària és la nostra. I prou. Les altres, són altres. Una abraçada i enhorabona per fer-nos pensar.

    Aleix

  • M'ha agradat:)[Ofensiu]
    Marteta | 05-05-2012

    i és veritat, que si no acceptem la nostra llengua, la del nostre poble o ciutat, ens falta un troç de nosaltres. No puc entendre a la gent que renuncia als seus origens, a la seva llengua, a la seva història...
    Jo som de Mallorca, i no podria viure sense el mallorquí, dialecte del català, no m'imagin una vida sense tot el que he après d'aquesta llengua,

    Una besada
    Marta

  • molt bé Vicent ![Ofensiu]
    joandemataro | 04-05-2012 | Valoració: 10

    tot plegat una gran lliçó

    estimem, protegim, la llengua o no ens quedarà res !
    una abraçada
    joan

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Llémena i Jambet

Vicent Llémena i Jambet

35 Relats

192 Comentaris

32869 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
El meu bloc és: El Primer Home. Volta de guant a la filosofia. Vaig nàixer al 1964 a València, al barri de Russafa i moriré, bé ja ho sabreu, sóc un treballador xic per a tot que li ha picat allò d'escriure i escric de tant en tant, tinc alguns contes i assaigs i m'agradaria publicar-ne alguns en esta plataforma literària. Comenteu els meus relats encara que siga críticament, vos necessite i vullc aprendre a escriure. Citant Pep Roig "...camino a anys llum de la teva pròpia llum..." i "...el teu silenci tan poc breu no em permet ni respirar...", el meu pseudònim és Vicent Llémena i Jambet, el darrer i definitiu, mon pare em deia amorosament "llémena" per la meua curta edat i també en referir-se al meu germà i a mi ens deia els seus "jambets" i els seus "gafarrons", d'ací el meu nom a relats. M'agraden els escacs, el meu jugador preferit es Aaron Nimzowitch, en literatura m'agraden autors com Jean-Paul Sartre, Albert Camus i tot l'existencialisme francès fins i tot el primer existencialista com era Kierkegaard, tota la novela del segle XIX francès i el romanticisme alemany, castellans m'agraden García Lorca, és clar el segle d'or del castellà, i Antonio Machado, César Vallejo, Juan Ramón Jiménez, dels "actuals" Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Juan Goytisolo, Fernando Sánchez Dragó, Antonio Gala, Pío Moa, etcètera, dels hispano-americans Borges, Cortázar, Neruda, Gabriel García Márquez, sobretot el realisme màgic, també Isabel Allende, Miguel Ángel Asturias, etcètera, i dels de la terra els del segle d'or del valencià, i Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ferran Torrent, Pere Calders, Salvador Espriu, Quim Monzó que és la meua inspiració, Enric Valor, Carme Riera, Carles Recio i Alfaro, etcètera , en filosofia m'agraden els filòsofs de la sospita Marx, Freud i Nietzsche, també Darwin, tot i què sóc més partidari de Lamarck per la meua influència psicoanalítica, el meu filòsof preferit és Sòcrates, entre molts d'altres, m'agrada l'assaig en general, el futbol, el meu equip és el Valéncia i també m'agrada la psicoanàlisi. En música clàssica, autors com Schubert i Mahler i també Chopin, i de temàtica nacionalista el valencià Joaquim Rodrigo o Smetana, de Wagner m'agrada Tristà i Isolda i en música de cantautors Georges Brassens, Lluís Llach, Serrat, Raimon, Mª del Mar Bonet, Sabina i Luis Eduardo Aute. En informàtica sóc dels mig romàntics als que li agrada conjuminar allò pràctic amb allò ideal i tinc l'xp amb el service pack 3, espere que molts anys si el mercat ens deixa, com també la versió Suse 12 del Linux a una partició del disc dur, pero el que més m'agrada per sobre de tot és una bona conversa amb un cafè i una cigarreta, però semrpe viscuda des del discurs de l'analista, així doncs deixe fora l'histèric, el de l'amo, el capitalista i l'universitari per a fer-los servir de tant en tant, ah! i els meus polítics preferits Winston Churchill i Léon Blum.


"A vosaltres ebris d'enigmes que gaudiu amb la llum del crepuscle" Aixina parlà Zaratustra. F. Nietzsche.
"Vaig créixer al mar i la pobresa em va ser fastuosa; després vaig perdre el mar i aleshores tots els luxes em van semblar grisos, la misèria intolerable". Albert Camus, del llibre El verano/Bodas.
"Hay mujeres en Génova cuya sonrisa he amado durante toda una mañana, no volveré a verlas evidentemente, nada hay más simple, pero ninguna palabra podrá apagar la llama de mi pena" Albert Camus, del llibre El revés y el derecho.
"Jo maleeixo ço que atreu i ensiborna l'esperit i, fent-se'l seu, el té bandit en una vall de plors; i maleeixo l'opinió enlairada que hom té de si mateix, els mirallets i somnis de fama i de conquesta, i la possessió que ens afalaga: muller, fills, servidors; i el treball i la paga esperonant-nos vers l'ardida gesta o estovant el coixí d'un llit platxeriós; i maleeixo el suc del raïm xardorós, la il·lusió divina, i la fe i l'esperança, i encara més a la paciència mansa!
El transitori és sols paràbola. Ací es performa el que ens mancava; l'indescriptible esdevé un acte aquí; atrets som tots els homes de l'Etern Femení".
Faust- Goethe.
Ara vull fer un xicotet homenatge al cinema, i en especial a aquella gran pel·lícula, Blade Runner de la qual una de les seues frases ens valdria a tots nosaltres, doncs cada individu és únic, aïllat i desconegut, i tots som esclaus, tots fracassem, tard o d'hora, com diu Margueritte Yourcenar en Memories d'Adrià, ... davant d'un fill massa estimat, .. la malaltia... la vellesa...finalment davant la mort, després les nostres gestes, els nostres amors, les nostres guerres, la nostra mateixa mort, moriran amb nosaltres després d'una xicoteta pròrroga. Hui no pense ben bé aixina, he trobat l'amor i amb ell l'Eternitat, que no la seua il·lusió.
Son les darreres paraules de Batty, un replicant abans de morir:
Es toda una experiencia vivir con miedo... ¿verdad?
Eso es lo que significa ser esclavo
Yo... he visto cosas
que vosotros no creeríais...
atacar naves en llamas
más allá de Orión,
he visto rayos C
brillar en la oscuridad
cerca de la puerta de Tannhäuser
Todos esos momentos
se perderán en el tiempo
como lágrimas en la lluvia
Es hora de morir.
És molt paregut a aquells versos de Federico García Lorca en Poeta en Nueva York i la seua Oda a Walt Whitman:
Mañana los amores serán rocas y el Tiempo
una brisa que viene dormida por las ramas.
Por eso no levanto mi voz, viejo Walt Whitman contra el niño que escribe nombre de niña en su almohada.
Xicotetes joies que m'aborronen la pell. Magnífiques.