Cercador
Llavors
Un relat de: Marina Márquez- Compartir:
—Però jo soc la teva família —va dir el Bruno mentre engegava la cafetera.
—Ja ho sé, però no és el mateix —va dir la Nina mirant com carregava el cafè—. Tu no ho entens perquè sí que en tens una, potser no és ideal, però queda clar que es preocupen per tu.
—Nosaltres en formarem la nostra, en tinc moltes ganes.
—Això ja ho hem parlat i no baixaré del burro.
—Llavors... mai? —El Bruno mirava, abstret, el cafè que rajava dins la tassa.
—Però com vols que sigui mare si no en tinc ni idea del que significa? —Es va detenir.— No en tindré fins que sàpiga el que és una mare —va dir mentre anava cap al rebedor.
—Nina! On vas ara? Això que dius no té cap sentit!
—Exacte! —Es va posar les sabates i el cop de porta va marcar el final de la discussió.
La Nina baixava les escales plorant, un altre cop la mateixa conversa, estava fins al capdamunt d’aquest maleït tema. En sortir al carrer va veure passar una noia amb un cotxet fent ganyotes a un bebè que reia; va caminar en direcció contrària. No sabia on anava, avui no havia de treballar i no tenia cap pla, però no podia estar-se més en aquella casa, parlant d’allò.
Caminant pel carreró, abans d’arribar al passeig, va veure un cartell a la porta de la floristeria: Novetat! Llavors de mare. La Nina, que no es podia resistir a la paraula “novetat” va entrar. Al costat del taulell hi havia un expositor amb les llavors de mare; va agafar una bossa: Planta d’exterior o interior, al sol o a l’ombra, poca aigua i molta també, poca cura o molta cura... Aquestes llavors creixen en qualsevol condició!
—Hola, que et puc ajudar?
—Bon dia, estava mirant aquestes llavors.
—Tot just m’han arribat aquest matí, es veu que són tot un èxit!
—Oh, doncs m’enduré una bossa.
—Perfecte, necessites terra i test?
—Sí, si us plau, no en soc molt de plantes i no tinc res a casa.
—No pateixis, aquestes llavors són molt fàcils de cuidar —va dir mentre anava agafant els productes—, posa aquesta bossa de terra al test, aireja-la una mica i hi tires totes les llavors; no les enterris i així creixerà més de pressa.
—D’acord. Quant triga a créixer?
—Compta quatre o cinc dies i ja començaràs a veure alguna cosa.
La Nina va anar directa a casa, el Bruno no hi era. Sempre que es discutien marxava tot el dia a casa la mare. Increïble, com és possible que no ho entengui? Suposo que si sempre has tingut una cosa no pots saber el que és no tenir-la. Va buidar la bossa a sobre la taula del menjador i va fer el que li havia dit la noia de la floristeria.
La Nina i el Bruno havien discutit moltes vegades, però la darrera estava costant de superar, ja feia cinc dies i continuaven sentint-se incòmodes en presència de l’altre.
—Que vagi bé el dia —va dir el Bruno.
—Igualment —va dir la Nina des del bany—. Alguna cosa s’havia trencat, tenia la sensació que no anirien enlloc, que no l’entendria mai. La dutxa era el seu oasi, l’escalfor, la quietud, el caliu; allà tot estava bé, tot aniria bé.
—Nena! Neeeenaaa, que em sents? —va dir una veu llunyana. La Nina va obrir els ulls, va tancar l’aigua i va parar l’orella.— Neeeeena! —Va agafar la tovallola i es va embolicar mentre anava al menjador. La planta havia germinat, del test en sortia el cap d’una dona morena amb els cabells a l’altura de les orelles i un serrell recte espès.
—Hola —va dir la Nina.
—Hola? Mira que n’ets de seca nena, vine a fer-li un petó a la teva mare, va —va dir la dona. La Nina va apropar-se i li va fer un petó dubtós a la galta.—. Escolta nena, tinc set, posa’m un got d’aigua, però que no estigui gaire freda —va dir. La Nina va anar a buscar un got d’aigua. De tornada va regar... la mare?— Ai nena, vigila! No tan ràpid que em vessa la terra, home! Mira que n’ets d’animal, treu-me una mica al sol va, però que no em doni directe que no m’agrada.
—D’acord —Va posar la mare a la terrassa i va tornar cap a dins.
—On vas nena?
—A vestir-me, entro a treballar d'aquí a una hora.
—I a quina hora tornes?
—A quarts de quatre.
—No t’entretinguis quan pleguis, que no vull passar-me el dia aquí fora.
—D’acord.
—Nena! Mira que n'ets de freda! Digues-me mare!
—D’acord, mare.
El dia havia estat dur a la feina, un client important s’havia queixat perquè la Nina havia comès una errada imperdonable al document oficial. La seva cap va passar-se una bona estona explicant-li com era de vital pel seu futur a l’empresa que això no es tornés a repetir. Era cert, li costava concentrar-se darrerament, la feina cada dia se li feia més avorrida; va obrir la porta de casa i va sentir al Bruno parlant amb la mare.
—Ha, ha! Què dius ara?
—Sí, sí, maco, tot el dia emprenyant-me; als ulls, a la boca i el pitjor de tot, al nas! Jo vinga a bufar, però no hi havia manera, tu! —va dir la mare rient—. I tu què? Com t’ha anat el dia?
—Doncs he tingut un prob
—Nena! Que li deia al Bruno, mira que n’ets de despistada! El teu noi ha arribat fa una estoneta i estem aquí xerrant la mar de bé. M’ha ficat dins, i tot, sense dir-li res; si havia d’esperar-te a tu, estava arreglada.
—És que la cap volia parl
—I doncs? Com t’ha anat el dia maco?
—Uf, avui ha estat un no parar! Si t’explico...
—Explica, explica, rei.
La Nina tenia la cap tot el dia darrere i ara, a més d’avorrida, estava estressada. A casa les coses no havien millorat i, dues setmanes després, encara s’evitaven amb el Bruno. La mare, ara que tenia braços, exigia a la Nina una abraçada en arribar a casa. Per què no li agradaven aquelles abraçades?
—Neeenaaaaa! Vine aquí a donar-li una abraçada a la teva mare!
—Hola, mare —va dir la Nina mentre l’abraçava.
—Ai, nena, és com abraçar un conill, mira que n’ets d’esquerpa! Va, fica’m dins que estic agafant fred, em sembla que plourà i no em convé gens ni mica aquesta humitat.
—D’acord, mare —va dir tot sentint la clau al pany de la porta.
—Hola —va dir el Bruno.
—Hola, rei, vine aquí a donar-me una abraçada! —va dir la mare—. Ai, és que ets com un osset de peluix. —Li va fer un petó a la galta.
—Com has estat avui? —va dir el Bruno—. S’ha ennuvolat el dia, has passat fred?
—Ai, rei, tu sí que penses en mi, una mica, però ara ja estic a gust —va dir, arreglant-se els cabells estarrufats pel vent i se’ls va posar darrere les orelles. El Bruno va anar cap al lavabo saludant la Nina de passada.— Nena, quina paciència que té aquest noi, ja en pots estar contenta, ja, amb la tela que tens.
—Jo?
—Sí, nena, sí. Escolta, hauries d’anar pensant en canviar-me de test, que això sembla una llauna de sardines, ja te n’hauries d’haver adonat, no trobes? Mira que n’ets de descuidada.
—D’acord, mare. Aniré demà a comprar-ne un altre.
—A primera hora que si no encara te n’oblidaràs; vas abans d’entrar a la feina i vens a trasplantar-me.
—Però és que demà he d’entrar d’hora que
—Doncs ja no, nena. Si cal, digues que estàs malalta, però això és més important.
—D’acord, mare —va dir la Nina. Tot just quan pensava que el Bruno estava trigant molt a sortir, va obrir la porta; anava mudat.— Marxes?
—Sí, he quedat per sopar amb els de la feina.
—No m’havies dit res.
—Estàs guapíssim, rei! —va dir la mare, traient el cap per darrere la Nina.
—Gràcies! —va dir inclinant el cap i somrient-li. Es va posar serio i va mirar la Nina.— No hi havia pensat —va dir mentre anava al rebedor. Va agafar les claus i la jaqueta.—, però tampoc crec que t’importi gaire, oi? —La va mirar un segon i va marxar; la Nina es va quedar immòbil, els ulls humits.
—Nena, de veritat, quina sort que tens, el que ha d’aguantar el pobre.
Va sonar l’alarma del despertador, el Bruno va allargar la mà i el va apagar. La Nina no estava al llit, ja s’havia llevat? Es va aixecar i va notar una punxada al cap, quina ressaca! Però pagava la pena, feia dies que no reia tant. .
El mal de cap li duraria tot el matí, va entrar a la cuina sense encendre el llum. Hi havia una nota enganxada a la cafetera: Ho sento, necessito marxar uns dies, però tampoc crec que t’importi gaire, oi?
—Bon dia, reiet. Què passa res, que fas aquesta cara?
—La Nina, que diu que ha marxat uns dies.
—Sí, ja l’he vist marxar amb una maleta, mira que n’és d’irresponsable! Escolta maco, hauries d’anar a comprar-me un test més gran i trasplantar-me, que ja començo a estar molt incòmode.
—D’acord —va dir el Bruno mentre llençava la nota a les escombraries i es preparava el cafè—, ara me n’aniré a treballar; em passo quan surti de la feina.
—Molt bé, maco.
—Avui arribaré més tard, però, que tenim feina endarrerida.
—D’acord, reiet —va dir la mare—. Treballes massa!
A l’estació de tren, la Nina mirava la pantalla amb les destinacions. On podia anar? Quants dies? Tornaria? Va anar a la cafeteria, potser amb un cafè i alguna cosa per menjar veuria les coses més clares, encara no havia esmorzat. Asseguda a la taula del racó hi havia una noia amb una motxilla d’excursionista que tenia una estora lligada al damunt, on aniria? La noia la va mirar somrient, la Nina li va tornar el somriure i va demanar un cafè i un entrepà per endur.
Mentre esperava el tren va sentir molta por, què estava fent? Va començar a plorar. La noia de la cafeteria va seure al banc del costat, la Nina va eixugar-se les llàgrimes i es va aclarir la gola.
—Perdona si et molesto, però, estàs bé? —va dir la noia. Quant de temps havia passat de l’última vegada que algú li feia aquesta pregunta?
—...no gaire —va dir sorpresa de contestar la veritat.
—Vaja, em sap greu —va dir la noia. Un home va passar per davant d’elles amb una planta embolicada amb paper transparent i un llaç vermell; la noia va fer un gest amb el cap assenyalant-la.— Una vegada em van regalar un cactus i se’m va morir.
—Sí, home! —va dir la Nina rient.
—Ha, ha, t’ho juro, les plantes no són per mi, la veritat és que no m’agraden gaire.
—A mi tampoc —va dir. Es va aixecar i va agafar la nansa de la maleta.
—No esperaves el tren?
—No, he de tornar.
La Nina incorpora la maleta, treu les claus i obre la porta.
—Reiet! Què fas aquí, no tenies molta feina avui? Ai, nena! No havies marxat uns dies? Mira que n’ets de bala perduda. Què, ja estàs més tranquil·leta, doncs? —La Nina la mira sense contestar.— Escolta, ja que has tornat fes el favor d’anar a comprar-me el test, que el Bruno està molt enfeinat —La Nina agafa la mare.—. Què fas, Nena? On em portes? Sortim? A on? —La Nina baixa la mare per les escales d’esquena a ella— Ai, nena, quin fred! Però on anem? Què em portes a trasplantar-me? En lloc de fer-ho tu? Mira que n’ets de mandrosa!
—No et porto a trasplantar —diu la Nina.
—A on anem, doncs, nena? A veure el Bruno?
—No —Deixa la mare a terra i marxa.
—Nena! Què fas? Per què em deixes aquí? Quina pudor! Neenaaaa! —La Nina continua caminant sense mirar enrere i tomba la cantonada.— Neeeenaaaaaaaaa, ai! Què vols tu ara? Deixa’m! Para d’ensumar-me amb aquest morro mullat i pudent! Fora! Eh! No! Què fas? Noooooooo!
La darrera versió dels meus relats la trobaràs a marinamarquez.cat
*Aquesta és la darrera versió del relat "Llavors" publicat (i eliminat) anteriorment.
Em pots escriure a contes@marinamarquez.cat
Uneix-te a la comunitat de WhatsApp de Relats en Català!
—Ja ho sé, però no és el mateix —va dir la Nina mirant com carregava el cafè—. Tu no ho entens perquè sí que en tens una, potser no és ideal, però queda clar que es preocupen per tu.
—Nosaltres en formarem la nostra, en tinc moltes ganes.
—Això ja ho hem parlat i no baixaré del burro.
—Llavors... mai? —El Bruno mirava, abstret, el cafè que rajava dins la tassa.
—Però com vols que sigui mare si no en tinc ni idea del que significa? —Es va detenir.— No en tindré fins que sàpiga el que és una mare —va dir mentre anava cap al rebedor.
—Nina! On vas ara? Això que dius no té cap sentit!
—Exacte! —Es va posar les sabates i el cop de porta va marcar el final de la discussió.
La Nina baixava les escales plorant, un altre cop la mateixa conversa, estava fins al capdamunt d’aquest maleït tema. En sortir al carrer va veure passar una noia amb un cotxet fent ganyotes a un bebè que reia; va caminar en direcció contrària. No sabia on anava, avui no havia de treballar i no tenia cap pla, però no podia estar-se més en aquella casa, parlant d’allò.
Caminant pel carreró, abans d’arribar al passeig, va veure un cartell a la porta de la floristeria: Novetat! Llavors de mare. La Nina, que no es podia resistir a la paraula “novetat” va entrar. Al costat del taulell hi havia un expositor amb les llavors de mare; va agafar una bossa: Planta d’exterior o interior, al sol o a l’ombra, poca aigua i molta també, poca cura o molta cura... Aquestes llavors creixen en qualsevol condició!
—Hola, que et puc ajudar?
—Bon dia, estava mirant aquestes llavors.
—Tot just m’han arribat aquest matí, es veu que són tot un èxit!
—Oh, doncs m’enduré una bossa.
—Perfecte, necessites terra i test?
—Sí, si us plau, no en soc molt de plantes i no tinc res a casa.
—No pateixis, aquestes llavors són molt fàcils de cuidar —va dir mentre anava agafant els productes—, posa aquesta bossa de terra al test, aireja-la una mica i hi tires totes les llavors; no les enterris i així creixerà més de pressa.
—D’acord. Quant triga a créixer?
—Compta quatre o cinc dies i ja començaràs a veure alguna cosa.
La Nina va anar directa a casa, el Bruno no hi era. Sempre que es discutien marxava tot el dia a casa la mare. Increïble, com és possible que no ho entengui? Suposo que si sempre has tingut una cosa no pots saber el que és no tenir-la. Va buidar la bossa a sobre la taula del menjador i va fer el que li havia dit la noia de la floristeria.
La Nina i el Bruno havien discutit moltes vegades, però la darrera estava costant de superar, ja feia cinc dies i continuaven sentint-se incòmodes en presència de l’altre.
—Que vagi bé el dia —va dir el Bruno.
—Igualment —va dir la Nina des del bany—. Alguna cosa s’havia trencat, tenia la sensació que no anirien enlloc, que no l’entendria mai. La dutxa era el seu oasi, l’escalfor, la quietud, el caliu; allà tot estava bé, tot aniria bé.
—Nena! Neeeenaaa, que em sents? —va dir una veu llunyana. La Nina va obrir els ulls, va tancar l’aigua i va parar l’orella.— Neeeeena! —Va agafar la tovallola i es va embolicar mentre anava al menjador. La planta havia germinat, del test en sortia el cap d’una dona morena amb els cabells a l’altura de les orelles i un serrell recte espès.
—Hola —va dir la Nina.
—Hola? Mira que n’ets de seca nena, vine a fer-li un petó a la teva mare, va —va dir la dona. La Nina va apropar-se i li va fer un petó dubtós a la galta.—. Escolta nena, tinc set, posa’m un got d’aigua, però que no estigui gaire freda —va dir. La Nina va anar a buscar un got d’aigua. De tornada va regar... la mare?— Ai nena, vigila! No tan ràpid que em vessa la terra, home! Mira que n’ets d’animal, treu-me una mica al sol va, però que no em doni directe que no m’agrada.
—D’acord —Va posar la mare a la terrassa i va tornar cap a dins.
—On vas nena?
—A vestir-me, entro a treballar d'aquí a una hora.
—I a quina hora tornes?
—A quarts de quatre.
—No t’entretinguis quan pleguis, que no vull passar-me el dia aquí fora.
—D’acord.
—Nena! Mira que n'ets de freda! Digues-me mare!
—D’acord, mare.
El dia havia estat dur a la feina, un client important s’havia queixat perquè la Nina havia comès una errada imperdonable al document oficial. La seva cap va passar-se una bona estona explicant-li com era de vital pel seu futur a l’empresa que això no es tornés a repetir. Era cert, li costava concentrar-se darrerament, la feina cada dia se li feia més avorrida; va obrir la porta de casa i va sentir al Bruno parlant amb la mare.
—Ha, ha! Què dius ara?
—Sí, sí, maco, tot el dia emprenyant-me; als ulls, a la boca i el pitjor de tot, al nas! Jo vinga a bufar, però no hi havia manera, tu! —va dir la mare rient—. I tu què? Com t’ha anat el dia?
—Doncs he tingut un prob
—Nena! Que li deia al Bruno, mira que n’ets de despistada! El teu noi ha arribat fa una estoneta i estem aquí xerrant la mar de bé. M’ha ficat dins, i tot, sense dir-li res; si havia d’esperar-te a tu, estava arreglada.
—És que la cap volia parl
—I doncs? Com t’ha anat el dia maco?
—Uf, avui ha estat un no parar! Si t’explico...
—Explica, explica, rei.
La Nina tenia la cap tot el dia darrere i ara, a més d’avorrida, estava estressada. A casa les coses no havien millorat i, dues setmanes després, encara s’evitaven amb el Bruno. La mare, ara que tenia braços, exigia a la Nina una abraçada en arribar a casa. Per què no li agradaven aquelles abraçades?
—Neeenaaaaa! Vine aquí a donar-li una abraçada a la teva mare!
—Hola, mare —va dir la Nina mentre l’abraçava.
—Ai, nena, és com abraçar un conill, mira que n’ets d’esquerpa! Va, fica’m dins que estic agafant fred, em sembla que plourà i no em convé gens ni mica aquesta humitat.
—D’acord, mare —va dir tot sentint la clau al pany de la porta.
—Hola —va dir el Bruno.
—Hola, rei, vine aquí a donar-me una abraçada! —va dir la mare—. Ai, és que ets com un osset de peluix. —Li va fer un petó a la galta.
—Com has estat avui? —va dir el Bruno—. S’ha ennuvolat el dia, has passat fred?
—Ai, rei, tu sí que penses en mi, una mica, però ara ja estic a gust —va dir, arreglant-se els cabells estarrufats pel vent i se’ls va posar darrere les orelles. El Bruno va anar cap al lavabo saludant la Nina de passada.— Nena, quina paciència que té aquest noi, ja en pots estar contenta, ja, amb la tela que tens.
—Jo?
—Sí, nena, sí. Escolta, hauries d’anar pensant en canviar-me de test, que això sembla una llauna de sardines, ja te n’hauries d’haver adonat, no trobes? Mira que n’ets de descuidada.
—D’acord, mare. Aniré demà a comprar-ne un altre.
—A primera hora que si no encara te n’oblidaràs; vas abans d’entrar a la feina i vens a trasplantar-me.
—Però és que demà he d’entrar d’hora que
—Doncs ja no, nena. Si cal, digues que estàs malalta, però això és més important.
—D’acord, mare —va dir la Nina. Tot just quan pensava que el Bruno estava trigant molt a sortir, va obrir la porta; anava mudat.— Marxes?
—Sí, he quedat per sopar amb els de la feina.
—No m’havies dit res.
—Estàs guapíssim, rei! —va dir la mare, traient el cap per darrere la Nina.
—Gràcies! —va dir inclinant el cap i somrient-li. Es va posar serio i va mirar la Nina.— No hi havia pensat —va dir mentre anava al rebedor. Va agafar les claus i la jaqueta.—, però tampoc crec que t’importi gaire, oi? —La va mirar un segon i va marxar; la Nina es va quedar immòbil, els ulls humits.
—Nena, de veritat, quina sort que tens, el que ha d’aguantar el pobre.
Va sonar l’alarma del despertador, el Bruno va allargar la mà i el va apagar. La Nina no estava al llit, ja s’havia llevat? Es va aixecar i va notar una punxada al cap, quina ressaca! Però pagava la pena, feia dies que no reia tant. .
El mal de cap li duraria tot el matí, va entrar a la cuina sense encendre el llum. Hi havia una nota enganxada a la cafetera: Ho sento, necessito marxar uns dies, però tampoc crec que t’importi gaire, oi?
—Bon dia, reiet. Què passa res, que fas aquesta cara?
—La Nina, que diu que ha marxat uns dies.
—Sí, ja l’he vist marxar amb una maleta, mira que n’és d’irresponsable! Escolta maco, hauries d’anar a comprar-me un test més gran i trasplantar-me, que ja començo a estar molt incòmode.
—D’acord —va dir el Bruno mentre llençava la nota a les escombraries i es preparava el cafè—, ara me n’aniré a treballar; em passo quan surti de la feina.
—Molt bé, maco.
—Avui arribaré més tard, però, que tenim feina endarrerida.
—D’acord, reiet —va dir la mare—. Treballes massa!
A l’estació de tren, la Nina mirava la pantalla amb les destinacions. On podia anar? Quants dies? Tornaria? Va anar a la cafeteria, potser amb un cafè i alguna cosa per menjar veuria les coses més clares, encara no havia esmorzat. Asseguda a la taula del racó hi havia una noia amb una motxilla d’excursionista que tenia una estora lligada al damunt, on aniria? La noia la va mirar somrient, la Nina li va tornar el somriure i va demanar un cafè i un entrepà per endur.
Mentre esperava el tren va sentir molta por, què estava fent? Va començar a plorar. La noia de la cafeteria va seure al banc del costat, la Nina va eixugar-se les llàgrimes i es va aclarir la gola.
—Perdona si et molesto, però, estàs bé? —va dir la noia. Quant de temps havia passat de l’última vegada que algú li feia aquesta pregunta?
—...no gaire —va dir sorpresa de contestar la veritat.
—Vaja, em sap greu —va dir la noia. Un home va passar per davant d’elles amb una planta embolicada amb paper transparent i un llaç vermell; la noia va fer un gest amb el cap assenyalant-la.— Una vegada em van regalar un cactus i se’m va morir.
—Sí, home! —va dir la Nina rient.
—Ha, ha, t’ho juro, les plantes no són per mi, la veritat és que no m’agraden gaire.
—A mi tampoc —va dir. Es va aixecar i va agafar la nansa de la maleta.
—No esperaves el tren?
—No, he de tornar.
La Nina incorpora la maleta, treu les claus i obre la porta.
—Reiet! Què fas aquí, no tenies molta feina avui? Ai, nena! No havies marxat uns dies? Mira que n’ets de bala perduda. Què, ja estàs més tranquil·leta, doncs? —La Nina la mira sense contestar.— Escolta, ja que has tornat fes el favor d’anar a comprar-me el test, que el Bruno està molt enfeinat —La Nina agafa la mare.—. Què fas, Nena? On em portes? Sortim? A on? —La Nina baixa la mare per les escales d’esquena a ella— Ai, nena, quin fred! Però on anem? Què em portes a trasplantar-me? En lloc de fer-ho tu? Mira que n’ets de mandrosa!
—No et porto a trasplantar —diu la Nina.
—A on anem, doncs, nena? A veure el Bruno?
—No —Deixa la mare a terra i marxa.
—Nena! Què fas? Per què em deixes aquí? Quina pudor! Neenaaaa! —La Nina continua caminant sense mirar enrere i tomba la cantonada.— Neeeenaaaaaaaaa, ai! Què vols tu ara? Deixa’m! Para d’ensumar-me amb aquest morro mullat i pudent! Fora! Eh! No! Què fas? Noooooooo!
La darrera versió dels meus relats la trobaràs a marinamarquez.cat
*Aquesta és la darrera versió del relat "Llavors" publicat (i eliminat) anteriorment.
Em pots escriure a contes@marinamarquez.cat
Uneix-te a la comunitat de WhatsApp de Relats en Català!
Comentaris
-
Humor i terror[Ofensiu]SrGarcia | 06-11-2025
Un prodigi d'imaginació, això de la mare que creix d'una llavor; i quina mare tan dominant, una autèntica pesada, que, a més, no se n'està de mostrar les seves preferències pel Bruno. El terror no es tan punyent, tot sembla més una sàtira domèstica, però el fons no deixa de ser terrorífic, més simbòlic que de sang i fetge.
La pobra Nina se sent anul·lada, mentre el Bruno es troba d'allò més bé amb l'afecte de la planta-mare.
La noia de l'estació li dona idees i pren una decisió dràstica: porta la planta al contenidor de la brossa, on un gos se li pixa al damunt( o se la menja, no se sap).
Bon equilibri entre el realisme psicològic i l’element fantàstic. Un relat de terror que fa riure, una fantasia que fa esgarrifar.
-
Ai, les mares![Ofensiu]Joan Colom | 05-09-2025
Veig que, dintre del gènere fantàstic, segueixes alternant els relats de terror amb els d'humor, com aquest. El paradigma de la sogra, com a màxim exponent d'allò que té de detestable la família, crec que està mig obsolet: avui dia, si t'ha tocat una sogra amb mala llet, és fàcil ignorar-la; a la mare, en canvi, no la pots deixar amb la paraula a la boca. I l'encert del relat consisteix precisament a proposar una mare (mare adoptiva vegetal, però mare al cap i a la fi) com a figura central. Nina, que no sabia què era una mare, n'acaba ben servida.
Pel que fa al teu comentari "Remenant i removent", t'he de confessar que, a hores d'ara, encara no he trobat la lògica que regeix l'ús dels signes de puntuació en els diàlegs; potser per això gairebé no n'escric, de diàlegs. Sobre el tema de les crítiques, entenc que no han de ser ofensives (com, per exemple, el comentari "Ridícul" de SrGarcia al meu relat "Vint nanoocurrències extra sobre TATUATGES"). El meu comentari "Defraudat" al teu relat "Ofrena" era dur (venia a dir que no s'entenia) però no ofensiu. La meva nanoocurrència "Quocient intel·lectual" ("Hi ha una correlació inversa entre el quocient intel·lectual d'una persona i la superfície de pell que du tatuada.") sí que n'era, d'ofensiva: sense voler, vaig cometre l'error d'escriure allò que pensava; quan van fer que me n'adonés, em vaig sentir obligat a disculpar-me en un autocomentari.
l´Autor
18 Relats
79 Comentaris
22551 Lectures
Valoració de l'autor: 9.90
Biografia:
La meva passió per la complexitat de la ment, el cervell i la conducta humana em va portar a estudiar psicologia i a especialitzar-me en neuropsicologia. Em fascina el terror en qualsevol de les seves formes i formats, i el psicològic m'atrau especialment.
He estudiat Narrativa a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès i actualment m’especialitzo en Conte, gènere del qual soc fanàtica.
La meva devoció per reescriure em fa editar els textos moltes vegades abans de donar-los per “acabats”. Per poder entestar-me encara més en l’edició, vaig estudiar Redacció i Estil també a l’escola d’escriptura.
Alguns noms que em fan perdre la son: Shirley Jackson, Ray Bradbury, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Patricia Highsmith, E.A. Poe, Roald Dahl, Montserrat Roig, C.P. Gilman, H.P. Lovecraft, Mary W. Shelley, M.R. James, Henry James, Dorothy Parker, Raymond Carver, Angela Readman, Adam Golaski, Stephen King, Joe hill, Gordon B. White…
La darrera versió dels meus relats la trobaràs a marinamarquez.cat
Em pots escriure a contes@marinamarquez.cat
Uneix-te a la comunitat de WhatsApp de Relats en Català!