Cercador
Llavors
Un relat de: Marina Márquez- Compartir:
—Però jo soc la teva família —va dir el Bruno mentre engegava la cafetera.
—Ja ho sé, però no és el mateix —la Nina mirava com carregava el cafè—, tu no ho entens perquè sí que en tens una, potser no és ideal, però queda clar que es preocupen per tu.
—Nosaltres en formarem la nostra, en tinc moltes ganes.
—Això ja ho hem parlat i no baixaré del burro.
—Llavors... mai? —el Bruno mirava abstret el cafè que rajava dins la tassa.
—Però com vols que sigui mare si no en tinc ni idea del que significa? —es va detenir— No en tindré fins que sàpiga el que és una mare —va dir mentre anava cap al rebedor.
—Nina! On vas ara? Això que dius no té cap sentit!
—Exacte! —Es va posar les sabates i el cop de porta va marcar el final de la discussió.
La Nina baixava les escales plorant, un altre cop la mateixa conversa, estava fins al capdamunt d’aquest maleït tema. En sortir al carrer tot just passava una noia amb un cotxet fent ganyotes a un bebè que reia; va caminar en direcció contrària.
No sabia on anava, avui no treballava i no tenia cap pla, però no podia estar-se més en aquella casa, parlant d’allò. Caminant pel carreró que donava al passeig, va veure una floristeria que no recordava; a la porta hi havia un cartell: Novetat! Llavors de mare. La Nina va entrar, al costat del taulell hi havia l’expositor amb les llavors; va agafar una bossa: Planta d’exterior o interior, al sol o a l’ombra, poca aigua i molta també, poca cura o molta cura... Aquestes llavors creixen en qualsevol condició!
—Hola, que et puc ajudar?
—Bon dia, estava mirant aquestes llavors.
—Tot just m’han arribat aquest matí, es veu que són tot un èxit!
—Ah, que bé, doncs m’enduré una bossa.
—Perfecte, necessites terra i test?
—Sí, si us plau, no en soc molt de plantes i no tinc res a casa.
—No pateixis, aquestes llavors són molt fàcils de cuidar —va dir mentre anava agafant els productes—, posa aquesta bossa de terra al test, aireja-la una mica, i hi tires totes les llavors; no les enterris i així creixerà més de pressa.
—D’acord, i quant triga a créixer?
—Compta quatre o cinc dies i ja començaràs a veure alguna cosa.
La Nina va anar directa a casa, el Bruno no hi era. Sempre que es discutien marxava tot el dia a casa la mare. Increïble, com és possible que no ho entengui? Suposo que si sempre has tingut una cosa no pots saber el que és no tenir-la. Va buidar la bossa a sobre la taula del menjador i va fer el que li havia dit la noia de la floristeria.
La Nina i el Bruno havien discutit moltes vegades, però la darrera estava costant de superar, ja feia cinc dies i continuaven sentint-se incòmodes en presència de l’altre.
—Que vagi bé el dia —va dir el Bruno.
—Igualment —va dir la Nina des del bany—. Alguna cosa s’havia trencat, tenia la sensació que no anirien enlloc, que no l’entendria mai. La dutxa era el seu oasi, l’escalfor, la quietud, el caliu; allà tot estava bé, tot aniria bé.
—Nena! Neeeenaaa, que em sents? —va dir una veu llunyana. La Nina va obrir els ulls, va tancar l’aigua i va parar l’orella—. Neeeeena! —Va agafar la tovallola i es va embolicar mentre anava al menjador. La planta havia germinat, del test en sortia el cap d’una dona morena amb els cabells a l’altura de les orelles i un serrell recte espès.
—Hola —va dir la Nina.
—Hola? Mira que n’ets de seca nena, vine a fer-li un petó a la teva mare, va —va dir la dona. La Nina va apropar-se i li va fer un petó dubtós a la galta—. Escolta nena, tinc set, posa’m un got d’aigua, però que no estigui gaire freda —va dir. La Nina va anar a buscar un got d’aigua. De tornada va regar... la mare?—. Ai nena, vigila! No tan ràpid que em vessa la terra, home! Mira que n’ets d’animal, treu-me una mica al sol va, però que no em doni directe que no m’agrada.
—D’acord —la Nina va posar la mare a la terrassa i va tornar cap a dins.
—On vas nena?
—A vestir-me, entro a treballar d'aquí a una hora.
—I a quina hora tornes?
—A quarts de quatre.
—No t’entretinguis quan pleguis, que no vull passar-me el dia aquí fora.
—D’acord.
—Nena! Mira que n'ets de freda! Digues-me mare!
—D’acord, mare.
El dia havia estat dur a la feina, un client important s’havia queixat perquè la Nina havia comès una errada imperdonable al document oficial. La seva cap va passar-se una bona estona explicant-li com era de vital pel seu futur a l’empresa que això no es tornés a repetir. Era cert, li costava concentrar-se darrerament, cada dia trobava la feina més avorrida; va obrir la porta de casa i va sentir al Bruno parlant amb la mare.
—Ha, ha! Què dius ara?
—Sí, sí, maco, tot el dia emprenyant-me; als ulls, a la boca i el pitjor de tot, al nas! Jo vinga a bufar, però no hi havia manera, tu! —va dir la mare rient—. I tu què? Com t’ha anat el dia?
—Doncs he tingut un pr...
—Nena! Que li deia al Bruno, mira que n’ets de despistada! El teu noi ha arribat fa una estoneta i estem aquí xerrant la mar de bé. M’ha ficat dins, i tot, sense dir-li res, perquè si havia d’esperar-te a tu, estava arreglada.
—És que la cap volia parl...
—I doncs? Com t’ha anat el dia maco?
—Uf, avui ha estat un no parar! Si t’explico...
—Explica, explica, rei.
Les coses a la feina anaven a pitjor, la Nina tenia la cap tot el dia darrere perquè ja no hi confiava; ara a més d’avorrida, estava estressada. A casa les coses no anaven millor, amb el Bruno no havien tornat a parlar del tema i, dues setmanes després, encara s’evitaven. A la mare li havien crescut els braços i li exigia una abraçada cada vegada que arribava a casa. Per què no li agradaven aquelles abraçades?
—Neeenaaaaa! Vine aquí a donar-li una abraçada a la teva mare!
—Hola, mare —va dir la Nina mentre l’abraçava.
—Ai, nena, és com abraçar un conill, mira que n’ets d’esquerpa! Va, fica’m dins que estic agafant fred, em sembla que plourà i no em convé gens ni mica aquesta humitat.
—D’acord, mare. —va dir tot sentint la clau al pany de la porta.
—Hola —va dir el Bruno.
—Hola, rei, vine aquí a donar-me una abraçada! —va dir la mare—. Ai, és que ets com un osset de peluix —li va fer un petó a la galta.
—Com has estat avui? —va dir el Bruno—. S’ha ennuvolat el dia, has passat fred?
—Ai, rei, tu sí que penses en mi, una mica, però ara ja estic a gust —va dir, mentre s’arreglava els cabells estarrufats pel vent i posant-se’ls darrere les orelles. El Bruno va anar cap al lavabo saludant la Nina de passada.
—Nena, quina paciència que té aquest noi, ja en pots estar contenta, ja, amb la tela que tens.
—Jo? Per què?
—Sí, nena, sí. Escolta, hauries d’anar pensant en canviar-me de test, que això sembla una llauna de sardines, ja te n’hauries d’haver adonat, no trobes? Mira que n’ets de descuidada.
—D’acord, mare. Aniré demà a comprar-ne un altre.
—A primera hora que si no encara te n’oblidaràs; vas abans d’entrar a la feina i vens a trasplantar-me.
—Però és que demà he d’entrar d’hora que...
—Doncs ja no, nena. Si cal, digues que estàs malalta, però això és més important.
—D’acord, mare —va dir la Nina. Tot just quan pensava que el Bruno estava trigant molt a sortir, va obrir la porta; anava mudat.
—Marxes? —va dir la Nina.
—Sí, he quedat per sopar amb els de la feina.
—No m’havies dit res.
—Estàs guapíssim, rei! —va dir la mare, traient el cap per darrere la Nina.
—Gràcies! —va dir inclinant el cap i somrient-li. Es va posar serio i va mirar la Nina—. No hi havia pensat —va dir mentre anava al rebedor; va agafar les claus i la jaqueta—, però tampoc crec que t’importi gaire, oi? —la va mirar un segon i va marxar; la Nina es va quedar immòbil, els ulls humits.
—Nena, de veritat, quina sort que tens, el que ha d’aguantar el pobre.
Va sonar l’alarma del despertador, el Bruno va allargar la mà i el va apagar. La Nina no estava al llit, ja s’havia llevat? Es va aixecar i va notar una punxada al cap, quina ressaca! Però pagava la pena, feia dies que no reia tant.
El mal de cap li duraria tot el matí, va entrar a la cuina sense encendre el llum. Hi havia una nota enganxada a la cafetera: Ho sento, necessito marxar uns dies, però tampoc crec que t’importi gaire, oi?
—Bon dia, reiet. Què passa res, que fas aquesta cara?
—La Nina, que diu que ha marxat uns dies.
—Sí, ja l’he vist marxar amb una maleta, mira que n’és d’irresponsable! Escolta maco, hauries d’anar a comprar-me un test més gran i trasplantar-me, que ja començo a estar molt incòmode.
—D’acord —va dir el Bruno mentre llençava la nota a les escombraries i es preparava el cafè—, ara me n’aniré a treballar; em passo quan surti de la feina.
—Molt bé, maco.
—Avui arribaré més tard, però, que tenim feina endarrerida.
—D’acord, reiet —va dir la mare—. Treballes massa!
A l’estació de tren, la Nina mirava la pantalla amb les destinacions. On podia anar? Quants dies? Tornaria? Va anar a la cafeteria, potser amb un cafè i alguna cosa per menjar veuria les coses més clares, encara no havia esmorzat. Asseguda a la taula del racó hi havia una noia amb una motxilla d’excursionista que tenia una estora lligada al damunt, on aniria? La noia la va mirar somrient, la Nina li va tornar el somriure i va demanar un cafè i un entrepà per endur.
Mentre esperava el tren va sentir molta por, què estava fent? Va començar a plorar. La noia de la cafeteria va seure al banc del costat, la Nina va eixugar-se les llàgrimes i es va aclarir la gola.
—Perdona si et molesto, però, estàs bé? —va dir la noia. Quant de temps havia passat de l’última vegada que algú li feia aquesta pregunta?
—...no gaire, la veritat —va dir sorpresa de contestar la veritat; era una estranya, per què la sentia tan propera?
—Vaja, em sap greu —va dir la noia. Un home va passar per davant d’elles amb una planta embolicada amb paper transparent i un llaç vermell; la noia va fer un gest amb el cap assenyalant-la—. Una vegada em van regalar un cactus i se’m va morir.
—Sí, home! —va dir la Nina rient.
—Ha, ha, t’ho juro, les plantes no són per mi, la veritat és que no m’agraden gaire.
—A mi tampoc —va dir i totes dues van somriure.
La darrera versió dels meus relats sempre la trobaràs a calauka.cat
—Ja ho sé, però no és el mateix —la Nina mirava com carregava el cafè—, tu no ho entens perquè sí que en tens una, potser no és ideal, però queda clar que es preocupen per tu.
—Nosaltres en formarem la nostra, en tinc moltes ganes.
—Això ja ho hem parlat i no baixaré del burro.
—Llavors... mai? —el Bruno mirava abstret el cafè que rajava dins la tassa.
—Però com vols que sigui mare si no en tinc ni idea del que significa? —es va detenir— No en tindré fins que sàpiga el que és una mare —va dir mentre anava cap al rebedor.
—Nina! On vas ara? Això que dius no té cap sentit!
—Exacte! —Es va posar les sabates i el cop de porta va marcar el final de la discussió.
La Nina baixava les escales plorant, un altre cop la mateixa conversa, estava fins al capdamunt d’aquest maleït tema. En sortir al carrer tot just passava una noia amb un cotxet fent ganyotes a un bebè que reia; va caminar en direcció contrària.
No sabia on anava, avui no treballava i no tenia cap pla, però no podia estar-se més en aquella casa, parlant d’allò. Caminant pel carreró que donava al passeig, va veure una floristeria que no recordava; a la porta hi havia un cartell: Novetat! Llavors de mare. La Nina va entrar, al costat del taulell hi havia l’expositor amb les llavors; va agafar una bossa: Planta d’exterior o interior, al sol o a l’ombra, poca aigua i molta també, poca cura o molta cura... Aquestes llavors creixen en qualsevol condició!
—Hola, que et puc ajudar?
—Bon dia, estava mirant aquestes llavors.
—Tot just m’han arribat aquest matí, es veu que són tot un èxit!
—Ah, que bé, doncs m’enduré una bossa.
—Perfecte, necessites terra i test?
—Sí, si us plau, no en soc molt de plantes i no tinc res a casa.
—No pateixis, aquestes llavors són molt fàcils de cuidar —va dir mentre anava agafant els productes—, posa aquesta bossa de terra al test, aireja-la una mica, i hi tires totes les llavors; no les enterris i així creixerà més de pressa.
—D’acord, i quant triga a créixer?
—Compta quatre o cinc dies i ja començaràs a veure alguna cosa.
La Nina va anar directa a casa, el Bruno no hi era. Sempre que es discutien marxava tot el dia a casa la mare. Increïble, com és possible que no ho entengui? Suposo que si sempre has tingut una cosa no pots saber el que és no tenir-la. Va buidar la bossa a sobre la taula del menjador i va fer el que li havia dit la noia de la floristeria.
La Nina i el Bruno havien discutit moltes vegades, però la darrera estava costant de superar, ja feia cinc dies i continuaven sentint-se incòmodes en presència de l’altre.
—Que vagi bé el dia —va dir el Bruno.
—Igualment —va dir la Nina des del bany—. Alguna cosa s’havia trencat, tenia la sensació que no anirien enlloc, que no l’entendria mai. La dutxa era el seu oasi, l’escalfor, la quietud, el caliu; allà tot estava bé, tot aniria bé.
—Nena! Neeeenaaa, que em sents? —va dir una veu llunyana. La Nina va obrir els ulls, va tancar l’aigua i va parar l’orella—. Neeeeena! —Va agafar la tovallola i es va embolicar mentre anava al menjador. La planta havia germinat, del test en sortia el cap d’una dona morena amb els cabells a l’altura de les orelles i un serrell recte espès.
—Hola —va dir la Nina.
—Hola? Mira que n’ets de seca nena, vine a fer-li un petó a la teva mare, va —va dir la dona. La Nina va apropar-se i li va fer un petó dubtós a la galta—. Escolta nena, tinc set, posa’m un got d’aigua, però que no estigui gaire freda —va dir. La Nina va anar a buscar un got d’aigua. De tornada va regar... la mare?—. Ai nena, vigila! No tan ràpid que em vessa la terra, home! Mira que n’ets d’animal, treu-me una mica al sol va, però que no em doni directe que no m’agrada.
—D’acord —la Nina va posar la mare a la terrassa i va tornar cap a dins.
—On vas nena?
—A vestir-me, entro a treballar d'aquí a una hora.
—I a quina hora tornes?
—A quarts de quatre.
—No t’entretinguis quan pleguis, que no vull passar-me el dia aquí fora.
—D’acord.
—Nena! Mira que n'ets de freda! Digues-me mare!
—D’acord, mare.
El dia havia estat dur a la feina, un client important s’havia queixat perquè la Nina havia comès una errada imperdonable al document oficial. La seva cap va passar-se una bona estona explicant-li com era de vital pel seu futur a l’empresa que això no es tornés a repetir. Era cert, li costava concentrar-se darrerament, cada dia trobava la feina més avorrida; va obrir la porta de casa i va sentir al Bruno parlant amb la mare.
—Ha, ha! Què dius ara?
—Sí, sí, maco, tot el dia emprenyant-me; als ulls, a la boca i el pitjor de tot, al nas! Jo vinga a bufar, però no hi havia manera, tu! —va dir la mare rient—. I tu què? Com t’ha anat el dia?
—Doncs he tingut un pr...
—Nena! Que li deia al Bruno, mira que n’ets de despistada! El teu noi ha arribat fa una estoneta i estem aquí xerrant la mar de bé. M’ha ficat dins, i tot, sense dir-li res, perquè si havia d’esperar-te a tu, estava arreglada.
—És que la cap volia parl...
—I doncs? Com t’ha anat el dia maco?
—Uf, avui ha estat un no parar! Si t’explico...
—Explica, explica, rei.
Les coses a la feina anaven a pitjor, la Nina tenia la cap tot el dia darrere perquè ja no hi confiava; ara a més d’avorrida, estava estressada. A casa les coses no anaven millor, amb el Bruno no havien tornat a parlar del tema i, dues setmanes després, encara s’evitaven. A la mare li havien crescut els braços i li exigia una abraçada cada vegada que arribava a casa. Per què no li agradaven aquelles abraçades?
—Neeenaaaaa! Vine aquí a donar-li una abraçada a la teva mare!
—Hola, mare —va dir la Nina mentre l’abraçava.
—Ai, nena, és com abraçar un conill, mira que n’ets d’esquerpa! Va, fica’m dins que estic agafant fred, em sembla que plourà i no em convé gens ni mica aquesta humitat.
—D’acord, mare. —va dir tot sentint la clau al pany de la porta.
—Hola —va dir el Bruno.
—Hola, rei, vine aquí a donar-me una abraçada! —va dir la mare—. Ai, és que ets com un osset de peluix —li va fer un petó a la galta.
—Com has estat avui? —va dir el Bruno—. S’ha ennuvolat el dia, has passat fred?
—Ai, rei, tu sí que penses en mi, una mica, però ara ja estic a gust —va dir, mentre s’arreglava els cabells estarrufats pel vent i posant-se’ls darrere les orelles. El Bruno va anar cap al lavabo saludant la Nina de passada.
—Nena, quina paciència que té aquest noi, ja en pots estar contenta, ja, amb la tela que tens.
—Jo? Per què?
—Sí, nena, sí. Escolta, hauries d’anar pensant en canviar-me de test, que això sembla una llauna de sardines, ja te n’hauries d’haver adonat, no trobes? Mira que n’ets de descuidada.
—D’acord, mare. Aniré demà a comprar-ne un altre.
—A primera hora que si no encara te n’oblidaràs; vas abans d’entrar a la feina i vens a trasplantar-me.
—Però és que demà he d’entrar d’hora que...
—Doncs ja no, nena. Si cal, digues que estàs malalta, però això és més important.
—D’acord, mare —va dir la Nina. Tot just quan pensava que el Bruno estava trigant molt a sortir, va obrir la porta; anava mudat.
—Marxes? —va dir la Nina.
—Sí, he quedat per sopar amb els de la feina.
—No m’havies dit res.
—Estàs guapíssim, rei! —va dir la mare, traient el cap per darrere la Nina.
—Gràcies! —va dir inclinant el cap i somrient-li. Es va posar serio i va mirar la Nina—. No hi havia pensat —va dir mentre anava al rebedor; va agafar les claus i la jaqueta—, però tampoc crec que t’importi gaire, oi? —la va mirar un segon i va marxar; la Nina es va quedar immòbil, els ulls humits.
—Nena, de veritat, quina sort que tens, el que ha d’aguantar el pobre.
Va sonar l’alarma del despertador, el Bruno va allargar la mà i el va apagar. La Nina no estava al llit, ja s’havia llevat? Es va aixecar i va notar una punxada al cap, quina ressaca! Però pagava la pena, feia dies que no reia tant.
El mal de cap li duraria tot el matí, va entrar a la cuina sense encendre el llum. Hi havia una nota enganxada a la cafetera: Ho sento, necessito marxar uns dies, però tampoc crec que t’importi gaire, oi?
—Bon dia, reiet. Què passa res, que fas aquesta cara?
—La Nina, que diu que ha marxat uns dies.
—Sí, ja l’he vist marxar amb una maleta, mira que n’és d’irresponsable! Escolta maco, hauries d’anar a comprar-me un test més gran i trasplantar-me, que ja començo a estar molt incòmode.
—D’acord —va dir el Bruno mentre llençava la nota a les escombraries i es preparava el cafè—, ara me n’aniré a treballar; em passo quan surti de la feina.
—Molt bé, maco.
—Avui arribaré més tard, però, que tenim feina endarrerida.
—D’acord, reiet —va dir la mare—. Treballes massa!
A l’estació de tren, la Nina mirava la pantalla amb les destinacions. On podia anar? Quants dies? Tornaria? Va anar a la cafeteria, potser amb un cafè i alguna cosa per menjar veuria les coses més clares, encara no havia esmorzat. Asseguda a la taula del racó hi havia una noia amb una motxilla d’excursionista que tenia una estora lligada al damunt, on aniria? La noia la va mirar somrient, la Nina li va tornar el somriure i va demanar un cafè i un entrepà per endur.
Mentre esperava el tren va sentir molta por, què estava fent? Va començar a plorar. La noia de la cafeteria va seure al banc del costat, la Nina va eixugar-se les llàgrimes i es va aclarir la gola.
—Perdona si et molesto, però, estàs bé? —va dir la noia. Quant de temps havia passat de l’última vegada que algú li feia aquesta pregunta?
—...no gaire, la veritat —va dir sorpresa de contestar la veritat; era una estranya, per què la sentia tan propera?
—Vaja, em sap greu —va dir la noia. Un home va passar per davant d’elles amb una planta embolicada amb paper transparent i un llaç vermell; la noia va fer un gest amb el cap assenyalant-la—. Una vegada em van regalar un cactus i se’m va morir.
—Sí, home! —va dir la Nina rient.
—Ha, ha, t’ho juro, les plantes no són per mi, la veritat és que no m’agraden gaire.
—A mi tampoc —va dir i totes dues van somriure.
La darrera versió dels meus relats sempre la trobaràs a calauka.cat
Comentaris
-
Realitat i ficció[Ofensiu]Rosa Gubau | 01-03-2025 | Valoració: 10
Renoi Marina, és increïble la capacitat que tens per confegir històries tan creatives. Segons anava llegint, se m'han despertat un munt de sensacions, sobretot tristesa per la situació de la Nina. Una posada en escena impecable que he gaudit molt.
Enhorabona!
Rosa. -
Quants, quantes?[Ofensiu]Janes XVII | 25-02-2025
Els pinzells de belles arts reposen amagats en uns apunts d’aïllament per sis amants de la pintura.
-
Agraïment[Ofensiu]Nua Dedins | 23-02-2025 | Valoració: 10
Visca la imaginació infinita, Marina Márquez!!!
Enhorabona i bona descoberta la teva, ens anirem llegint.
Gràcies de tot cor pels teus comentaris al meu darrer relat NINES RETALLABLES. Certament, records nostàlgics oi? -
Planta[Ofensiu]SrGarcia | 23-02-2025
Un prodigi d'imaginació. Un relat espectacular en tots els sentits.
Una vegada vaig conèixer un home que estava més enamorat del seu gendre que de la filla, són coses que passen.
Això de tenir una planta que et digui "neeeena", a cada moment, ha de cansar.
Una bona combinació de realisme i de fantasia. La vida matrimonial no és de ben avinguts, la presència de la sogra encara la fa pitjor, tot i que en un sentit diferent a l'habitual.
No és d'estranyar que la Nina vulgui tocar el dos, encara que sigui per una temporada. Genial la trobada amb la noia a qui es va morir el cactus (cosa difícil) i totes dues van renegar de les plantes. -
No era una planta carnívora, però...[Ofensiu]llpages | 23-02-2025 | Valoració: 10
poc li'n faltava. Aclaparadora i acaparadora sí, que no deixa de ser una forma de canibalisme anímic. Un text que té tant de surrealista com d'original, enhorabona!
-
Estímul sense divan[Ofensiu]Janes XVII | 23-02-2025
L’àvia, que repapieja ja una mica, ha oblidat a bocins els contes de tarda a la taula de la cuina, vora la llar de foc, però el seu immens do de fantasia segueix amanint les orelles d’en Joan que no se’n perd ni una. Pel matí vestits de fred, l’àvia amb la gaiata i ell amb el cistell, s’han escapat al bosc a caçar una glopada d’aire de tòfona, i han ensopegat amb la Melfi i en Sobel, una parella perduda i desconeguda exiliada del seu entorn. L’àvia, llesta com una fura, els ha clissat d’una hora lluny i els ha convidat a prendre una tassa de té vermell Pu Erh, i en Joan ha pensat en el desig de ser un test, sense llavors, per fer bullir l’olla. A casa, l’àvia li ha proposat que fes una trucada a la noia que somriu per la mort d’un cactus.
-
Les llavors són un miracle[Ofensiu]kefas | 23-02-2025
M'agrada el relat
De la llavor de les paraules
jo em buido i tu t'omples
i jo m'omplo i tu et buides.
Digue'm si no és un miracle
fer l'amor sense tocar-nos. -
Tenir-ho clar[Ofensiu]Janes XVII | 23-02-2025
La impotència del diàleg en una controvèrsia té aquestes sortides que es fan difícils de digerir, l’orgull passa al davant. Deu ser el primer gendre que estripa els estereotips amb la sogra, un corcó de mare consentida. Si mai trobo llavors de mare jo sí les podré comprar per guarnir el jardí de les delícies sense luxúria.
La teva imaginació supera les expectatives.
Valoració mitja: 10
l´Autor
12 Relats
67 Comentaris
17207 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Marina Márquez i Pla | Vaig néixer a Barcelona el 1984. Hi visc amb un enginyer de sis anys, un dramaturg de tres, un Golden Retriever gurmet del llibre cruixent, un Setter Anglès amb ànima de gat i la Cucuia, una planta interactiva exigent amb cos de cogomella mosquera.
Soc psicòloga i m’apassiona tot el que tingui a veure amb el cervell i la ment, sobretot quan les coses es torcen. Em fascina el terror en qualsevol de les seves formes i formats tot i que el psicològic em captiva especialment.
Estudio narrativa a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès on m'especialitzaré en conte. El primer que pregunto quan em parlen d'algun autor/autora és si escrivia/escriu relats; soc fanàtica dels reculls de contes.
Feia molt que volia escriure ficció, però ho faig des de fa poc. Escrivint m'he adonat que tinc devoció per reescriure i edito els meus textos moltes vegades abans de donar-los per acabats (així i tot, el més normal és que els acabi per necessitat). Per poder entestar-me encara més en l'edició, també estic estudiant redacció i estil a l'escola d'escriptura.
Alguns noms que em fan perdre la son: Shirley Jackson, Ray Bradbury, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Patricia Highsmith, Edgar Allan Poe, Roald Dahl, Montserrat Roig, Joan Perucho, Charlotte Perkins Gilman, Howard Phillips Lovecraft, Alice Munro, Augusto Monterroso, Mary Wollstonecraft Shelley, Montague Rhodes James, Joyce Carol Oates, Henry James, Dorothy Parker, Raymond Carver, Angela Readman, Adam Golaski, Stephen King, Joe hill, Mariana Enríquez, Gordon B. White...
La darrera versió dels meus relats sempre la trobaràs a calauka.cat
Em pots escriure a marina@calauka.cat
Uneix-te a la comunitat de WhatsApp de Relats en Català