Llangor

Llangor

Era tot en penombra Sancho, en aquell somni, jo era allà un mer observador en una sala quadrada, gran, plena de figures volàtils, elegants, que es movien, subtils, sense soroll, fràgils i flexibles i vaporoses amb els seus vestits de ballet.

I que hi fèieu, Vos allà, si hereu tan diferent? Com hi havíeu anat a parar?

Havia entrat acompanyant unes joves estudiants de ballet que començaven. Per algun motiu em tocava fer aquest paper d’acompanyant, i el feia amb ganes.

Llegia mentrestant en la feble il·luminació d'entorn, un llibre antic en el capítol en què l’autora sense dir-ho clarament posava en qüestió el joc agosarat i llicenciós de les dones i entre les dones del segle XVIII: deia, per contra, que les dones s’havien d’elevar mitjançant l’exercici de la raó i deixar de banda els reclams de la vanitat i la immodèstia, de l’amor va, i assolir l’amistat, i l’estima per altres mitjans.

Bons pensaments us proposava la lectura Mestre, una mica difícils de complir segons com, oi?

Et diré Sancho que tenia una companya de taula on per casualitat havia anat a seure quan no hi havia ningú, i no perquè ho hagués triat empès per ves a saber quina raó, a sobre de la qual havia deixat un llibre sobre la seducció, segons vaig poder llegir de lluny i que va estar fullejant després un cop va seure.

Jo l’havia llegit, també en somnis, que ja saps, Sancho, que són imprevisibles i indomesticables.

Prou que ho sé Mestre que sempre m’ho diu la parella quan somnio alt: no pares d’anomenar la remeiera, Sancho, em diu amb mala cara, ella que sempre em porta com un àngel.

No ho sé!, Sancho, el cas és que jo era coneixedor d’aquell llibre agosarat i això no és tot, s’apropava a la taula una altra figura subtil i angelical, una altra noia, i se somreien com si compartissin un secret i més havent-hi davant algú com jo, de fora del món, per edat i sexe com si diguéssim.

Ja us entenc, ja! Com si fos un joc on Vos hi juguéssiu un paper d’extra, de convidat de pedra, sense aparentment conèixer l’obra...
Per tal com es referien indirectament al llibre no puc negar que notava certa sensació de febre unida a curiositat indeguda, Sancho, jo també. Les nimfes parlaven en veu baixa de coses de nimfes com elusivament i amb les mans en sensuals moviments ara cap al cos ara cap a la taula, ara cap al llibre que jugava magnèticament amb elles i de retruc amb mi que ja el coneixia.

Digueu-me, Mestre, per a què us pugui seguir, de què anava exactament la lectura que generava aquesta apetit o minsa disbauxa compartida.

Bé no era compartida del tot, jo seguia aparentment immers en la meva pròpia lectura i tot succeïa com entre ombres, sense una plena lluminositat i com si jo no hi fos. Et diré, però que la seducció que s’hi descriu, no era entre un home i una dona, m’entens i s’allargava sense un paràmetre que fixes regles i temps i calia a les protagonistes llegir les pistes que es deixaven, per assolir la seva plenitud i exalçar-se a la unió de grau superior a la qual estaven destinades.

Ho entenc, però ho trobo, complicat, sofisticat, pretensiós, massa elaborat...

Parles com un crític literari, Sancho. Què t’has pres alguna beguda o cosa? De fet eren més aviat com sacerdotesses amb l'única missió d’adorar la bellesa, l’essència, allò més profund i seguir levitant al seu voltant per assolir una certa immortalitat o un sentit a la seva existència basat en la sensualitat.

No sé si ho entenc, Mestre. El cas és que Vos bé seguíeu de lluny estant i amb certa febre aquell breu diàleg o gesticulació, ja que us semblava o us imaginàveu que es podien referir al contingut del llibre i feien entre elles com una esgrima erotitzant. Ho he dit bé, Mestre?


Sí, Sancho és una altra manera de dir que tenia certa curiositat malsana. T’estàs sofisticant, tu!

De fet, jo ja venia una mica confós des del moment que li havia sentit una explicació sobre el significat de la paraula impotència feta a preguntes de les infantes estudiants de ballet que van queda prou satisfetes de moment. Tot venia d’un paquet de tabac on apareixia una figura despullada víctima de la impotència, però púdicament de costadet, oi?

Això sí que deu ser difícil, Mestre. Quina cara hi posàveu?

Jo era callat i palplantant al costat d'una mestra moderna o doctora, no ho recordo bé, del somni i quan la cosa es va posar complicada, simplement jo deia que fumar era dolent pel cos.

La doctora (devia ser, per tal com utilitzava alguns termes mèdics) es referia a la rigidesa del penis era un estat possible: ho havien vist als vestuaris de natació potser, deia ella. Jo en absolut mutisme, feia cas omís de les seves paraules.

Vaja, quins temes de tocar davant vostre. Per què no us ho preguntàvem directament a Vos que teniu penis, no sé si rígid o en repòs.

En aquell moment estava en repòs Sancho. Tu diràs! Però és que les explicacions van pujar de nivell i segons com, aquella figura de mascle despullat podia ser, malgrat tenir pèl a les cames i no tenir pit, una dona amb penis o un home sense, va deixar anar la doctora. Ja veus com es va complicar l’explicació que tot i això va ser breu. Les ballarines ja van veure que no entendrien res i que eren coses grans.

T’he de dir que la familiaritat de la doctora em resultava estranya per tal com recolzava sobre el meu avantbraç de forma desimbolta.

Què em dieu Mestre, Vos despertant emocions?

No ho sé Sancho, el món avui és molt complicat tu veus un gegant i només és un molí i tot plegat era un somni, realista, però somni, eh?

El cas és que ja estava una mica trasbalsat. Podien tenir raó tot aquell jovent i nosaltres érem rèmores del passat, relíquies amb els nostres costums i el nostre ordre social era artificialment construït?

Voleu dir que el que coneixem no és natural, o prou natural?


Per aquí vaig, Sancho, tu ho has dit més clarament. D’aquí el meu descobriment. Per altra banda, clar!, tampoc hem vingut al món a veure’ns el melic o més avall. Tenim una certa càrrega biològica, atàvica, fisiològica, que ens empeny endavant i això porta feina que no és exclusivament de mirar-se el melic, m’entens.

I tant!, «qui no té feina el gat pentina», diuen Mestre, en canvi, tenir una vida amb interessos i desitjos variats potser bo.

El jovent així i tot us donava una lliçó en el somni; no tot era tan alineat o alienat, en dieu Vos, Mestre.

Exacte Sancho. I ara t’explico que després tot passejant cap al tard em vaig trobar a la Fina, ja saps qui és.

Voleu dir que en el somni us la trobàveu o va ser en persona?

Era en persona; i em va venir una calidesa que em sembla que era mútua, saps? No sé si a tu t’ha passat. Ella em mirava, jo la mirava i es veia que els nostres pensaments coincidien en un més enllà. Saps?

Bé, Mestre a mi la parella sempre m'entén. M'entén tant que em coneix del dret i del revés.

Vull dir calidesa, calidesa, com la del llibre de la seducció del somni, compte però sense tana efusió, eh? Només cenyir-la per la cintura i apropar-se per fer-se un petó agosarat, però sense arribar a completar-lo, en espera, diríem, mirant-nos els ulls.

Que poètic que us ha tornat el somni. I com us va acabar el somnieg? Éreu eixut, éreu rígid?

Calla, calla! - i no siguis insolent-, em pensava que ja ho havia vist tot. El profe de ball de les joves ballarines, un noi alegre i eixerit baixava, en el somni, també, pel carrer en fluida conversa i amanyagament amb un company, que per l’aspecte complia amb els requisits per a que el tractessin en masculí.