L’INREVÉS

L’INREVÉS

De sobte, el món va perdre el fre. El temps, que sempre havia empès endavant, va començar a retrocedir, arrossegant hores i dies cap a l’oblit. Les fulles tornaven de la terra a les branques, verdes i tenses; la pluja pujava del terra al cel com estels llampants d’argent. Les paraules es tornaven a la boca abans de ser dites, i els petons es retreien, convertits en distància.

La gent caminava cap enrere, amb els ulls fixos en allò que ja havies viscut, mentre el futur es convertia en un record borrós. Els rius pujaven muntanya amunt, tranquils i contraris. En silenci, ho sabíem tots: no hi havia aturada. Tot s’allunyava del sentit, corrent, sempre corrent, cap a un origen que ja no existia. Només quedava el buit vertiginós d’un present que fugia, sempre, cap al darrere.








rjyj