L'home del barret

Un relat de: aleix
Era un home tot esprimatxat. Havia entrat a l’habitació per la finestra, que restava oberta com habitualment durant les nits d’estiu. Portava un barret llarg, de color vermell fosc, que accentuava l’aspecte llargarut de la seva figura. Duia com a vestit una mena d’americana negra que li arribava gairebé als genolls, i uns pantalons força amples, fets d’una estranya tela fina de color fosc que li tapava els peus completament. Es va asseure, poc després d’entrar, a la cadira del costat de la finestra, va treure’s el barret amb parsimònia, se’l posà sobre la falda i restà immòbil mirant enfront seu. No semblava que mirés enlloc concret, simplement mantenia la cara recta i els ulls ben oberts. Durant l’estona que succeí a la seva silenciosa entrada, la temperatura de l’habitació va anar canviant. Semblava talment com si hagués portat rere seu una alenada de frescor.
Jo de bon principi no vaig ser del tot conscient que ell era allà, a pocs metres del meu llit. Certament, però, l’havia vist entrar. Havia vist primerament moure’s les cortines de la finestra, i havia vist també com, allargant primer una cama i després l’altra, s’havia plantat tot alt com era al bell mig de l’habitació per anar a seure tot seguit. Jo presenciava l’escena, si, però encara no havia despertat. Per increïble que pugui semblar estava adormit, amb els ulls clucs i els llençols entrelligats a les cames. Ho sé perquè vaig despertar poc després. El curiós va ser que, en incorporar-me i mirar cap a la cadira, en un gest quasi instintiu, vaig comprovar que l’home era allà assegut, amb el llarg barret granat sobre les cames, quiet com una estàtua i mirant fixament al no res.
L’escena va restar durant una bona estona com bloquejada, ja que ni jo ni aquell personatge d’aspecte estrambòtic vam moure ni una cella, jo degut a la por i ell perquè simplement no es movia. Només al principi les cortines de la finestra onejaven lleugerament, mogudes per la lleugera brisa, però a poc a poc es van sumar a la quietud que imperava en el lloc. Fent un esforç per a superar l’esglai que em mantenia petrificat, vaig decidir parlar. Necessitava que passés quelcom, havia de fer alguna cosa per a sortir d’aquella situació, i no vaig trobar més solució que obrir la boca i intentar articular algunes paraules amb cert sentit.
- Qui ets? Què hi fas aquí a la meva habitació? – Vaig dir amb un fil de veu.
- És just el que esperava escoltar! – Va dir una veu que provenia del lloc on estava assegut l’home.
Jo havia escoltat aquelles paraules amb claredat, i estava segur que les havia articulat aquell ésser, però també n’estava de que no havia mogut ni una sola facció del seu rostre al dir aquella frase. A més, al fixar els ulls en la seva figura, vaig poder comprovar que aquesta era lleugerament transparent, ja que podia veure a través seu la forma de la cadira on restava assegut.
- Sóc talment el que sóc, i no res més, i sóc aquí perquè faig el que haig de fer i el que vull fer. Et diré més, he vingut a donar-te una cosa, i només cal que la vulguis per tal que te la pugui donar, ja que si no la vols, no puc donar-te-la i doncs llavors me l’hauré de quedar.
Aquell galimaties de paraules va envoltar tota l’habitació. Era ben bé com si cadascun dels mots que havia pronunciat l’home estiguéssin voleiant en l’aire, i em va semblar en un principi que no tenien cap significat concret. Aquests, però, es repetien una i altra vegada formant com una mena de dansa sonora i visual que em resultava angoixant. Vaig intentar llavors parlar de nou.
- No t’entenc. – Em va sortir de la boca.
- No m’has d’entendre, només has de voler. – Digué la veu afegint les paraules a la dansa que inundava l’habitació.
Vaig mirar tot seguit al meu voltant, tot agitant els braços per tal d’intentar aturar aquell desgavell de mots. Volia posar ordre a tot allò, necessitava controlar una situació que restava completament fora de tota lògica, i que se’m mostrava en aquell moment terroríficament irreal. Va ser llavors que la dansa de paraules es va aturar un instant, i va convertir-se en una frase que omplia encara l’aire, però que almenys es mantenia quieta i gairebé en silenci.
- Vull el que em vulguis donar. – Vaig llegir amb certa perplexitat.
L’home, en sentir aquella frase, va aixecar-se de la cadira, no sense abans posar-se el llarg barret, i s’acostà a mi. Entre les seves mans, com per art de màgia, hi aparegué una petita maleta de color blau metàl•lic. La va dur cap a mi com si es tractés d’un objecte d’alt valor, i la deixà amb molta cura sobre el matalàs, just al costat d’on jo seia embadalit. Un cop fet aquell gest, girà cua i sortí per la finestra, fent exactament el mateix que havia fet a l’entrar, allargant primer una cama i després l’altra, i desapareixent tal i com havia aparegut una estona abans. D’ell no en quedà res, a l’habitació, però quan vaig mirar al meu costat hi vaig trobar la maleta.
Intrigat i encara amb la por al cos després de presenciar tot aquell espectacle delirant, vaig agafar la maleta i em vaig aixecar per a tot seguit deixar-la a la cadira que moments abans havia estat ocupada per aquell ésser. Vaig comprovar que tenia en un lateral el que semblava un senzill mecanisme d’obertura, i vaig accionar aquest amb cautela. S’obrí llavors lentament, i mentre s’obria, en sorgíuna força immensa. Va ser com si jo fos un tros de metall i un iman em xuclés cap al seu interior. Per un instant tot va desaparèixer al meu voltat, i vaig perdre la consciència, fins que vaig recobrar-la més tard.
Recordo llavors que era sobre un núvol. Recordo també que no tenia las sensació d’anar excessivament ràpid, i que en intentar mirar cap avall aconseguia veure tot just una mena de barreja difuminada de colors. En aquella barreja hi imperaven tons blavosos, verds i marrons. No tenia ni molt menys la por ni les sensacions horribles que havia sentit una estona abans, quan aquell home llargarut havia irromput en la meva habitació. Tot al contrari, em sentia completament lliure formant part d’aquell núvol que em duia cel enllà, travessant qui sap si la terra, o potser qualsevol altre món. Per molt que mirava a sota no distingia cap forma concreta, i aquells colors difuminats, això si, anaven variant a mida que jo avançava, sempre en tonalitats blaves, verdes i marrons. A sobre meu, en canvi, només hi distingia el color blau, i quan m’estirava de panxa amunt, era talment com si estigués mirant un cel lluminós i completament serè. No sé si allò durà segons, minuts o hores, però en aquell moment volia que no s’acabés mai, volia seguir volant per aquell cel durant dies, mesos, o anys. Res em feia mal allí, res em preocupava ni m’afligia, només necessitava volar i seguir volant sense parar.
Quan vaig despertar els primers rajos de sol del matí començaven a donar claror a l’habitació, que estava inundada del típic aire fresc de matinada de primers d’estiu recent conclosa, i després d’obrir lentament els ulls vaig estirar el cos tot acompanyant un badall de mandra matutina. En un primer moment no recordava res del que havia ocorregut durant aquella nit, però va ser al aixecar-me i mirar al meu voltant, que vaig distingir una petita maleta de color blau metàl•lic que em féu recordar a poc a poc tot el succeït, i puc assegurar que era ben despert llavors, i que la maleta era allà, misteriosament, oberta i sobre la cadira.

Comentaris

  • Magnífic[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 12-08-2020 | Valoració: 10


    Molt bé, Aleix, per aquest relat tan impressionat, que m'ha fet entretindre's llegint-ho i m'ha agradat. És magnífic com ho descrius tot... amb tanta imaginació...
    Saluts i cuida't...

  • Magnífic[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 12-08-2020 | Valoració: 10


    Molt bé, Aleix, per aquest relat tan impressionat, que m'ha fet entretindre's llegint-ho i m'ha agradat. És magnífic com ho descrius tot... amb tanta imaginació...
    Saluts i cuida't...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aleix

191 Relats

177 Comentaris

119754 Lectures

Valoració de l'autor: 9.55

Biografia:
Vaig néixer, per be o per mal, l'octubre del 1979. Vaig començar a escriure per matar l'aborriment de les classes a l'institut, però tot el que escrivia anava a les escombraries. Va ser després d'una nit de borratxera que vaig decidir guardar tot allò que se'm acudis relatar. Desde llavors tinc tota l'habitació plena de bocins de la meva història.
Va ser a principis d'any quan la meva companya de pis em va donar l'adreça d'aquesta pàgina, grata sorpresa, i desde llavors que volto per aqui, intentant escriure i també llegir i comentar.
aleixeliasbandres@hotmail.com