L’hetàira Friné

Al teu pas, hom embogia, en les festes eleusínies reina eres.

Amares les aigües frugals del mar i a tothom fascines
com una Venus mortal encisa l'ambient camines
Folls lascius mussitaven incoherents brams d'esverats
d’aquell insostindre i no conteniment d’esclats d’emocions insondables
que mai podran posseir, veure tant sols, record inmemorable

Mussa d’artistes, Apel·les i Praxíteles et cisellen i pinten
Excels model, i docta d' amatoris arts

Desabastaments de raciocinis, nafrant-li els ulls de tanta bellesa
Cossos amb degotalls impúdics
Desarranges regalims íntims espontanis
Entre borbolls de sufoc, alienacions
Amb un cerc solaç

 Com deessa encarnada
Grimpant amunt fins a encastellar-te'n
Brollava desafiament d’ impossibilitats, d’aquella hetera altiva
que als deus obertement desafiar



Porteu-me-n’hi una corona d’or. Com les deesses dalt l’Olimp
Que D’espines de mortals tot just, les bandeix-ho i arracono jo.




Brosten enveges, endreçant tanys acusadors  
Traïcions naden maldant la sacerdotessa
El malencert de Qui ha desafiat els déus,
la dissort palesa d'aquell judici a mort  

L’Areòpag o Consell dels grans,
 ferm la impietat condemna
arraulida ets i el teu filam prop d’un tall és

Hipèrides arranja amb coratge envers vaticini advers
La seva oratòria i defensa rau i resta en mal averanys clots incerts
Home com ets, llegeixes obscurs ocults d’encriptacions dels hòmens

Hai d’aquells que no saben burlar l’absurd
Qui pas ha sabut mesurar ben bé el pes
El cap de la teva amant Friné
rodolant d’un bri n’és

La cridòria de la caterva del Consell dels grans medra
Has ordit i atrevit trencar feixuc procés
Túniques dalt a baix delaten joies reservades als més poderosos
Davant el centelleig del sensual cos lluent ters
Nua, pàl·lida pell suau brillant, fina, a la palestra dels porosos magistrats

Bocabadats amb frisança, xisclen amb aplaudiments
Rendits davallen esmicolant els seus rígids senys
Absolució ben guanyada és,

El cos guanya les ments

D’aquella Afrodita reencarnada indeleble
la impietat pas ho és pels que retrunyen amb llum pròpia
i motlló són dels que senders i senderis,
indrets i camins futurs basteixen


Aquell cant i encant t’enlairen
Torneu-li-la-hi de nou el seu tron
al pedestal, xopa de glòria, la profetessa s’encimbella despesarosa

Atresorant alegria i vida
Muralles de Tebes alces de nou competidora sols amb mortals
Desgrunant la desobra d’aquell Alexandre macedònic que que la va col·lidir


Dagues i ferrams despuntes
romans cauta, allunyada i  humil
Ja no cal competir ni resseguir corriols cecs
D’absurds constructes de metes cobejades.
Desadollant vituperis que t’han condemnat

Abandones recompenses, fites i un seient  amb els númens a l’Olimp
Lluny d’absurdes deesses verges, anhedoniques, homofòbiques
D’aquell femellam reblat que sols limiten, encotillen i empresonen

Desembarrocant ments enrevessades
la lliçó ben bé has aprés

Ara saps. Com univers nou rebel·lat.
Sacerdotessa, pitonissa
Dels de l’Arallu tornat
Que el no-res també venç
Des del silenci, quietud i inacció


Sols amb destalls d’aquell Temple ben dotat