L'estranger

No pas en terra estranya!

El tren va entrar a la gran estació de la gran ciutat. Final de trajecte? Encara no era pas al seu destí. Hauria d’agafar un bus i anar país amunt, cap al nord on tot és verd i humit i el mar brama emprenyat per la força del vent, espetegant a la costa.
Havia travessat un continent sencer i part d’un altre i un mar fosc i inhòspit, encalçant un somni. Volia conèixer la terra dels seus avantpassats, però per damunt de tot volia trepitjar on havia trepitjat el seu pare. El pare que no va conèixer mai.
Va baixar del tren i es va trobar en un món estrany. Venia d’un lloc on la llengua era una altra i sabia que també els costums. Els carrers, els edificis, la gent, el color del cel… una multitud de sentiments i d’idees el van dur a dubtar d’allò que estava fent.
Tothom havia volgut dissuadir-lo. Li deien que no calia anar enlloc, que què anava a buscar tan lluny de casa, que casa seva era on havia nascut i viscut sempre, però la seva dèria no va tenir aturador i ara era, allí, ben sol i mig perdut, en territori desconegut.
Amb tot entenia l’idioma. Era com li parlava la mare. I li ho va agrair en el pensament.

Quan va arribar l'autobús s’hi va enfilar i comprà un bitllet fins al final del trajecte.
La veritat és que no sé on vaig, es deia.
Volia arribar a un indret del qual només en sabia el nom. El nom que li havia posat la mare, en néixer, en record del que li explicava el seu amor perdut feia tants anys. Els mateixos que ell tenia.
No l’havia vist als mapes i ningú li sabia donar raó d’on podia ser.
Va baixar a la parada d’un llogaret perquè li va cridar l’atenció. Li va agradar el que veia per la finestra. Va ser un rampell.
Hi havia una fonda i va demanar una habitació i alguna cosa per sopar.
A la taula uns estalvis de paper molt acolorits feien d’estovalles. Mentre esperava que el servissin se’ls mirava i repassava tot de rètols que hi havia dibuixats i… allà estava el nom que buscava!
D’una revolada es va alçar i es va dirigir a la cuina on una dona de molts anys pelava patates. En entrar es va mirar aquell estranger que, tot i ser-ne, parlava la seva llengua i molt alterat i embarbussant-se li feia un munt de preguntes.
I ella li va explicar tot el que ell volia saber. Els records i la memòria de l’anciana li van obrir el món i el camí al seu destí.
I llavors va sentir que ja no era en terra estranya!

Relat complet del presentat al RepteClàssic “l’estranger”