L'esquirol

La porta de la rectoria de Bocabartella es va obrir i va aparèixer el rostre de mossèn, Octavi Funoses. Em va mirar amb els seus ulls verds i brillants. El mentó punxegut feia que el rostre del capellà formés un pentàgon cobert de cabells curts, de color castany clar igual que les celles. Tenia el nas i les orelles petites i els llavis estrets. Octavi Funoses tenia uns quaranta-cinc anys i era considerat un capellà molt jove, potser per això duia americana i armilla negres i una camisa amb un collet blanc.
-Benvingut Gil Olivet -va somriure, mentre estirava la mà. – Així que vens a veure els llibres parroquials del segle XIX.
-Sí! És que estic buscant informació sobre una nissaga de magatzemistes de vins i caves de Barcelona. Es veu que van començar aquí a mitjans del segle XIX i cap al 1890 es van establir a Figueres, on van fabricar l’anís Tramuntana. Més tard es van deixar la fabricació de l’anís per obrir un magatzem de vins i caves a Barcelona que va derivar en la gran naviliera Brunet -vaig obrir els braços per mostrar la necessitat que tenia d’investigar.
-Seu, seu -va mostrar-me una taula i una cadira. -
Al cap de poc mossèn Octavi va entrar amb tres llibres amb cobertes de cartró negre i me’ls va deixar al cim de la taula. Mentre el capellà obria la porta per marxar em vaig fixar en el fet que l’única finestra de l’habitació estava tancada. Quan el clergue va ser fora, vaig sentir un calfred i vaig veure com una alenada d’aire feia tremolar un calendari clavat a la paret. Era un full amb la imatge d’una mare de deu de Fàtima damunt d’un fons blau amb els números dels dies i dels mesos de l’any 2025. No hi havia cap entrada d’aire i era un dia calorós del mes de juny. Llavors, vaig mirar per la finestra i vaig veure que a la branca d’un arbre hi havia un esquirol. L’animal se’m va apropar com si els meus ulls fossin un teleobjectiu. Quan va ser ben gros, em va somriure i em va fer adeu amb la mà. Llavors, va fer un salt i va desaparèixer. Estava tan interessat en la investigació que vaig pensar: . Vaig asseurem, vaig descordar els cordons vermells que lligaven el llibre i vaig començar a mirar. El rector que l’havia escrit feia bona lletra i s’entenia bé. Vaig mirar l’índex i vaig trobar el cognom Brunet. Els anava trobant tots: en Pius Brunet i la Quitèria Punset; els seus fills: Clemència i Pere i la serventa, Úrsula. Em va semblar veure’ls tots junts a l’escala d’una vella masia. Llavors vaig sentir un tro, em vaig aixecar i vaig mirar per la finestra. El cel era negre com poques vegades i l’aire s’havia fet pesant i feia molta xafogor; una mosca negra embogida brunzia en els vidres i l’esquirol saltava com esperitat a l’altra banda dels vidres. Havia passat de tenir calfreds a suar fins al punt que les gotes em baixaven front avall. Va ser quan vaig veure com tot quedava clar i blanc, com si algú hagués disparat un immens flash fotogràfic. Em vaig enlluernar i tot seguit vaig sentir un dolor terrible acompanyat d’un brogit immens; era com si el mon caigués al meu damunt. Llavors, em vaig sentir com un insecte davant de la boca d’una aspiradora. Em vaig trobar elevat en l’aire i immers en una pau immensa que em feia volar. De fet, el cel s’havia tornat blau i jo volava mentre a sota podia veure un paisatge de camps, cases, campanars i el mar en tota la seva immensitat. Va ser quan vaig sentir por, molta por, de perdrem entre el mar i el cel. Vaig caure al costat d’un gran roure, però no em vaig fer res.
-Jua, jua, jua -eren les riallades d’una noia jove.
Vaig doblar la cintura i tot seguit vaig alçar l’esquena tot respirant amb força per recuperar l’alè. Després d’haver agafat tot l’oxigen possible, em vaig adonar que a pocs metres hi havia una noia alta i prima de rostre ovalat i ulls grossos que em mirava somrient. Duia un vestit llarg rosa amb brodats de flors del mateix color, però més fosc des de la cintura fins al coll. Duia un escot en punxa cobert per teixit brodat amb punt de creu del mateix color que la faldilla. Vaig fixar-me en la ratlla blanca de les dents, amb els pòmuls una mica envermellits i amb el cabell castany clar que sortia d’un gran barret de palla rodó cobert de flors negres. Durant uns moments vaig pensar que estava somiant enmig d’un deliri o que estava mort. Però la noia era ben real i també la masia que es veia darrere el prat.
-Què ha passat? -vaig mirar la noia. -On soc?
-No ha passat res. De sobte, heu aparegut aquí. Sou a la parròquia de Bocabartella, prop de Figueres. Fixeu-vos en el castell damunt de la muntanya.
Vaig mirar i vaig veure la muntanya i la gran fortalesa alçats damunt d’un poble, però no vaig veure cap carretera només camps i prats. Vaig alçar el cap i vaig veure l’esquirol que des de dalt d’una branca agafava un rostre quasi humà i em somreia.
-Quin dia i quin any soms?
-El vint-i-tres de juny de 1889.
-Senyoreta! Em permet que em presenti. Soc en Gil Olivet de Sant Llorenç de la Muga i he vingut
a parar aquí. M’he extraviat i necessito ajuda. Sap on puc anar?
La noia es va posar seriosa em va mirar de dalt a baix. Jo duia uns pantalons texans, un polo blau marí i unes espardenyes Nike. A la butxaca, duia un Smartphone, la cartera, un moneder i les claus del cotxe. Vaig agafar el mòbil i efectivament estava apagat. No hi havia connexió amb el futur. Em vaig asseure al costat del roure i la noia va continuar dreta al meu costat. M’havia d’inventar una història creïble o si no tindria problemes greus. .
-Crec que m’ha caigut un llamp i no recordo la resta.
-Veniu a casa li preguntaré al pare què hem de fer.
Vàrem entrar a l’era de la Rovira de Bocabartella. Un grup de gossets ens va acompanyar amb grans festes. Ens vàrem situar davant d’una escala que pujava fins a la porta del primer pis. La porta es va obrir i van sortir un senyor baix amb barba cobert amb un barret bombí, una senyora alta de rostre ovalat cobert per una pinya de cap negra, un nen de deu anys vestit de mariner i una dona robusta amb còfia.
Vaig pensar que havia anat a parar a can Brunet. Sens dubte el treball seria magnífic, si aconseguia tornar al segle XXI. La dona de la còfia va baixar l’escala i se’m va acostar.
- Valguem deu Gil. On vas vestit així? – Em va mirar de dalt a baix i es va dirigir a mi.
- No ho sé! M’ha caigut un llamp a sobre i no sé qui soc ni on soc.
- Pobre està ben extraviat. Aquests llamps no paren de fer mal. Has tingut prou sort? N’hi ha
molts que moren socarrimats per un llamp. I les ovelles?
- No, no ho sé... No n’he vistes d’ovelles.
- El coneixes Úrsula? – va demanar la Clemència. -No sembla un pastor. Més aviat sembla un estranger.
- I tant que el conec. És en Gil Olivet de Sant Llorenç de la Muga, un jove que fa de pastor al mas Sabater. Ja fa anys que cuida el ramat. Era un nen que ja guardava ovelles. Les vegades que l’he vist i hi he parlat quan conduïa el ramat pels camins.
Vaig pensar que ara el pastor estaria a la parròquia de Bocabartella i que jo hauria de fer de cuidador d’ovelles fins a la fi dels meus dies. Els gossets es van posar a lladrar. Amb llargs salts, l’esquirol s’havia assentat damunt la barana d’un carro i em mirava somrient. Vaig comprendre que estava ancorat al segle XIX.