L'escriptor que sempre rescrivia

Un relat de: intratable

Ell era un bon escriptor. Un munt de premis ho acreditaven, d'altres no tant. En realitat havia escrit pocs llibres per la seva edat però això era així perquè dedicava molt de temps a repassar el que havia escrit, llegint-ho i rescrivint-ho tantes vegades com calgués. Ell sabia que aquest era el secret del seu èxit. Molts cops li donava tantes voltes a les frases i a les paraules que es quedava encallat mesos sencers en una simple línia. Ja s'havia adonat que el seu comportament era obsessiu, però era la seva feina i l'havia de fer bé. Tan important és la història com la forma d'explicar-la, i això incloïa repassar cadascuna de les paraules, per separat i en conjunt, des de la primera fins la última. Això sí, sense perdre de vista que hi ha una història per a explicar.
La crítica (encara que no tota) i el públic li van premiar la seva bona feina. Un bon dia va poder viure sense haver de treballar per la ràdio i escriure articles per als diaris tot i que, excepcionalment, encara n'escrivia algun. Això va fer que disminuís el nombre de llibres que publicava, ja que dels articles d'opinió se'n feia un llibre que es traduïa en ingressos extra i, a més, el temps que li sobrava el feia servir en rescriure més, el que l'editor creia no productiu.
Vivia sol en una casa a Matadepera. S'hi va traslladar quan va començar a tenir cert èxit perquè estava fart del fil musical de Barcelona. Tot i que hi ha gent a qui li encanta, a ell més aviat el molestava. Sobretot quan estava encallat en una paraula i es produïa aquella sinapsi miraculosa que li hagués resolt el problema, passava una moto d'aquestes que a vint per hora ja no se sent res més o el camió de les escombraries. Adéu a la paraula genial. Per això va anar a viure a Matadepera, perquè era molt més tranquil i, estant al costat de Terrassa, molt ben comunicat.
Escrivia directament a l'ordinador, amb un processador de textos amb eines de correcció ortogràfica molt potents. No li calia perquè eia molt poques errades, però sempre hi ha alguna paraula que, bé perquè s'utilitza poc, bé perquè s'està escrivint molt de pressa, apareix mal escrita a la pantalla. Per a ell era una forma d'estalviar temps: quan repassés el que havia escrit només s'hauria de centrar en les paraules, no en com estaven escrites. Un gran invent que li permetia centrar-se en la tasca que més li agradava i que molts lectors no saben que es fa. I alguns escriptors tampoc. A ell li semblava que era més còmode rescriure a l'ordinador que sobre el paper. Sobre paper, tant escrit a mà, com a màquina d'escriure, acabava tot ple de gargots que tenien o no paraules a sobre que n'eren la correcció, correccions tatxades que eren corregides per altres paraules, frases senceres tatxades, corregides i corregides les seves correccions, notes als quatre marges, indicacions a fulls a part. L'entropia de l'Univers en un tros de paper.
Quan signava llibres, per exemple en el Dia Mundial de Signar Llibres (conegut al món del marketing com a Sant Jordi), feia molt mala lletra per culpa d'una mescla de desídia i falta de costum. Hi havia gent que, relacionant conceptes, creia que, a més d'escriptor era metge. D'altra gent pensava que ja estava cansat de signar llibres tot i ser els primers signats del dia. Encara una minoria, sobretot d'última hora de la tarda, arribava a suposar que la dedicatòria estava escrita en àrab ja que un escriptor és un home culte que sap moltes llengües. Un rumor que va arribar a la televisió deia que tenia una espècie de parkinson estrany que només afectava als escriptors.
S'havia fet famós gràcies a una sèrie de novel·les que tenien com a protagonista un jove bomber anomenat Jeff McCalling, d'ascendència irlandesa, que quan no apagava focs es dedicava a resoldre els assassinats que es produïen a El Papiol. Ja n'havia publicat set novel·les. Li agradava escriure aquests llibres i el públic els comprava i llegia meravellats de la perspicàcia d'en Jeff (que comparaven a l'Hercule Poirot de l'Agatha Christie). En canvi, alguns crítics van augurar, burlant-se'n, que si moria més gent a El Papiol aviat no hi quedaria ningú.
El fet que la majoria de llibres de ficció que havia escrit tinguessin com a protagonista al brillant bomber sovint li feia creure que, en el fons, tenia poca imaginació. Així com podia descriure crims i les seves solucions amb tot detall, es veia incapaç de crear nous personatges. Quan li van encarregar d'escriure un llibre per a nens, de fet un conte llarg que il·lustraria un dibuixant desconegut, va acceptar ràpidament. Va dedicar tot el temps que va poder en caracteritzar el personatge principal, un ratolí que es dedicava a robar el formatge de les neveres de la ciutat inventada de Vilquican al país inventat de Julkoin. Per desgràcia el temps de lliurament que va posar l'editorial el va obligar a escriure de pressa, gairebé per inspiració . I el llibre es va quedar en una petita anècdota (simpàtica però) dins la seva carrera d'escriptor. Per a ell, va ser la confirmació definitiva de que la seva manera de treballar habitual era la correcta, però no tenia prou idees per a crear un personatge que superés a en Jeff. En la desesperació, va intentar escriure una novel·la amb el ratolí de Vilquican en que resoldria un cas d'assassinat, però en acabar el primer capítol el ratolí s'havia convertit en en Jeff McCalling.
L'escriptor volia ser com el seu protagonista. Volia ser en Jeff, un home atractiu al que no li faltaven escenes de sexe, intel·ligent i amb una feina mig altruista mig ben pagada. Però a l'hora, aquest personatge que estimava com a ell mateix, que era una projecció de la seva ànima, era també el seu enemic. Era com un bacteri que donava voltes pel seu cervell interposant-se entre la seva mirada interna i els altres personatges, aquells dels quals només en veia part del rostre en la penombra, que volien ser vistos, que es barallaven amb en Jeff quan l'escriptor mirava cap a una altra banda. I perdien i marxaven baldats cap al cementiri dels personatges que mai serien escrits, allà on els qui hi descansen ni tan sols se'ls considera personatges, sinó tan sols, i amb una mica de sort, una idea fugaç oblidada en un sospir. L'escriptor trobava a faltar aquells personatges que no coneixia i que havien marxat darrera la gran ombra d'en Jeff tot i només haver-los vist en la foscor, com ànimes en pena, sense nom i sense vida. En Jeff els matava un a un per no perdre l'oportunitat de tornar a actuar; tenia por que qualsevol d'aquells altres éssers de la imaginació pogués prendre-li el protagonisme. Li agradava massa ser el centre de la mirada, l'estrella que tothom volia ser, aquell a qui tothom admirava la intel·ligència; li agradava sentir-se espiat quan es ficava al llit amb una sospitosa o amb la dona de l'alcalde de El Papiol, li agradava ser el centre dels paisatges del Baix Llobregat.
Un dia, l'escriptor estava al seu despatx, davant de l'ordinador, preparat per iniciar una nova novel·la d'en Jeff. De sobte va marxar la llum. Fora plovia a bots i barrals, però entrava prou claror a l'habitació per no haver de menester cap espelma. Tot i així s'assegué a una taula prop de la finestra del jardí amb una espelma decorativa anti-olor de tabac al centre encesa. S'encengué una cigarreta amb la petita flama mentre es mirava el foli blanc. En Jeff, pensava, un altre cop en Jeff. Sospitava que havia sigut el bomber el que es va desfer del ratolí cercador de formatges. Sabia que en Jeff era el culpable de la seva limitada creació. Un altre cop va pensar en escriure'n la seva última obra, matar-lo. Tot seguit s'adonà que per molt que el matés en un llibre, sempre podria tornar a escriure sobre ell en un altre temps diferent: en Jeff podria ben bé ser immortal.
Va començar a escriure: "El Papiol ja despertava, aquella nit havia estat curta per a la senyora García.". Ho va tatxar tot, acabava de començar el caos. "En Jeff tornava a casa. La guàrdia havia estat dura aquell dia". Va tatxar l'última frase. Va escriure el cognom d'en Jeff sobre el "Jeff" i "tornava". Llavors se li va encendre la bombeta i va escriure sense rectificar un sol cop:

"En Jeff McCalling tornava a casa després d'una fatigosa guàrdia de divuit hores al parc de bombers. Divuit hores sense fer res perquè res no havia passat. Ni tan sols una barbacoa rebel. Alguns companys havien fet broma sobre incendiar el parc de bombers per així haver-lo d'apagar, tal havia estat l'avorriment. Però ara tornava a casa seva, a El Papiol, on vivia des de feia sis anys. Com que tenia ganes de conduir va anar per carretera, passant primer per Sant Cugat, després per Rubí i, més tard, deixant a la dreta Castellbisbal. Recordava, mentrestant, perquè s'havia fet bomber.

Ell i els seus pares van arribar d'Irlanda quan tenia només quatre anys. De petit, quan li preguntaven què volia ser de gran, sempre responia assassí, mai bomber. La gent reia perquè sabia que ho deia perquè mirava moltes pel·lícules americanes. Ell volia ser assassí i que mai l'atrapessin, ser més llest que la policia, matar per diners i tenir (com a mínim) quatre dones de gran bellesa que estiguessin sempre al seu costat quan els seus esbirros l'anessin a veure per a organitzar el següent assassinat. Quan era petit les quatre dones només eren figurants, quan es va anar fent gran es van convertir en doctores en enginyeria del sexe. Va canviar el tipus de cinema.
Però quan tenia setze anys va succeir la desgràcia que el va canviar de veritat. Durant la revetlla de Sant Joan, jugant amb petards, va deixar la metxa que utilitzava per a encendre'ls al costat de la cortina. I la cortina es va encendre com s'encenen les metxes dels petards i el foc va pujar i va saltar amunt i avall per la casa. En Jeff i la seva germana, que havien anat a canviar-se el calçat a les seves respectives habitacions per a anar al ball que havia organitzat l'ajuntament, es van poder salvar. Els seus pares no.
Un veí que sempre comentava "Oh! Que bé que s'han int
egrat aquests estrangers, que han fet seves les tradicions catalanes!" però que no ho va tornar a dir mai més des de llavors, va ser el que va acollir a casa seva a en Jeff i la seva germana Alice. El jutge va estar d'acord en que Alice, que ja tenia dinou anys, en fos la tutora fins que fos major d'edat. En Jeff ja sabia de què volia treballar.
Tot semblava que anava bé. En Jeff ja era bomber i n'Alice s'anava a casar. I va deixar d'anar bé perquè la van trobar violada i morta en un bosc proper. Llavors en Jeff va començar a investigar i, sent més llest de que la policia (com havia volgut ser de petit), va descobrir qui era l'assassí. I va entendre perquè el veí que un dia va deixar de comentar "Oh! Que bé que s'han integrat aquests estrangers, que han fet seves les tradicions catalanes!", va oferir-se a que visquessin amb ells. Alice i el veí eren amants. Quan Alice el va deixar per casar-se amb un altre el veí va embogir.

Des de llavors, en Jeff, es va convertir en la Jessica Fletcher d'El Papiol. En comptes d'una escriptora, però, era un bomber. Cada mes (més o menys) hi havia una assassinat a El Papiol: un home que havia matat al lladre que li havia robat els tomàquets de l'hort, una dona que matava al marit perquè volia cobrar-ne l'assegurança i casar-se amb el nòvio de sa germana, una lesbiana que matava a la seva nòvia perquè era bisexual, una banda de nazis que es dedicaven a matar immigrants... Ell resolia tots els casos abans que la policia. Uns quants llibres se'n podrien escriure.
Per fi va arribar a El Papiol i es va adonar que, entre morts i detinguts, només eren cinc veïns. El poble estava desert. Llavors se li en va anar l'olla.
‘Si no hagués resolt els crims, ara hi hauria més gent... Clar que tota la gent serien assassins... Però no crec que matessin a ningú, perquè les causes dels assassinats havien mort... Potser a Déu li feia nosa tota aquesta gent... Qui sap si volia venir a viure a El Papiol Ell sol, per a estar més tranquil, sense paparazzis... Si jo no hagués descobert als assassins, el que Déu volia li hagués costat més perquè ara El Papiol estaria ple d'assassins... I Déu no vol viure amb assassins... Per això fa que uns matin i jo els descobreixi... Si Déu vol estar sol a El Papiol ho estarà... I jo com que ho faig per Ell, per Déu Nostre Senyor, em perdonarà i em deixarà anar al cel... Amb els meus pares i la meva germana..."
Va matar als quatre veïns que s'havien resistit a matar-se entre ells. Després, es va masturbar pensant en quatre dones de gran bellesa que ja no eren figurants. En acabar, va fer realitat el somni de Déu.' "

Acabat el relat, en Jeff va caminar cap al cementiri derrotat per la ridícula història de la que havia sigut protagonista. Estava avergonyit i es sentia traïcionat i tenia por de trobar-se amb el ratolí vilquicanià. I sabia que aquest relat no seria rescrit.
L'escriptor es va sentir per fi alliberat però, al mateix temps, sol.




Comentaris

  • Arriben a trobar-se ratolí i bomber?[Ofensiu]
    nhostaup | 27-06-2005 | Valoració: 8

    Molt bo el joc que fas amb els personatges, el ratolí, el bomber...M'ho he passat molt bé llegint el relat.

  • Invitació a llegir-lo[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 19-06-2005 | Valoració: 10

    Planer i amè com pocs, m'he llegit aquest relat d'una sola tirada, i això que avui he tingut un dia prou ben complicat.

    L'autor ens planteja (si em permets, benvolgut intratable, la formalitat de dirigir-me directament al públic) un relat curiós en el que es barreja la història de dues vides, de dues persones: la d'un escriptor i la del seu principal personatge.

    Potser no ens diu massa, l'autor, del personatge de l'escriptor. Per no saber, no ens en diu ni tan sols el nom. De totes maneres, sí ens explica més de l'altre personatge, el personatge creat pel personatge de l'escriptor, el protagonista de les seves novel·les policíaques: en Jeff MacCalling.

    De fet, potser ens explica la vida de l'escriptor "sense nom" relatant-nos les aventures de'n Jeff Mac Calling. Crec que és un fenòmen en certa manera freqüent a la realitat el fet que un escriptor s'identifiqui amb un dels seus propis personatges, i en una obra seva podem trobar vestigis autobiogràfics encara que sigui llengint entre línies.

    També sabem, de l'escriptor, que és algú molt i molt premiat, amb un prestigi ben popular, però que, en canvi, hi ha qui s'atreveix a acusar-lo de poc original per basar-se sempre en un mateix personatge. El fet que sigui irlandès, que hagi tingut una vida familiar tan desgraciada i que, sobretot, sigui bomber, desmenteixen (penso) aquesta suposada manca d'originalitat. Sense voler ofendre, per descomptat, ni a irlandesos, ni a persones que hagin tingut una vida desgraciada ni a bombers.

    No amaga certa crítica o ironia de rerefons i cap al final, sobretot en referència a aquesta espècie de "totpoderosos" detectius de novel·la que, no sé pas com carai s'ho fan (i ho diu un servidor, que sempre està disposat a escriure'n), acaben enxampant sempre l'assassí. M'agradaria que l'Angela Lansbury o el David Suchet, ara que el Peter Ustinov és mort, ens ho expliquessin algun dia.

    és un relat que es fa breu per la seva agilitat (no hi ha complexitats literàries de cap mena, i això, si bé afavoreix molt el fet que sigui amè i clar, pot ser objecte de crítiques per part de puristes literats). Un relat, en resum, agradable que jo, personalment, convido a llegir.

    Merci de nou i salutacions cordials!

    Ah, i escriu de tant en tant alguna d'aquestes "tonteries", que a mi m'agraden!

    Vicenç

l´Autor

intratable

40 Relats

52 Comentaris

74161 Lectures

Valoració de l'autor: 8.30

Biografia:
Amb 27 anys no es té biografia, encara. Com a mínim jo.



R en Cadena

"Llibre em va encadenar i jo he passat la cadena a Herzog i a Jesús Miquel Saldón Andrades"

(descobreix què és "R en Cadena")