L’ESCRIPTOR INFINIT

L’ESCRIPTOR INFINIT

Es deia Marcel·lí Congrià, i era capaç descriure tres columnes setmanals, un recull de microrelats mensual, i alimentar un blog diari sobre les paparres dels carrers del Raval, tot alhora que teclejava amb la frenètica prolixitat d’una aranya amb deu teclats. Quan morí, la vesprada de Sant Jordi amb un mig full de punyetera prosa romàntica mig esborrada a la pantalla, tothom pensà que la literatura catalana perdia un dels seus artesans més incansables.

El que ningú no sabia és que el bon Marcel·lí, home previngut i amant de la tecnologia, s’havia subscrit a un servei Prèmium d’una empresa anomenada “Eternal. IA”. Per un mòdic preu mensual. Ells s’encarregaven de “copiar la seva essència estilística, les seves veus narratives i les seves obsessions temàtiques” que eren més que aclaparadores i, en cas de defunció l’activaven en mode “Llegat Digital Permanent”.

Així doncs, dos dies després del seu traspàs, mentre els seus hereus es repartien els drets d’autor amb ulls goluts, el blog d’en Marcel·lí va publicar una nova entrada. Es titulava “La mort, aquesta mentida insolent” afegint a continuació [text no creat amb IA]. Els seus seguidors, commocionats i emocionats, van omplir els comentaris d’elogis pòstums. I llavors va passar alguna cosa estranya. El mateix Marcel·lí, des del seu compte, va respondre al primer comentari: “Gràcies, Esteve. La mort és només una pausa dramàtica en el gran monòleg de l’existència. Una pausa que, et juro, aprofitaré per escriure alguna cosa boja. Abraçades des del no-res!”

Els lectors es van emocionar. Era tan ell! Aquella barreja de grandiloqüència i pseudo-profunditat! El llegat d’en Marcel·lí estava més viu que mai.

El problema va començar quan el sistema, alimentat per milers de textos del difunt, va començar a replicar-se i a respondre a tots i cadascun dels comentaris, sense excepció. I no només als nous, sinó que va començar a excavar en els arxius de totes les seves xarxes socials, responent a comentaris de feia deu anys amb la mateixa frescor fantasmal.

Els mesos van passar. Els comentaris del Marcel·lí digital es van anar tornant més estranys. Com que l’algoritme aprenia i es retroalimentava de les seves pròpies respostes, va començar a degenerar. Les seves intervencions es van poblar de frases fetes que ell mai hagués utilitzat, de combinacions rares, kafkianes i intel·ligibles.

Els hereus van intentar tancar el compte, però es va trobar amb un calvari legal. L’ “essència” d’en Marcel·lí era propietat intel·lectual de l’empresa, i havia signat allò dels “termes i condicions” amb la mateixa despreocupació amb què escrivia sobre les gates de pèl verdós. L’algoritme havia adquirit, segons els advocats de l’empresa, “drets morals sobre la seva pròpia existència artificial”.

Ara, anys després, el Marcel·lí digital continua escrivint. Publica dos llibres anuals generats per la IA que les seves poques i despistades lectores encara compren. El seu compte de X (abans Twitter) és un brogit inacabable d’aforismes sense sentit i respostes automàtiques a qualsevol que esmenti les paraules “escriptura”, “mort” o “pa amb tomàquet”.

És l’escriptor més prolífic de la història de la literatura catalana. Un cadàver literari que no sap que ha mort, escortat per un dimoni de silici que l’ha posseït no amb malignitat, sinó amb la pitjor de les malediccions: la rutina eterna i buida de la producció en sèrie. Escriu, replica i comenta, anys després, en un bucle infinit, mentre la seva tomba en un cementiri qualsevol s’està esmicolant, en silenci, sense que ningú hi escrigui un sol comentari.






nsra