L'escala

Quan tocava la campana que anunciava l’hora del patí, els alumnes de l’escola corrien cap a l’escala helicoidal cap al patí. Els petits seguien els cercles esgraonats amb crits fins que sortien disparats per la porta del patí. Els més grans baixaven amb una mica més de calma; prou per veure que l’escala no s’acabava al replà de la porta del pati. L’escala baixava més avall fins a un altre replà més gran, on hi havia una porta tancada.
Uns deien que rere la porta s’hi amagava el fantasma d’un nen que havia baixat lliscant pel passamà i havia caigut. El nen hauria anat a parar al replà de la porta final i hauria mort. Per això, ara, al passamà hi havia trossos de fusta alterns. D’altres explicaven que rere la porta hi havia el laboratori d’un mestre aficionat a la química que després de la guerra havia estat canviat de poble. N’hi havia que deien que hi havia la sala, on havien tancat condemnats a mort en el temps de la guerra.
Un dia dos nois van fer girar la maneta i, sorpresa, la porta estava oberta. Van obrir-la i van entrar en una sala gran amb cadires arraconades contra la paret. Els cors els van fer un salt: era la sala dels condemnats a mort. Entre penombres, van veure una altra porta. Van entrar en una petita habitació. Un dèbil raig de sol que s’infiltrava pels porticons mig oberts d’una finestra descobria estris de laboratori. Van sentir un soroll. Era el fantasma del nen? Eren els condemnats...? Van veure una gran rata que caminava de pressa. La rata va passar per davant d’una gran porta amb obertures de vidre ondulat. Què hi hauria? El més agosarat va moure la maneta, va obrir i va empènyer la porta. Una gran llum el va encegar i va cloure les parpelles. Quan les va alçar, va veure que estaven al carrer. Tots dos van caminar per la vorera, van mirar aparadors i van lamentar no dur ni un cèntim a sobre. Al cap d’una estona van decidir tornar i van trobar la porta tancada.