Les tempestes. els trens. els camins. les sorpreses

Les tempestes.

I a vegades, la vida, és com una tempesta...
Tot és tan tranquil, quan de sobte, tot comença a canviar, cauen llamps, no saps d'on, molt soroll, camines xopa sense roba seca a la bossa, i t'encanten les tempestes, i disfrutes dels canvis que t'ofereix la vida, i saps que mentre cauen els llamps, tota tu ets un somriure, i saps que quan deixin de caure, quan ja no plogui, ni faci vent, la calma i el preciós color del cel, encara l'accentuaràn més... I quan acabi la tempesta, vull seguir amb la pell impregnada d'aigua...

Els trens.

Pensar, escoltar música, o converses que no saps ni d'on venen ni cap a on van, veure com els paisatges van canviant, de verd a gris, a marró, a roig... Pujar en un lloc, i baixar ben lluny, per retrobar allò que ja coneixes, o descobrir nous indrets... Tornar a mirar d'aquella manera, tot just sortir de l'estació, recórrer el país de dalt a baix o de baix a dalt, acompanyant guitarres o sinceres pancartes...

Els camins.

Millor fer passes segures.
A vegades no cal saber on et porten, només que el paisatge t'agradi, i la companyia també, a mesura que avances, notes que algú t'agafa de la mà. si et canses, et fan sabates noves, però mai et perds...

Les sorpreses.

Un món on els humans som extranys. Un bosc on els rellotges s'aturen, al nostre pas per ell. Un bosc que gira, que no està mai quiet. Un bosc màgic, ple de fades, nimfes i follets.

Entre les nostres mans