Les sabates perfectes

Un relat de: Marina Márquez
Em vaig aturar al semàfor. Hi havia una dona uns metres més enllà. Llavors les vaig veure. Eren precioses. Perfectes. Eren de la mateixa marca que les meves, mateix model, però l’estampat era diferent. Si les hagués vist a la botiga, me les hauria comprat en comptes de les que portava.
Fins llavors, havia estat contenta amb les sabates. Però ara, com podia estar-ho? Les sabates d’aquella dona eren molt més boniques. Mateixa marca, mateix model, però colors diferents. A més, eren molt més fàcils de combinar.
No hi havia dret.
El semàfor es va posar verd i la dona va començar a caminar. Les sabates es veien força noves. La dona estava mirant un aparador de roba, potser buscant alguna cosa que combinés bé amb les sabates. Però no seria gaire difícil, aquelles sabates combinaven amb qualsevol cosa.
Va continuar passejant, el peu dret fregava el terra a cada passa. Les estava arruïnant! Aquella no era manera de tractar unes sabates com aquelles. Jo mai ho faria, des de ben petita m’havien ensenyat a caminar recta i sense arrossegar els peus.
La dona va entrar a una cafeteria i vaig pensar que a mi també em venia de gust prendre alguna cosa. Em vaig posar a la fila, just darrere d’ella.
―Bon dia, que posem?
―Bon dia, un caputxino descafeïnat amb llet descremada i sacarina i dos croissants petits de mantega, si us plau ―va dir la dona de les sabates perfectes i un gust pèssim pel cafè.
Va seure a la taula del racó. La taula a la qual jo hagués segut si hagués arribat abans.
―Bon dia, que posarem? ―em va dir el noi.
―Hola, doncs un caputxino de veritat i dos croissants petits de mantega ―vaig dir buscant la seva complicitat amb la mirada, però va ignorar la meva broma.
―Se’ns han acabat els croissants petits de mantega, em sap greu. Li poso un dels grans?
―D’acord ―vaig dir a contracor pensant en els croissants petits de mantega que m’havia tret la dona de les sabates perfectes.
No hi havia dret.
Vaig seure a la taula del costat. La dona de les sabates perfectes va treure un llibre de la bossa i es va posar a llegir. Tenia les cames creuades i feia ballar el peu dret mentre menjava el segon croissant petit de mantega. Va somriure. Semblava que s’ho estava passant d’allò més bé.
El meu cafè i el meu croissant seguien a la taula, intactes. Se m’havia tancat l’estómac. La dona de les sabates perfectes estava allà asseguda, tan tranquil·la. Gaudint d’aquella estona menjant croissants petits de mantega i portant unes sabates precioses. Perfectes.
Es va aixecar. Va deixar la safata al carro i va anar al lavabo. Jo també hi havia d’anar.
Quan ens estàvem rentant les mans la vaig mirar i ella em va somriure. Em va mirar els peus.
―Portem les mateixes sabates ―va dir alegrement.
―No ben bé. Les teves són precioses.
―Ai, gràcies. Són una edició limitada que va sortir fa uns mesos. Encara no les havia estrenat ―va dir la dona de les sabates perfectes mentre es mirava els peus somrient.
―Ah, ja deia jo que no les havia vist a la botiga.
La dona de les sabates perfectes va assentir despreocupadament mentre s’arreglava els cabells davant del mirall.
―Que vagi bé ―va dir mentre obria la porta.
―Perdona, quin número són? ―vaig dir.
―Em... un 38... ―va contestar mentre sortia del lavabo.
―Quina casualitat ―vaig dir―. Però ja havia marxat.
Vaig sortir de la cafeteria i la dona de les sabates perfectes ja estava dos carrers més enllà. Semblava que tenia pressa.
Cinc minuts després es va parar davant d’un portal, va treure les claus i va entrar. Vaig aconseguir arribar abans que es tanqués la porta i vaig entrar darrere seu.


Passaven deu minuts de les set de la tarda. La meva amiga Mei arribava tard com sempre. Avui no em venia de gust esperar, havia estat un dia esgotador. Aquella dona tenia molta més força de la que m’esperava. Vaig veure la Mei tombar la cantonada. Ni tan sols caminava de pressa. No tenia remei.
―Hola, Marta! Perdona, se m’ha fet tard!
―Quina barra que tens! I quan no se’t fa tard a tu? ―li vaig dir amb un somriure empenyent-la amb l’espatlla.
―Ei ei ei! Però, i aquestes sabates? No te les havia vist, són xulíssimes!
―Ai, gràcies! Són una edició limitada que va sortir fa uns mesos. Encara no les havia estrenat ―vaig dir mentre em mirava els peus somrient.
―Uns mesos? Doncs sí que ho tenies calladet eh! ―va dir burleta―. Tranquil·la que no te les robaré ―em va aturar i es va quedar mirant les meves sabates perfectes ―. O potser sí!
―Per sobre del meu cadàver! ―vaig dir engegant el pas.
I les dues vam esclatar a riure.

Comentaris

  • Agraïments [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 04-02-2025

    Hola, Marina:
    M'he trobat un agraïment.
    Em dius moltes gràcies pel teu comentari al meu relat les sabates perfectes i per la Benvinguda. No m'has dit res al respecte sobre el meu poema, que estrany. No m'has donat una opinió. Gràcies, de totes maneres.

    Cordialment.

  • Un relat molt entretingut. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 29-01-2025 | Valoració: 10

    Vaja!, amb les sabates que són superperfectes. M'ha fet sentir dins del relat, que acaba amb un sentit de l'enveja.
    M'ha fet un bon somriure aquestes paraules, que m'han fet el sentit ser meticulosament redactat.
    No havia llegit mai un relat com aquest.
    Enhorabona, Marina.
    Benvinguda a Relats en català.
    Cordialment.

  • Contacte a RC[Ofensiu]

    Hola, Marina.
    Sempre que vulguis esborrar un comentari que no veus clar, si te'l fan, o un de teu que no veus clar, marca la tecla "ofensiu" i el revisarem. Si és teu i el vols esborrar, com és el cas, deixa'ns un comentari en el fòrum, demanant al moderador que esborri el comentari que has marcat com ofensiu, per modificar-ne el text, o per que creus que no has estat encertada.

    Ara ja hem marcat el comentari que ens deies, i no cal que facis res més que tornar a fer-lo amb les modificacions que creguis. També et demanem que no facis servir aquest mètode molt sovint, sols per a casos extrems. Gràcies!

    Més que res, perquè no sempre hi som!

    Esperem haver resolt el teu dubte.

    Moderem Relats en Català

  • La dolenteria de la perfecció[Ofensiu]
    Janes XVII | 15-01-2025

    La cobejança al límit no descrit impregna el suspens. Aquesta no és la Marta del meu món, però n'hi ha. M'ha agradat el detall del cafè, potser s'ho mereixia.

  • Edició limitada[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 13-01-2025

    Un valor afegit a les sabates perfectes. L'enveja, i el mal humor per l'espera de la seva amiga, van donar peu a una situació carregada de indignació.
    Un relat molt original, que m'ha encantat.
    Benvinguda a R.C Marina.
    Rosa.

  • Terror autèntic[Ofensiu]

    Un relat que comença amb una casualitat innocent i que acaba amb un 'crescendo' de terror psicològic molt ben insinuat.
    Enhorabona! El final m'ha deixat sense paraules!

  • Enganxa![Ofensiu]
    Lau_ | 12-01-2025 | Valoració: 10

    Per un moment pensava que li llençaria el Cappuccino de debò a les sabates.

    M'ha encantat, especialment que s'indigna perquè la amiga arriba tard xD

    No he pogut parar de llegir-lo.

l´Autor

Marina Márquez

6 Relats

29 Comentaris

7078 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:


Vaig néixer a Barcelona el 1984. Hi visc amb la meva dona, un enginyer de sis anys, un dramaturg de dos, un Golden Retriever gurmet del llibre cruixent, un Setter Anglès amb ànima de gat i la Cucuia, una planta interactiva exigent amb cos de cogomella mosquera. Recentment, s'ha incorporat a la família la Floripòndia, una Calathea a qui li agrada jugar al pica paret durant el dia i arraulir-se a l'hora d'anar a dormir.

Soc psicòloga i m’apassiona tot el que tingui a veure amb el cervell i la ment, sobretot quan les coses es torcen. Em fascina el terror en qualsevol de les seves formes i formats tot i que el psicològic em captiva especialment.
Estudio narrativa a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès on m'especialitzaré en conte. El primer que pregunto quan em parlen d'algun autor/autora és si escrivia/escriu relats. Soc fanàtica dels reculls de contes.

Feia molt que volia escriure ficció, però ho faig des de fa poc. Escrivint m'he adonat que tinc devoció per reescriure i edito els meus textos moltes vegades abans de donar-los per acabats (així i tot, el més normal és que els acabi per necessitat). Per poder entestar-me encara més en l'edició, també estic estudiant redacció i estil a l'escola d'escriptura.

Alguns noms que em fan perdre la son: Shirley Jackson, Ray Bradbury, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Patricia Highsmith, Edgar Allan Poe, Roald Dahl, Montserrat Roig, Joan Perucho, Charlotte Perkins Gilman, Howard Phillips Lovecraft, Alice Munro, Augusto Monterroso, Mary Wollstonecraft Shelley, Montague Rhodes James, Joyce Carol Oates, Henry James, Dorothy Parker, Raymond Carver, Angela Readman, Adam Golaski, Stephen King, Joe hill, Mariana Enríquez, Gordon B. White...



La darrera versió dels meus relats sempre la trobaràs a calauka.cat
Em pots escriure a marina@calauka.cat