Les meves primeres paraules

Un relat de: Serji
A la sala d’espera dels nounats, n’érem un fart. Tots posats en fila, embolcallats com cucs de seda (quasi diria emmordassats) per tones de roba aspra d’hospital. Com cridaven, un grup de bebès a la cantonada oposada de la sala. M’irritava la seva actitud crispada; si hagués pogut, m’hauria posat dempeus i els hauria fet callar amb un cop sec als morros.

Exigien ser disposats, finalment, en el punt de sortida d’un nou cicle de vida. Les seves sinergies de voluntat, diguem-ne, encara romanien sota control d’una força major. I, d’altra banda, manifestaven signes d’incompetència quan, en un gest primitiu, sacsejaven mans i peus amb descoordinació.

—Quin atabalament, tu —vaig queixar-me a la llevadora, que oportunament apareixia amb un parell de bessons sota les aixelles.

Va dirigir-me un somriure de complicitat i va dipositar les criatures en dos bressols contigus.

—Lia i Jan —va dir amb una veu que barrejava mofa i decepció, potser amb algun residu de compassió, molt en el fons—. La gent ja no posa noms com els d’abans. Ara tot són monosíl·labs i cops de veu que podries posar-li a un gos.

Vaig assentir amb el cap. Hauria subscrit aquell discurs íntegrament.

La llevadora va girar-se i va marxar sense dir res més. Al fons de la sala, aquella concentració linealment arranjada de boles de greix seguia entonant una desastrosa simfonia. Si no fos perquè, com ells, jo també em trobava físicament limitat, hauria sortit ja d’aquell lloc. Vaig prémer els punys i jurar venjança. On deuen tenir l’etiqueta amb el nom i cognoms? Vaig fer un esforç per agafar la matrícula a algun d’ells, però no entrellucava res, des de la llunyania.

La llevadora va tornar a entrar amb un altre nadó als braços. Vaig aprofitar la seva presència per fer les reclamacions pertinents:

—Escolti! Dispensi.

Va atansar-se al meu bressol.

—Com es diu? —vaig demanar.

—Mariona.

—Miri, Mariona. No hi hauria alguna manera d’agilitzar els tràmits? Fa una hora i mitja que estic aquí estirat, amb els pulmons gairebé ofegats per aquestes camises de força i encara amb restes de placenta i sang entre els dits dels peus (m’ho noto quan faig anar les cametes); a sobre, he d’aguantar la cridòria d’aquesta canalla, que fa una hora que ha entrat i que comença a posar-me el cap com un timbal.

—No es preocupi, senyor Ramírez. Ara miro què puc fer.

Ramírez m’ha tocat, aquest cop? Quina creu, tu. En la vida passada vaig ser un Fernández, i fa dues un Jiménez. Vaig emprendre un debat intern sobre si valia la pena seguir repassant l’antologia de cognoms castellans per antonomàsia, o, si de bon grat, m’esqueia més provar sort amb el suïcidi, a l’espera d’un cognom més original que posés punt i final a la monotonia de segles i segles duent el mateix sufix en la identitat.

La sala seguia sent una olla de grills; ara la gran majoria de nadons havia esclatat en un cor de xisclets i potineries. Només un parell guardaven la calma, amb el polze a la boca i una posició fetal que variava en lateralitat: ara a la dreta, ara a l’esquerra, rodolaven aquest reducte de criatures sobre les seves esquenes. És possible que fossin de la meva condició, i que simplement es fessin els suecs a propòsit? M’escoltaven?

—Hola. Hola. Ei! Sou...?

Si m’entenien, s’ho devien estar passant d’allò més bé, veient com perdia els nervis a la cerca de solucions i respostes.

Al cap d’una estona de més cavil·lacions, va entrar la llevadora amb una nova criatura, que va deixar en un bressol. Era una rutina. Quasi un acte mecànic, com en una fàbrica. Agafa nadó, porta nadó, deixa nadó; de tant en tant, deixa nadó i recull nadó per emportar-te’l. Aquell cop, es va apropar al meu bressol.

—Som-hi, senyor Ramírez. El duré amb la seva nova família.

Em va prendre en braços i em va transportar cap a l’habitació. En el trajecte, vam tenir encara temps per intercanviar postures. Vaig atrevir-me a preguntar-li una qüestió que mai havia formulat abans a cap llevadora. A aquella hora, em cremava per dins:

—I, són molts, els nadons de la meva condició?

—No és gaire comú veure bebès que recorden vides passades. Diria que el percentatge se situa en un de cada dos mil.

—Però vostè hi deu estar força acostumada, amb tots els anys que fa que treballa de llevadora (la seva experiència s’intuïa en la delicadesa dels seus gestos, en traginar les criatures).

—Tenint en compte que per les meves mans passen cada dia uns tres-cents nadons... Em trobo amb algú com vostè aproximadament cada setmana.

—I la resta?

—Què vols, la resta? No recorden absolutament res. Blanc. Copet a la natja i ja són llestos per encetar una vida nova.

Va sorprendre-la la meva expressió de perplexitat. Va continuar:

—Miri, hi ha estudis interns que apunten a una predisposició divina vers l’existència d’ànimes com vostè.

—Vol dir que és cosa de la providència?

—Es podria tractar de casos aïlladíssims, d’esperits impertorbables, superiors a l’oblit i a la penitència del purgatori. Tot apunta que és allà, on l’oblit de la vida passada es produeix. I es genera una mena de tabula rasa en cada ésser. La gent com vostè té molta sort, sap?

—I creu que me n’hauria d’estar, de compartir aquesta facultat, Mariona?

—No sol ser de bon grat per a dos pares primerencs com els seus que el seu nadó es posi a enraonar com un adult, ja en el dia d’ésser parit. Jo, de vostè, evitaria generar conflictes.

Vam arribar a una porta entreoberta, que la llevadora va empènyer amb dolcesa i un somriure. Rere una cortina replegada, una dona suada de cabells esbojarrats i faccions cansades concedia tota la seva atenció a una pantalla de mòbil. Deixat anar sobre la cadira contigua al llit, un home feia cara d’haver estat ell, qui havia parit.

La Mariona va distreure les seves atencions i va presentar-me. Una bola de greix embolcallada en tovalloles. Els rostres dels progenitors van mutar a una expressió d’indescriptible joia.

—Ot, fill meu! —va cridar la mare.

—Ot Ramírez López —va anunciar el pare, amb solemnitat i cofoisme.

Merda, merda!

I ara què?

La Mariona va fer-me un copet a la cama.

—Gnyèeee! Gnyièeeeee? Gnyiiiièee!

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Serji

Serji

7 Relats

7 Comentaris

791 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Tinc twitter (@mirinelblog) i poca cosa més. Sentit de l'humor, potser. I força gana, ara mateix.