Les hores

Les hores passen, i ho fan una rere l’altra. A voltes les hores es fan llargues, però en altres ocasions les hores passen volant. Les hores poden ser de diversos colors. Poden ser grises, o fins i tot negres, però també poden ser de colors vius i lluminosos. El que si que és segur és que les hores passen, una rere l’altra. En hores llargues i fosques un es pot sentir angoixat, o ansiós. En aquestes ocasions les hores resulten desagradables, i a la vegada insuportables. A un li pot semblar que són només un tros de gel que degoteja eternament però, malgrat això, les hores passen. Quan les hores llargues es viuen en soledat aquestes són com el mar. Amb el mar en calma es poden gaudir les hores mirant el blau de l’horitzó, pensant en tot o en res, però quan les hores són com un mar agitat un les passa agafat a elles com si estigués en una barcassa a punt d’enfonsar-se. Però les hores, com les tempestats, passen, una rere l’altra. Les hores en companyia solen passar més lleugeres i lluminoses, i són com les cançons, un les pot escoltar, les pot cantar, les pot fins i tot tocar. Si la companyia és grata, les hores passen dolçament fins a esvair-se, quedant però en la memòria d’un mateix en forma de records inesborrables. En canvi, si la companyia no és grata, les hores són feixugues, i un espera a que se succeeixin, en la seva lentitud, tot cercant noves hores, amb moments millors. I, és clar, les hores passen, una rere l’altra. Les hores passen, i de les hores sen fan els dies, i dels dies sen fan els anys, fins que les hores, al final, s’acaben. Unes llargues, altres curtes, unes dolces i altres amargues. En certa manera les hores ens gronxen, les hores mouen l’univers, perquè, per sobre de tot, les hores passen. De vegades les volem, i altres vegades les tiraríem en un forat per oblidar-les, però les hores segueixen passant. Quan les hores s’acaben, nosaltres acabem, però mentre elles duren, en som companys de viatge. Les hores no són eternes, però quan n’acaba una, en comença una altra, i d’aquest fet en neix un ball que només s’acaba quan totes i cadascuna d’elles han succeït. Els rellotges, que marquen les hores, són estrictes en el seu esdevenir, encarregats de mantenir-les ordenades. Sembla, però, que quan ningú els mira, els rellotges es converteixen en mar, en gel que degoteja, en barcassa, en cançó, en colors, en moments i en records, perquè, malgrat que les hores passen, una rere l’altra, en aquest passar es barregen amb nosaltres transformant aquesta barreja en el que som i el que vivim, fins que, quan elles acaben, acabem nosaltres amb elles. Cada hora passada és un tros diminut de vida, i cada tros és una part de cadascú de nosaltres,unit irremeiablement al nostre existir. No seríem res sense les hores, i no seríem res si aquestes no passessin, una rere l’altra, fins a morir.