LES DONES QUE DORMIEN ASSEGUDES

LES DONES QUE DORMIEN ASSEGUDES

A la casa de la costa, les dones dormien assegudes. No ho feien per cap mal de coll o per insomni, sinó per costum antic, per memòria de cossos que han après a descansar en estat d’alerta.

La iaia Caterina ho explicava així: “Quan la mar es posa negra i el vent xiula, millor tocar de peus a terra i l’esquena dreta. Per si cal fugir, per si cal actuar, per si la nit demana ajuda que no admet demora”.

En la humil caseta de pedra, les cadires de fusta vora la llar eren els llits de les dones. Dormien amb el cap lleugerament inclinat, les mans creuades al damunt del davantal, els peus ben plantats sobre les rajoles de terrissa. Un son vigilant, ple de marge per sentir el batec del mar, el cruixir de la casa, el primer cant del gall que anunciava l’alba.

Les nenes aprenien d’hora. Primer al bressol, després al llit, però en arribar la primera sang, se’ls assignava la seva cadira al costat de la llar. Era un ritu de pas. Dormir asseguda significava estar llesta per guardar, per protegir, per esperar.

I esperaven. Esperaven els mariners que sortien a pescar a les fosques hores, esperaven les tempestes que assotaven els vidres, esperaven els parts de les filles, la mort dels pares, el retorn dels fills. Esperaven amb els ulls tancats i els sentits oberts com el clam de les ones.

De vegades, en les nits més tranquil·les, alguna es capficava una mica el cap i somiava. Somiava amb illes llunyanes, amb amors perduts, amb dies de sol sense núvols. I al somni, de vegades, es deixava anar i el seu cos buscava l’horitzontalitat, però un cruixit, un gemec, el vent que canviava de direcció, la feien retornar a la postura dreta, a l’aguait, a l’espera.

Així van envellir, amb l’esquena marcant la verticalitat d’una vida sencera, amb els nusos de la columna com els anells dels arbres que compten els anys de resistència. Les seves morts, curiosament, les sorprenien quasi sempre assegudes, com si el trànsit final fos només un somni una mica més profund del qual no calia despertar-se.

Avui les cases de la costa tenen llits amples i matalassos tous. Però de vegades, en nits de temporal, les netes més grans s’asseuen al cantó del llit i senten, en la inclinació del cos cap a la suavitat dels coixins, una antiga memòria muscular que diu: “Aixeca’t, fes-te lleugera, vigila”. I ho escolten, només per uns instants, abans de deixar-se anar a l’horitzó, a l’abandó segur que elles, les nostres avantpassades, mai no es van poder permetre.




2026