Les cròniques sobre el caníbal

A partir del 1968, Eddy Merckx tenia el domini de les competicions de ciclisme on participava. Era igual que fossin clàssiques d’un dia, que fossin etapes d’alta muntanya de les voltes o que fossin proves dins d’un velòdrom. Si Eddy Merckx sortia, era molt estrany que no guanyés. A més, participava en totes les competicions. Dins d’aquest àmbit, el ciclisme va perdre protagonisme als mitjans. Què podien explicar els periodistes d’unes competicions amb un dominador sense rivals? A vegades, havien d’explicar les calamitats de l’últim classificat per no arribar fora de control i així entretenir la gent.

Això va tenir un trencament, el vuit de juliol de 1971 quan Luis Ocaña (1945-1994) va arribar a l’estació alpina d’Orcières la Merlette amb més de vuit minuts d’avantatge sobre Eddy Merckx. Llavors, els mitjans van explotar; sobretot la premsa i la ràdio. Va ser quan em vaig fixar en les cròniques dels diaris —El Mundo Deportivo i El Dicén— . Els periodistes eren Ramon Torres (1898-1983) i Joan Plans (1932-1997) i explicaven les etapes del Tour amb gran abundància de figures literàries i adjectius.

La pluja freda del nord de Flandes, la boira del Loira Atlàntic, la canícula amenitzada pel cant de la cigala del Migdia de França i la pròpia duresa de la ruta feien que les cròniques fossin epopeies lliurades en capítols diaris. Tu no sabies què havia passat fins que miraves la portada del diari; a l’estiu obrien amb fotografies del Tour en blanc i negre a tota plana. La imatge era un corredor demacrat que arribava entre boires amb els braços alçats; l'heroi muntat que arribava al final d'una batalla.

La lectura de les etapes anava d’enrere cap al davant i et podies fer idea de com, enmig dels crits dels aficionats i la música dels clàxons, aquells genets mitològics muntats en fràgils cavalcadures superaven inversemblants cims plens de boires i sota inclements pluges, com la del dia, quan Ocaña va caure al Col de Mente i Merckx va recuperar el mallot groc.

Llavors els periodistes van definir Ocaña, com l’heroi tràgic. Fins els elements anaven contra un heroi que queia i es tornava a aixecar, perquè altre cop dret els que venien darrera Zoetemelck i Agostinho l’atropellessin. Tant Ramon Torres com Joan Plans aconseguien que el lector entrés en un clímax que el transportava al Col de Mente, on l’aigua es barrejava amb sorra, sang, suor i llàgrimes. Suposo que més o menys seguien el que feien els seus col·legues de França o d’Itàlia, però ho feien molt bé.

El lectors vibràvem com els grecs quan escoltaven les epopeies d’Homer en capítols diaris explicats per un cec. Muntats en bicicletes de ferro i en vacances escolars, tots els nois volíem assemblar-nos a l’Aquil·les velocipedista belga, però molt pocs havien estat submergits a l’aigua d’Estix.

Al final Eddy Mercx va perdre el Tour; va quedar segon. Va ser quan va tenir lloc l’episodi del cop de puny al fetge quan estava en plena lluita contra Thevenet i Van Impe a l’ascensió del Puy de Dome. L’agressió d’un espectador irat i cansat de veure guanyar Merckx va fer perdre trenta-cinc segons al fins llavors denominat monstre i caníbal. A l’arribada, Merckx va denunciar l’agressor i va conduir els gendarmes fins a l’exaltat que va ser detingut. Eddy Merckx ja no va guanyar cap més Tour. Llavors Ramon Torres que havia començat a escriure cròniques de ciclisme a la dècada dels vint i organitzat la Volta a Catalunya durant molt de temps feia poc que s’havia retirat.