Les calces sota la lluna creixent

D'aquí unes setmanes 'canviaran' l'hora. Pèssim. Nefast. Antinatural. Conveniències que no s'obsoletitzen. La temperatura aguanta sense demanar màniga ni llarga ni gruixuda. Al balcó, mosquits apart -la nosa més empipadora- un residu d'estiu hi viu, hi té un niu.

La dona de quasi sis dècades ha practicat ioga (dues hores és massa, no seria millor repartir-les? Cosa seva!). Ha cargolat el mat, l'ha enfundat, l'ha desat. Al balcó hi resta la part de dalt d'un pijama de mig temps (la part de baix ha estat reconvertida, per gastada i goma-de-la-cintura-donada, a draps per a la cuina, per al garaig o, el més segur, per a creativitats tèxtils diverses, que l'estampat madràs és preciós). La part superior ha resistit, tota taronja vigorós. Li va baldera, que suposa comoditat. Aquesta peça la té a la barana, al costat d'una manta mida llit infantil, acrílica tacte polar, made in Xina sense haver de mirar-ho. Ja les treurà. Baixa a la cuina, es farà un sopar humil, senzill i sa. Un bol amb crema de carabassa, moniato i pastanaga, sembla que el taronja no perd protagonisme. Un segon bol amb quinoa amb ceba saltejada, espècies i all i julivert. Com es cuida! (l'estimo).

S'ho ha menjat asseguda a les rajoles del balcó. En acabat, ha begut, directe de l'ampolla, un parell de bons glops de vi negre, recent regal d'un fill pel seu aniversari. Tot seguit, a fer el riu i rentar les dents amb pasta que blanquegi. I agafar l'oli d'ametlles per fer-ne un massatge als peus, genolls, mans i colzes abans d'introduir-se al llit a llegir. O a escriure. Duu uns mitjons rosa insípid, estan a les últimes. Llàstima, no premen, són ideals. El tacte d'haver batallat amb tantes rentades és emotiu. Somriu per haver pensat això.

Ha intentat meditar. Se li fa costós, donat el cervell inquiet que li ha tocat. Decideix mirar la mola de la capçada de l'únic arbre del pati, a baix, una morera de dues dècades que està a punt d'encetar el tram de tonalitat tardorenca. El gran vegetal i ella, davant per davant. Ell, enfosquit -que la nit avança- imatge farcida de poesia, que ella absorbeix. Sembla, aquella copa esponerosa, un núvol callat que no trona, tenyit de verd vespral. Cap vent, en aquesta ocasió, fa vibrar les fulles, crepitar indispensable per a l'oïda d'ella, que col.lecciona sons que alimentin l'esperit.
La dona mira de somriure des de dins. De debò. Si s'hi obliga, es renya perquè suposa estupiditzar-se. No. Ha de sortir sol, solet. Com la lluna que, de sobte, es descobreix entre les branques, menuda-llunyana. Té forma de D, senyal que es troba en quart creixent. A l'estenedor de cinc cordes -estenedor pentagrama?- mal tibades -i una de color groc- tan sols una peça de roba es mostra engrapada amb dues pinces de plàstic de to fúcsia. Unes calces comprades per un euro. Vol estrenar-les, però ha estat de menester rentar-les abans per tal que perdessin l'aprest. Com que no ha de fer rentadora fins a mitja setmana -s'ha avesat a rentar poc, ben fet que fa, ajuda al planeta- haver d'esperar no li feia gràcia. Les ha passades per aigua amb sabó de pastilla olor de gerani. Pel matí, entrat o a primera hora, podrà posar-se-les. La lluna i la morera li corroboren que sí, que estaran eixutes. I la dona, digues que feliç,...els dedica aquell somrís que mai s'assaja.