L’ENLAIRAMENT

L’ENLAIRAMENT

És el soroll el que primer recordo. No era el brunzit modern dels avions de reacció, sinó alguna cosa més profunda, més orgànica, com el d’un tro que s’estira, s’esgarra i no acaba de despendre’s del cel. Un tro amb pistons i ales.

El 1958, l’estiu a Barcelona s’encastava a les parets com una pell bruta. Però allà, al Prat, amb aquell vent salí que venia de la mar, la calor es tornava lleugera carregada d’una promesa. Jo era un crio, i el món que anava descobrint era màgic.

El vaig veure abans de sentir-lo del tot, com una aparició. El Super Contellation. No era un avió, era una criatura d’un altre temps, o potser del futur. El seu cos, llarg i elegant, com el d’un gran peix argentat, amb aquella cua triple i característica que li donava un aire senyorial. I les seves finestretes, com ulls somnolents, observant-nos a tots des d’una altura que ens feia petits.

Però després va arribar el soroll. Quatre motors Wright R-3350 Duplex-Cyclone. Quatre hèlixs de metall que es despertaven amb una tos seca, una esllavissada d’explosions controlades que es convertia en un rugit profund. Era un so que ocupava l’espai, que expulsava l’aire i et deixava immers en la seva substància vibrant. La gespa dels meus peus tremolava.

Va començar a rodar, lent, majestuós, com un rei que es dirigeix al tron. Cada moviment seu era una afirmació de poder. Quan va alinear-se amb la pista, va semblar fer una pausa, com si prengués alè.

Llavors, el rugit va canviar. Va pujar en intensitat i en fúria. El Super-Constellation es va estremir tot sencer, com si lluités contra una força invisible que el mantenia escorat a terra. Els motors, ara a plena potència, eren una cacofonia gloriosa, un crit de guerra mecànica que proclamava el seu dret a volar.

Va avançar. Primer amb una pesadesa que feia por, després amb una velocitat creixent, inevitable. La seva llarga panxa semblava a punt de rascar l’asfalt. Recordo la imatge perfecta: la silueta inconfusible, la cua triple alçant-se, i aquell soroll que ho impregnava tot. No vaig veure el moment exacte en què les rodes es van separar de la pista. Va ser com si la terra, finalment, l’alliberés.

Es va elevar no amb la brusquedat dels avions d’avui, sinó amb una cursa suau, com si pugés per un camí invisible cap al cel.

I llavors, el miracle. Quan va anar guanyant altura, el rugit ensordidor va començar a transformar-se. Va perdre la brutícia, la fricció terrenal. Es va convertir en un cant, potent i distant, una melodia de potència purificada que anava dibuixant una estela sonora en el cel blau. El vaig seguir amb la mirada fins que no va ser més que un punt lluminós, i el so, fins que no va ser més que un record a la memòria de l’aire.

Avui, quan sento xiulit fi d’un Airbus passant per sobre el mateix cel, torno allà. Torno a sentir aquell tro de pistons i d’acer, aquell crit primitiu i bonic d’un gegant que, contra tota lògica va aprendre a volar.






nsmt