L'ENDEMÀ

El llum que s’escola d’esquitllada per entre el cortinatge espès, em regala sense llaçada un esquitx del vell desig. Sobre els llençols blancs de cotó trencat es passeja sinuosament la seva pell bruna lliure de pudor, i jo me la miro hipnotitzat. Escabellada, disseminant el negre fosc de la seva melena sobre el coixí que se la menja, tot just pot obrir els ulls. Un fil de gemec se li enfila llavis amunt reclamant potser de tornar a sentir la música de la foscor que la va posseir la nit plena d’estels. Les seves parpelles encara no gosen despertar i mussita en un bleix de veu el prec d’un petó que la desvetlli, i jo, descregut del meu atzar, l’acarono i no puc més que complaure el seu caprici matiner. Els seus llavis assedegats guarden la salabror del plaer encara i s’aferren desesperadament per defugir la por de ser només un somni. La meva llengua li xiuxiueja sense mots que reposi dels seus dubtes, que la talaia que hem trepitjar plegats ha estat la gestació de les lletres descrites entre les cendres, de les lletres de foc que demanaven a crits la llum. M’abraça per no perdre’m, m’empelta del seu alè i jo l’estrenyo ben fort per no perdre-la també. No hi ha paraules entre els cossos trobats, no hi ha sorra en els rellotges dels temps que ens volien descompondre, ara només hi ha la fam del sentir, del viure la tendresa de les seves onades de cresta blanca, de recórrer les corbes del seu cos amb la subtilesa de la descoberta. No ha obert la caixa de xocolata encara, només es deixa seduir, només implora el que ja sap que pot tenir, i jo, altra vegada vestit d’incredulitat, em desfaig impregnat per la deessa de les muses i escric sobre la seva pell el que sento amb la trapelleria dels petons . Ara sí m’ofereix la veritat dels seus ulls de xocolata i em somriuen, i m’engresquen a tastar les aromes que dormen agombolades al racó d’intimitat, i jo em capbusso foll d’amor per tornar a escoltar els sons d’exultació, per assaborir els nèctars que sense copa engoleixo i transcric, és el llenguatge sense mots que descriu com me l’estimo. M’aferro al seus pits per resseguir la simfonia de les nostres llengües mudes, per saber que d’aquí no cauré mentre ella em deixi estimar, mentre ella m’estimi com ho fa. Em falten mans per afalagar tot el seu cos de brasa encesa, i ella camina ja pels viaranys de l’esclat, ha llençat les regnes i s’ha desbocat desinhibida a la recerca del castell que no s’ensorra. L’arqueig tens del seu cos em parla i em demana un espai per respirar, i jo la contemplo envejós i enamorat. Els seus ulls espurnegen encenalls de xocolata desfeta i m’esgarrapa esfereïda. Jo només vull ser el seu vassall i seguir els seus designis que són els meus també. Entro dins el seu món de somnis i m’embriaga l’escalfor, ens subjectem les mans creuades pel damunt del fosc del seu cabell i els nostres ulls barregen els colors. L’omplo de petons humits sense soroll, de mossegades delicades com si fos de porcellana, d’embranzides amb el ritme de la mandra. No calen paraules ara tampoc, només la música que ens transporta des de molt endins cap al paradís d’una fantasia passada que ha germinat les llavors que vàrem plantar.
El silenci tímid s’ha fos en un instant i ens contempla amb el llum que s’escola d’esquitllada per entre el cortinatge espès, i sobre els llençols blancs de cotó trencat tots dos sabem que no ha estat l’atzar.