L’ENCANT DELS ESTÚPIDS

L’ENCANT DELS ESTÚPIDS

Hi ha una certa llum a les seves cares. No és la llum afilada de qui analitza, sinó la llum plena de qui simplement és. Mira en Manel, per exemple. Cada matí, a les set en punt, compra el diari al mateix quiosc, i cada matí, amb la mateixa solemnitat, comenta al quiosquer: “Avui plourà, o no plourà. El temps és així”. I el quiosquer, un home càustic que llegeix Nietzsche en les estones mortes, li respon amb un somriure que no és de burla, sinó d’autèntica tendresa. Hi ha una llibertat en dir allò que tothom pensa, però calla per no semblar ximple. En Manel trenca aquest pacte del silenci i, en fer-ho, allibera l’aire.

La Cèlia canta a la dutxa. Canta cançons de ràdio dels anys noranta, desafinant amb un convenciment absolut. Els veïns de l’edifici ho saben. Algun matí, quan l’escalfador va avariar-se i ella es va quedar sense aigua calenta, es va sentir un silenci espès i incòmode a l’escala. Tothom notava que faltava alguna cosa. La seva estupidesa, potser, era com la bassa d’un parc: immòbil, transparent, i plena d’una vida tranquil·la que no pretén impressionar ningú.

Ells no es fan preguntes grans. No es perden en laberints de “per què” o “com”. Són aquí, amb la seva copa de vi dolent i les seves teories sobre el club de futbol, amb la seva roba que no combina i la seva capacitat de riure amb la gola oberta. No filtren el món a través del garbell del cinisme. El reben sencer, cru, i el troben meravellós perquè no en coneixen una altra versió.

I quan plou, els ximples corren sense paraigua perquè “fa gust”, hi ha una espècie de poesia en el seu córrer. No és la poesia dels versos, sinó la poesia de l’acte pur, no contaminat per la previsió. Ells moren de morts sense metàfores, estimen amb paraules directes i no es miren al mirall de la història. Són invisibles als grans relats, però són els que omplen els autobusos, els que compren els tomàquets, els que deixen una propina sense calcular el percentatge.

El seu encant és discret perquè no brilla, i no cega, però sí que acompanya. En un món obsessionat amb la intel·ligència artificial, amb l’astúcia, amb el doble sentit, ells són el sòl ferm. La pedra xoca contra la seva testa i ells, en lloc de deduir la llei de la gravetat, simplement es freguen el lloc del cop i moren. Però mentre viuen, ho fan amb una integritat que el savi ja no pot permetre’s. El savi ha de dubtar de tot, fins i tot del sabor del cafè. El ximple, en canvi, el beu i diu: “Que bo”, I ho diu de debò.

I així, mentre nosaltres ens esforcem per semblar profunds. Ells els estúpids, ens donen el regal inestimable de la superfície on es pot caminar sense enfonsar-se, on el sol es reflecteix sense cap significat ocult. El seu encant és potser, l’última veritat que ens queda: que tot plegat no té per què significar res. Que a vegades, el cel és blau simplement perquè sí. I ja està.





14.4