L’ELEGÀNCIA DEL BUIT

L’ELEGÀNCIA DEL BUIT

Hi ha una elegant coreografia en la mirada que es desvia just quan el text reclama profunditat. Una dansa subtil on els ulls recorren les línies, però l’ànima roman en una altra habitació. Aquests lectors selectius –admirablement selectius- posseeixen el do extraordinari de trobar exactament el que no hi és, i ignorar amb graciosa precisió allò que potser els interpel·laria.

Ells llegeixen, sí. Les paraules hi són totes, més o menys ben col·locades, en ordre. Però en algun punt entre l’escrit i la consciència, el significat es desvia com un riu que troba un obstacle i prefereix caviar de curs abans que erosionar la pedra. I quina pedra! Una pedra immòbil, majestuosa, inqüestionable.

-Jo crec que ho he llegit –diuen-, i el que diu és això.

I assenyalen alguna cosa que ningú més veu, o potser assenyalen el buit, el no res, o potser assenyalen un mirall.

L’encant d’aquest ball absurd, és que mai no admeten la possibilitat que l’incapacitat sigui seva. No, la incapacitat és sempre del text, que no va saber explicar-se, que va ser confús, que va intentar ser massa llest. Com si la intel·ligència fos una ofensa, i la claredat, una opció deliberadament rebutjada per l’autor.

I ho fan amb tal convicció, amb tal elegància, que de vegades gairebé et fan dubtar: potser sí que el text deia allò. Potser sí que jo no ho vaig entendre.

Però no. La realitat és tossuda, i la ironia també.

Ells es creuen que ho entenen tot precisament perquè han après l’art sublim de no entendre res del que els qüestiona. I en aquesta paradoxa habita el seu encant discret: la bellesa tràgica d’una ment que balla sola davant del mirall, convençuda que el reflex és el món.






2026