L'ECO DE LA PARÀBOLA

No hi ha fe petita, com el gra de mostassa, germina i arrela dins dels cors i creix fins a fer-se arbre, fe absoluta en el Creador. Això és el que entenc jo de les teves paraules, Perla.

El poema sembla una invocació al Déu dels cristians.
L'ús de la mostassa, però, em despista.
Quan ho varen escriure els evangelistes no existien els frankfurt ni els bratwurst, menja amb qui sempre he associat la mostassa.
Si elimino aquesta referència queda bé.

de sentiments que surten de la ment i que es personifiquen, deu donar lloc a una experiència singular gratificant.

Molt bon comentari a aquesta paràbola.
Apunts enriquidors.
Agraeixo el comentari al meu relat sobre les Mirades.
Salutacions molt cordials.

..a l'evangeli! M'ha sorprès aquesta referència que desconeixia. També m'ha gratament admirat com passes d'un text religiós al teu poema i m'ha agradat. Trobo que has establert una connexió entranyable. Moltes felicitats per transmetre aquests sentiments en el teu text. I gràcies per llegir i comentar els meus relats. Cordialment, Magda.

Com a jardiner d'ofici m'ha colpit que empris una llavor per a empeltar-la en una paràbola de l'evangeli. No és cosa fàcil maridar poesia i paràbola i tu com tostemps te n'en surts bé i rebé. Llegint-te hi copso el traç d'un home culte, espiritual, saberuts de principis i talentós. Un granet és un ésser de vida, perqué tard o d'hora acabar en forma de vida.

Moltes gràcies, Perla de Vellut. Responc a la teva pregunta: Jo no em dic Garcia, però aquest és el nom del meu poble: Garcia, Ribera d'Ebre., molt aprop de Móra la Nova, que és molt i molt aprop de Móra d'Ebre, capital de la comarca. El poble més conegut, potser és Ascó, on hi ha dues centrals nuclears.

Una paràbola és com una metàfora estesa que parla a la nostra imaginació, el cor del nostre pensament, i hi trobem relacions amb tot allò que fem o pensem; cadascú hi troba les seves pròpies relacions.

Acostumat a les teves poesies amoroses, no sabria dir si aquesta poesia és una oració o un madrigal, però potser la fe i l'amor no són tant diferents.

Una bona barreja d'humilitat (llavor petita) i grandesa (arbre que acull moixons), una senyal de la transformació personal, que comença amb poca cosa.

Bon dia, perla de vellut:

Has compartit una paràbola que desconexia i t'ha servit per escriure aquests bells versos. I és que tot és motiu d'escriptura i per a practicar.
Et coninuo llegint, sense pressa i sense pausa,

Una forta abraçada,

Helena

P.S: Gràcies per comentar-me els tres primers capítols de «La sal de les ferides». Aviat n'hi haurà més.

Bona vesprada perla de vellut,

Un relat molt bonic,
i molt bent escrit.

Atentament

Noia Targarina

Les teves paraules engrandeixen aquesta parabola, igual que el gra de mostassa esdevé arbre. És una redundància molt ben trobada, del que dius amb com ho dius. I ho fas amb molta claredat.

La paràbola es fa poema, però sobretot es fa declaració de fe i d'esperança en els teus versos.
Mica agradat i ho he fet constar
Amb total cordialitat ł