L'avi de l'hort

L’avi es mirava l’hort, mentre provava de xiular amb un bri d’herba a la boca. En el seu esguard envers les regues de verdures, s’hi transparentava una enyorança envers el temps de la seva infància. Quan tot estava ple de camps, arbres, boscúries i prats i el camí més ample era el que permetia el pas d’un carro. A mesura que creixia, a vista de l'hort emergien xemeneies fumejants, carreteres amples plenes de vehicles. La vida transcorria enmig del brogit dels motors i el fum de les calderes. Quan va ser un home, trobà en l'hort un refugi, on sentir l'escalfor del sol, l'olor de les verdures i la carícia de les fulles.
L’avi llença el bri d’herba per dirigir l’esguard envers el seu net que tot just havia après a caminar. Esvalotat i somrient pel fet de sostenir-se dret, el nen caminava amb els braços estesos i fent tentines entre els enciams i les escaroles.
L’aire net de després de la primavera, s’endinsava com un bri de vida dins de l’avi. El vell es llevà, i es posa darrere el nen per evitar que caigués entre la terra remoguda.
El vellard notà com la sang i els músculs agafaven un moviment raonable. El petit s'aturà i mirà com el rostre de l'avi agafava color i els ulls li brillaven. L'avi l'alçà, el sostingué entre els braços i mirà cap al crepuscle. Els molins de vent formaven una línia infinita i les plaques solars feien sortir centelles blanques dels camps.
—Ens en sortirem petit. El món teu serà més saludable, més civilitzat, més raonable, més silenciós.