Laura

He vist en un comentari que fas a Perla de Vellut que la Laura de què parles és la noia de qui es va enamorar Petrarca, sense que l'amor arribés a consumar-se en un sentit físic.

Tota la poesia segueix el to de la pregunta crucial: que hauria passat si...?
Ara la Laura condueix un cotxe, però el sentiment és el mateix que experimentà el poeta a Avinyó: "Tard o d'hora cauríem en el desig del cos", però sempre apareix " l'home intel·ligent, prudent, sensible; sensible al teu esforç al volant." No se sap quant pot durar aquesta prudència.

La tensió de l'amor cortès traslladada a l'actualitat.

Aquesta poesia aconsegueix traslladar l'esperit d'una musa inspiradora, com Laura, al món contemporani, posant l'accent en la complexitat emocional i física de l’amor.
M'ha agradat molt, però confesso que sense el teu comentari a Perla de Vellut, m'hauria costat entendre el seu significat.

Un poema excel·lent, on descrius l'encís dels ulls, i de les mans de la teva amada.
La pregunta final, per a qui és? Deu de ser per a Laura.

Gràcies per l'opinió al meu poema "Princeseta bruna" i per la teva opinió.
I per què em dius la frase de "Riu que flueix"? Bona inspiració.

També et dic que has publicat dos poemes a la vegada! No sé per què!

Cordialment.
Bona nit.