L'Arnau i el Francesc 25. La mala llet del Sr. Rodríguez

25. La mala llet del Sr. Rodríguez

-Bona tarda! -van desitjar l'Arnau i el Francesc tot entrant al Burger King, com si allà no hi hagués ningú, malgrat la gentada que menjava a les taules i no els va fer ni cas.
Van caminar cap a la barra, on hi havia la Cristina i una altra noia que encara no havien vist abans. Allà al costat, i amb cara de pocs amics, el Mateu semblava estar supervisant la situació del negoci que controlava. Observava amb atenció els moviments de tot allò que es mogués, ja fos un client o un dels seus treballadors. Els dos amics van dirigir-se cap a ell, amb la intenció de saludar-lo personalment.
-Bona tarda, Sr. Rodríguez! -va fer seriós el Francesc, oferint-li la mà al seu cap perquè l'encaixés.
-On collons us havíeu ficat!? -va cridar bastant enfadat amb aquella gruixuda veu-. El primer dia i ja arribeu tard!
Tant l'Arnau com el seu company es van espantar, però de seguida van estranyar-se perquè tot just eren tres quarts de cinc. Es van mirar els rellotges per corroborar-ho i van mostrar-li al Mateu la posició de les manetes.
-Però, Sr. Rodríguez, encara falta un quart d'hora per a les cinc -va explicar l'Arnau, apropant-li el Casio a la cara.
-Sí, és d'hora -va assegurar el Francesc.
-Us vaig dir a les cinc -va detallar el cap de personal de l'establiment-, no a les disset. I ara són les setze i quaranta-cinc. Heu arribat exactament onze hores i tres quarts més tard.
El Mateu semblava realment molt enfadat. El seu rostre mostrava preocupació pel fet d'haver contractat aquell parell d'ineptes, però alhora decepció per veure pel terra la confiança que en ells havia dipositat. Els nois no sabien com reaccionar. L'havien cagat el primer dia, abans de començar a treballar. Van abaixar les seves mirades cap al terra, apartant la vista del rostre empipat del Sr. Rodríguez.
-Ho sentim molt, de veritat -va reconèixer l'Arnau, avergonyit per l'error que havien comès.
El Mateu va començar a riure per sota el nas de forma dissimulada, enfotent-se de la ingenuïtat dels dos nous empleats. Els nois el van mirar de reüll, començant a intuir alguna cosa i pensant que aquell individu era un pèl rar.
-Que és broma, nois!? -va confessar finalment, esclatant a riure com un desgraciat.
-Què!? -van fer les dues víctimes d'aquell atemptat psicològic, aguantant-se de dir qualsevol insult o grolleria.
-Apa, nois, aneu-vos a canviar que us espera una tarda molt dura -va sentenciar el Mateu, eixugant-se alguna llàgrima que començava a regalimar per la seva galta-. Ja, ja, ja!!
L'Arnau i el Francesc van començar a caminar cap als vestuaris maleint els ossos d'aquell cap de personal tan poc seriós. Els havia fet acollonir de valent amb la seva brometa de l'horari, però durant el recorregut cap a les taquilles, els dos amics es van prometre venjar-se d'aquella vexació. Això sí, quan el contracte acabés i no haguessin de tornar a treballar mai més pel capullo del Sr. Mateu Rodríguez.
A la sala dels vestidors només hi havia un noi. Era un xicot alt amb cara de pallús que es vestia amb l'uniforme que també s'havien de posar l'Arnau i el Francesc. Els va saludar no massa efusivament, mostrant-se una mica eixut cap a les relacions amb persones noves. Els altres dos li van tornar la salutació sense parar-hi massa atenció, xerrant de les seves coses i obrint les respectives taquilles. Es van vestir amb una mica de pressa, ja que la broma del Mateu els havia fet entrar a canviar-se a menys cinc i si no s'espavilaven i sortien abans de l'hora predeterminada com a inicial, podria caure'ls una de grossa, i aquesta amb motiu.
El noi alt, que fins llavors s'havia mantingut callat en un racó, se'ls va apropar ara que ja anava vestit. Semblava que anés de bon rotllo, amb la intenció de presentar-se als seus dos nous companys de feina.
-Hola! Comenceu avui, oi? -va preguntar-los per assegurar que no els coneixia de res.
-Sí, d'aquí a tres minuts -va respondre amablement el Francesc.
-Jo em dic Víctor, i vosaltres?
Els dos es van presentar oferint-li la mà per a encaixar. Van estar parlant amb ell fins que va ser l'hora de començar a treballar. Van sortir del vestuari amb l'uniforme nou, amb la gorra i tots els demés complements, preparats per demostrar el què valien.
L'Arnau, per ordres del cap es va situar a la caixa, just al costat de la Cristina. Es van saludar no massa convençuts de voler fer-ho, recordant els moments de vergonya de la presentació, aquells màgics instants en què els llavis d'ambdós van coincidir en espai i temps i van fer-se un petó. Accidentalment, però un petó. Per la seva banda, el Francesc seguí al Víctor, que feia la mateixa feina, cap a la sala de material, disposats a netejar i recollir qualsevol cosa que estigués fora de lloc. Ja s'havien fet amics, aquells dos, i parlaven de ves a saber què molt animosament. Qui sap si prepararien un pla per a ridiculitzar en públic al seu jefe?