L'Arnau i el Francesc 22. Els avis s'uneixen a la festa

Era diumenge, un diumenge d'estiu, i com era tradició, la mare havia convidat els avis a dinar a casa. Com anunciaven tots els precedents, l'àpat seria a base d'un pica-pica i canelons. Potser de segon la Roser havia preparat algun d'aquells rostits que tan agradava a tota la família. Les postres sempre eren una sorpresa fins a l'hora de menjar-se-les.
Quan l'Arnau es va llevar, amb els ulls vermellosos per la sobredosi de videojocs de la nit anterior, els seus avis, Domènech i Maria Rosa, ja havien arribat, i no era d'estranyar, perquè eren les tres del migdia i s'apropava l'hora del petit banquet.
L'Arnau deambulava pel pis, encara amb el pijama posat i la cara per rentar, desconeixent per complert que la família l'esperava al menjador, tota mudada i empolainada. Però el noi va entrar a aquella sala amb la honesta intenció d'escarxofar-se al sofà mentre feia embogir el pobre comandament del televisor.
-Hola, carinyu! -va cridar l'estrident veu de la seva iaiona.
-Bon dia, noi! -va fer l'avi.
L'Arnau va obrir els ulls de cop, desprenent-se instantàniament de qualsevol molesta lleganya. Va fer una ullada i en veure que no hi havia novetats importants (al cap i a la fi eren els seus avis de sempre), la seva visió es va tornar a enterbolir, protegint-se així de la pesada llum solar que entrava pels finestrals del menjador.
-Bon dia, avis -va poder dir, entre badalls i algun gall matiner.
-Què!? Vas anar de parranda, eh? -va preguntar-li la iaia Maria Rosa alçant-se per fer-li un petó-. Vas anar a fer ballaruca?
-Sí -va respondre breument.
-Vinga, Arnau, arregla't una mica i rentat la cara -va demanar-li la mare-, que jo començo a posar el dinar.
Òbviament, les patates, les olives, els talls de fuet i les escopinyes s'estaven acabant ràpid i si el noi no s'afanyava, quan tornés ben net i ben vestit, no quedaria res d'aquell variat entrant. Així que el noi es va espavilar i tot! per una vegada en la seva gandula vida i es va vestir en pocs minuts, preocupant-se només de no quedar-se sense patatetes ni olivetes.
Va entrar de nou al menjador, amb la mirada fixa al repertori de plats de sobre la taula però, sorprès, va veure un fet que va aconseguir emocionar-lo. Algú, segurament la seva estimada àvia, havia fet col·locar al plat del seu nét una bona representació de tots els elements comestibles que hi havia allà per picar.
-Seu, Arnau, seu -va demanar-li amb la seva veu melosa habitual la iaia Maria Rosa-. Mira, maco, que t'hem guardat una miqueta de cada cosa.
El noi va seure al seu lloc i va començar a endrapar com si hagués estat dos mesos sense fer un mos. Estava afamat i ho demostrava amb els seus grollers moviments de mandíbula. Però abans de poder-se empassar aquella gran bola de puré triturat de la seva boca, el pare el va sorprendre amb una estranya pregunta.
-Arnau, ja has explicat als avis la gran notícia? -va fer mirant al seu fill i movent les celles amunt i avall, intentant posar emoció al tema i interessant als seus sogres.
L'Arnau, en aquell moment, es va quedar en blanc. Quina bona notícia? A què es referia el seu pare? Que el noi s'hagués pogut comprar aquell joc nou d'aquella manera i així haver estalviat uns quants bitllets no era pas tan important, i molt menys per als seus avis. Bé, és que el pare tampoc el sabia, aquell tèrbol negoci pirata. A part d'això, cap més novetat interessant voltava en aquells moments per la ment del xicot, que havia oblidat per complert que aquell era el seu últim dia de vacances, i que l'endemà havia de començar a treballar a l'hamburgueseria.
-Què, noi! No ens ho penses dir? Vinga, home! -va animar-lo a parlar l'avi Domènech-. Que se t'ha menjat la llengua el gat?
-No… -va fer l'Arnau, arronsant les espatlles i sense caure en el motiu pel qual s'havia iniciat aquella conversa-. Què dius, papa? Quina gran notícia?
-Oh! Em sembla que ja ho sé! -va saltar l'àvia, escopint amb els crits una oliva mig triturada-. Arnau… que tens xicota!?
-Què!? Què esteu dient! -deia el noi, defensant-se d'aquelles falses acusacions sense cap fonament.
-Noi, no et faci vergonya dir-nos-ho, eh? -va dir l'avi, intentant dissuadir el seu nét per treure més informació-. Mira, noi, l'àvia i jo ens vam casar més o menys a la teva edat.
-Sí, Domènech, sí -va afirmar la Maria Rosa, començant a recordar amb els ulls plorosos aquell dia-. I sembla que fos ahir mateix i mira!
-Recordes, estimada, el viatge de noces a Perpinyà? -va preguntar l'avi-. Qui ens ho havia de dir, oi?
L'Arnau va aprofitar aquell parèntesi, que segurament seria força llarg coneixent la retòrica de sons avis, per entaforar-se a la boca tot el que va trobar al plat. És clar que mentrestant intentava que li tornés a la memòria la gran notícia que havia d'anunciar, però ja podia esforçar-se que no aconseguia visualitzar aquell pensament que, ara sí, el tenia ben amoïnat.
-Va, home, Arnau -va insistir la mare, que també volia que els avis veiessin que el jove era tot un home-, digues allò tan important.
-Sí, Arnau, allò! -va afegir també la Mercè, però ella en un to burlesc, fent el seu paper de germana gran.
Què era allò del què tothom parlava, però ell mateix no recordava? La veritat és que l'Arnau no en tenia ni idea, però alguna cosa començava a donar-l'hi voltes pel cap.
-On has d'anar, demà? -va intentar fer-li recordar el pare, que ja no sabia com fer confessar al seu fill.
Tenia raó, el pare! L'endemà havia d'anar a algun lloc, important pel que sembla, però ho havia oblidat. Però on?
-Ostres, noi, si que et fas pregar! -anava fent l'àvia començant a perdre la paciència.
Però no hi havia manera. L'Arnau no trobava en el seu, com ho diríem, obscur cervell, la informació exacte tan demanada per la seva família. És com si un ordinador tingués un arxiu, però no el pogués obrir. Finalment, per sortir menys malparat d'aquell afer, al jove se li va ocórrer una meravellosa idea.
-Vinga, va, a veure si ho endevineu! -va fer somrient, com si hagués iniciat el més divertit dels jocs familiars-. És una cosa molt important!
-Has d'anar… -va fer l'avi, pensant-… al dentista!
L'Arnau va mirar el seu pare i, en veure que aquest, molt participatiu en el joc, feia cara de «llàstima!», va fer un gran «ooooh!».
-Has d'anar a l'oculista! -va intentar l'àvia.
-Uiii!! -va exclamar l'Arnau, després de veure la trista expressió dels seus pares.
-Joder, tiu! -va queixar-se la Mercè, avorrida ja de veure la seva família en aquella patètica situació-. I si poses els canelons, mare?
La resta de parents, però, estaven abocats en resoldre aquell sofert enigma, i anaven donant possibilitats, totes refusades, primer pels pares i després pel propi Arnau. Els llocs on els avis imaginaven el seu net l'endemà anaven des dels jutjats fins al teatre, passant pel cementiri o l'aeroport, sense oblidar les desenes d'especialitats mèdiques en que els ancians volien que es visités el seu despistat descendent.
-Has d'anar a treballar! -va provar l'àvia.
El Miquel va començar a aplaudir i el seu fill va tenir-ne suficient per començar a cridar, celebrant per fi que coneixia allò tan important que havia de fer l'endemà. Anar a treballar! Però aviat va analitzar profundament aquella resposta, entremig dels crits i els comentaris dels demés. No era precisament el que esperava, ni de bon tros, però va ser llavors que va recordar, de cop i volta, la Cristina, el Mateu i la mare que els va parir a tots i, sobretot, l'estúpida idea de voler treballar en algun lloc que els oferís l'oportunitat de dur uniforme i així poder lligar més fàcilment, o intentar-ho. Ara estava tot clar: havia d'anar a treballar! El món li va caure tot a sobre. L'Arnau volia desaparèixer per sempre.

Allò significava el final de la seva llibertat.
TREBALLAR!