L’ALTRE JO

L’ALTRE JO

És curiós, surto al carrer i em veig. No com un reflex, sinó com una presència. Camino i, de reüll, m’observo seient en aquell banc de fusta corcada, el dels coloms emprenyadors. Porto la jaqueta de xeviot que vaig llençar fa deu anys. Estic llegint, o potser només miro la gent, amb aquella calma que envejo i que mai no he acabat de tenir.

No m’aturo. Què diries a un fantasma que duu la teva cara jove? Accelero el pas i em torno a veure al quiosc, comprant el diari que ja no llegeix ningú. Aquesta vegada goso mirar-me fixament. Tu, l’altre, m’aguantes la mirada i somrius amb una tristesa còmplice, com si sabessis tot el camí que m’espera. Com si volguessis advertir-me, sense paraules, que cada decisió em duu irremeiablement cap aquí, cap aquest carrer on avui, per fi, m’he girat a mirar-te i ja no hi eres.