LABERINTS

LABERINTS

Pot ser útil, en determinades situacions, recórrer a la mitologia com a eina reparadora? És una de les preguntes, potser l’última, que es feia en Salvatore, cercant una clau que li obrís la porta del silenci que l’aclaparava. Ja no sabia on més buscar-la. La Silvana havia marxat feia tres setmanes deixant-li una nota incomprensible en un paper blau cel. Un blau que en aquella tardor ennegrí encara més les expectatives del noi de consolidar la seva incipient vida de parella.

S’havien conegut, tres mesos abans, durant un periple turístic ofert per una agència de viatges. Ells, que encara no coneixien res de món més enllà de l’estret de Messina, havien embarcat separadament en el ferry que els portaria a conèixer la costa Amalfitana.
En Salvatore vivia a Monreale, després d’independitzar-se dels pares, residents a Palerm. En el segon concurs de notaries de 2014 li va tocar una bona plaça en aquella població i s’hi va establir. Ja aposentat, alimentava l’anhel de trobar una noia, ja que els anys universitaris i de preparació exhaustiva per a les oposicions només havien estat enfocats a l’estudi.
La Silvana, filla d’uns comerciants benestants de Cefalù, amb els quals encara residia, tenia la mateixa edat que el notari. Havia decidit prendre’s un temps d’esbarjo, un cop acabada la universitat.

En Pere li explicava la idea al seu amic.
-Però... com podria un notari deixar escrit sobre un mur de pedres bicentenàries unes paraules així? Ja et pots inventar un altre argument, col·lega. Això no s’aguanta d’enlloc!
-On vas a parar, home!, va reblar en Jaume.

"Sei il filo di Arianna nel labirinto della mia vita". Aquestes paraules, carregades de significat, havien sorprès i corprès en Pere, com el raig de llum d’un far, quan fa uns anys va girar una cantonada, mentre passejava pels carrers de Siracusa. Les va trobar extraordinàries. I el neguitejava -i alhora el divertia- imaginar qui podria haver brodat sobre la pedra un sentiment tan explícit, tan sincer, tan nàufrag, amb una precisió tan cupídica. Un Ne me quitte pas a la italiana, proclamat i esculpit sobre el mur, potser creient -qui ho va fer- que el grafiti podia encara ser l’àncora que l’encadenés altre cop a l’amant perduda.
O potser -pensava en Pere- era una invocació a una musa inabastable que li mostrés una sortida al seu viure confós i oscil.lant, al seu viure a la deriva?
Mentre els dos amics consumien el whisky sense gel, en Pere mirava el fons del got. La llum ocre del líquid, mig enterbolida per l’alcohol, li suggeria noves imatges.
L’amic, de cop:
-Tu, i si...?
En Pere, pensava en aquell seu viatge. En com Sicília, una illa farcida de mites, li havia mostrat a peu de carrer que la influència mitològica havia anat llaurant solcs d’imaginació en els esperits dels seus habitants. Per a ell era evident que si algú podia expressar amb tanta bellesa el desig de retrobar la seva joia extraviada, només seria possible com a fruit d’aquella influència i d’estar dotat d’un cor romàntic, poètic. Una veu que, tal vegada, clamava per sortir del seu caos, per desbloquejar la seva brúixola.
En Jaume, mirant-se l’amic, afegí:
-Jo diria que aquelles paraules, petrificades en l’espai i en el temps, esperaven la resposta d’algú que descabdellés amb encert la trama nuada de la vida del seu autor, un Teseu esmaperdut, surant en el seu mar de dubtes i d’imperfeccions. De quina altra manera es podria interpretar, si no? Em sembla més versemblant; però vaja, la historieta del notari treu-te-la del cap, nen! No cola!

En la conversa entre ambdós, en Pere revivia el seu itinerari sicilià i recobrava encara la mateixa sensació de quan va ensopegar inesperadament amb la frase que el colpí. Per ell va ser com obrir -en plena ruta turística- un cofre de sorpreses, un tresor que propiciava la possibilitat d’imaginar històries anònimes i alienes. Va tancar els ulls un moment: ho revivia amb un somriure a la cara, mentre a la ment se li dibuixaven dues figures unides per un fil descansant sobre la platja d’Ortigia.
-Ho tinc!, va dir en Pere.
I a partir d’aqui van acordar escriure una nova història, amb uns altres personatges.
-Tu no perdis de vista que ha de ser versemblant, nen. Fonamental! -deia convençudíssim en Jaume.
Van acabar-se els whiskies i continuaren passejant, buscant la inspiració entre els grafitis.