Cercador
La velleta
Un relat de: Marina Márquez- Compartir:
Aquesta velleta celebrava que la tractessin de desvalguda i inclús de ximple; així és com aconseguia víctimes i s’alimentava d’aquells que la menystenien. La víctima perfecta per a una perfecta depredadora.
El dia que la vaig veure estava passejant al meu gos i ella, asseguda a una parada d’autobús. No hi havia ningú més al carrer, mentre el meu gos olorava l’arbre vaig mirar a la velleta. Em va cridar l’atenció perquè era petita i esquifida, asseguda de costat amb el cos que feia una essa massa entortolligada per estar còmode; portava una boina verda teixida, tenia les mans arraulides a la falda, i una crossa recolzada al banc. La seva expressió, però, no tenia res a veure amb tot això. La velleta em mirava amb aquells ulls grans i negres, el somriure ample i estàtic com el d’un ninot de ventríloc. S’havia ficat dins el meu cap, sabia tot de mi. Continuava mirant-me, provocadora, amenaçant, i segura, molt segura; una seguretat que només pots tenir quan saps que no tens res a témer, perquè ets tu qui ha de ser temut.
No puc explicar-te el que vaig sentir mentre m’esguardava incessant, només podries saber-ho si un dia te la trobes i, esperem que no. El que puc dir-te és que sé que no ho oblidaré mai, sé que la velleta estarà per sempre més als meus somnis, o millor dit, malsons. Aquells ulls negres reflectien la violència de les guerres més sanguinàries, i la supèrbia d’haver-les guanyades totes. Segura, provocadora i amenaçant, esperava la següent víctima; i esperava perquè les preses d’aquesta depredadora arribaven per voluntat pròpia.
Sentia que portava hores amb la velleta dins el cap, però van ser només uns segons, perquè el gos ja m’estirava cap al següent arbre. En tombar la cantonada, vaig girar-me per mirar a la velleta; aleshores va arribar una persona a la parada i va seure al seu costat. La velleta em va mirar amb els ulls més encesos que abans, amb el mateix somriure estàtic. Tornava a estar dins el meu cap, em parlava, em deia que continués mirant, com si estigués a punt de començar un espectacle que no m’havia de perdre; i ho vaig fer, em vaig quedar, i me'n penediré tota la vida.
Aquella persona es va adreçar a la velleta i li va preguntar si es trobava bé, si necessitava alguna cosa, amb aquell to de veu i aquella gesticulació que feia evident el que pensava sobre la manca de capacitats de la velleta. Ella no li contestava, només em mirava, i jo, la mirava a ella. Aleshores es va girar cap a la víctima, i va clavar-li els ulls negres; l’expressió d’aquella persona va canviar a l’instant, ara estava preocupada per si mateixa. La víctima va intentar marxar igual que faria qualsevol animal que se sap en presència d’un depredador, però no va poder; la velleta només la mirava, però no es podia moure. La por es va convertir en submissió i la presa seguia allà asseguda, però ja no intentava fugir. La velleta va inclinar el cap cap enrere i la boca va començar a obrir-se a poc a poc, s’obria més, i més, més encara; quan semblava que ja no podia obrir-se més, es va sentir un cruixit sec i va continuar obrint-se fins a revelar l’entrada fosca d’un pou. La presa es va incorporar, es va inclinar davant del buit, i inexpressiva, però amb una llàgrima rodolant-li per la galta, es va endinsar en la foscor de la velleta. Quan va desaparèixer, la velleta va tancar la boca, i va tornar a seure amb les mans arraulides a la falda, la mateixa mirada segura, el mateix somriure estàtic.
No em podia moure, el meu gos portava una bona estona estirant-me de la corretja, ploriquejant, però no em podia moure. L’arribada de l’autobús em va treure d’aquella hipnosi; la velleta es va incorporar amb la crossa i hi va pujar. Va seure al seient reservat per velles com ella i em va fer adeu amb la mà. Mentre s’allunyava, vaig veure que una persona se li apropava.
D’això fa molt de temps i mai l’he tornat a veure, però deixa’m demanar-te una cosa: empra la cautela sempre que t’acostis a una vella, i sobretot, no la menystinguis; no fos cas que et trobessis en presència de la velleta.
La darrera versió dels meus relats sempre la trobaràs a calauka.cat
Comentaris
-
Agraït per tots els teus apunts[Ofensiu]Janes XVII | 19-02-2025
AMBROSIA
Celler Marquesat de la Marina 1998 (1.147 ampolles numerades)
Pansa blanca 100%
envellida 12/18 mesos en botes de roure francès allier
fruita blanca madura, fonoll, vegetal, intens amb un apunt cítric, un pessic de salabror i final de préssec de l'Ordal.
La llegenda camina agafada de la mà de la fada de la pansa, que lluny de voler tornar a regnar, ha trobat la seva llar a les crestes de les ones que trenquen prop del far. Ha begut del seu plor salat i ara somriu portes endins pel plaer que va regalar. És la guardiana de les ampolles que encara resten per compartir.
PD Acabo de descobrir que hi ha de veritat un cava 100% pansa blanca Serralada de la Marina d'Alella. Coses del destí. -
Com una pitó.[Ofensiu]Joan Colom | 18-02-2025
Un relat ben senzill però esfereïdor, sense recórrer als llocs comuns del terror gòtic. La acurada descripció de la mirada de la velleta i de la boca obrint-se sap passar a la metàfora de l'entrada fosca d'un pou, on tothom pot imaginar-se la visió més colpidora. Jo m'imagino una pitó devorant una víctima que la supera en mida: obrint les mandíbules fins a desencaixar-les i engolint-la i paint-la durant uns quants dies.
Pel que fa al teu comentari al meu relat "Ai, la memòria!", en llegir jo el comentari de Montseblanc, normlment ben informada, vaig suposar que era un lapsus i que en realitat volia dir "vaig llegir que quan més treballats son els cervells, menys probabilitat de que arribi la demència". Tot i que, més enllà de l'estadística, hi ha l'atzar. Jo, per exemple, havent estat fumador empedreït i bevedor de risc fins gairebé els quaranta anys, mai no hauria suposat que arribaria als setanta-vuit, com fa poc que he complert.
Afegiré que he presentat el relat de terror/humor "El comte Cràpula" al RepteClàssic DCCXCVIII: "La identitat. Transformacions", la dificultat del qual rau principalment a inseri-hi un curt fragment d'"Alícia al país de les maravelles", de mal encaix. De moment només figura al Fòrum, però quan Atlantis hagi emès el veredicte el publicaré a la meva pàgina. -
Aparences[Ofensiu]Atlantis | 15-02-2025
Una velleta que es menja les persones? La seva mirada la delata, malgrat l’aspecte de vulnerable. Cal mirar-li els ulls!!
Un conte de por. Ben escrit.
Benvinguda a Relats!!!
-
No és el que sembla[Ofensiu]Janes XVII | 14-02-2025
I jo que pateixo per ma mare quan, carregada amb bosses de la compra, la crossa i un grapat d’anys, l’atura algú gentilment per donar-li un cop de mà. Usuària com és del transport urbà i farcida de la bellesa de la vellesa, potser té cops amagats, que els té. Ara em recrearé en aquest malson i en prendré bona nota. La bondat agraïda engolida per un pou mort, dona que pensar. Genial
-
Es El primer[Ofensiu]Prou bé | 13-02-2025
Es El primer relat que et llegeixo i el punt de terror i fascinació ´que inspiren la protagonista m'han atrapat.
Ben portat el relat i ben creat el clima.
Amb total cordialitat
PS aquí alguns acostumem a ajudar-nos a escriure millor i ho fem amb
bona intenció i no pas per criticar.
Fixa't que el complement directe no comporta "a" darrere el verb. -
La velleta...[Ofensiu]llpages | 11-02-2025 | Valoració: 10
s'empassà la víctima amb la mateixa facilitat amb què nosaltres llegim aquests relats, que primer et deixen bocabadats perquè no saps què passarà i després et queda un regust de por salpebrat amb fascinació. Enhorabona, un altre de bo!
-
Dualitat[Ofensiu]SrGarcia | 10-02-2025
Encara pitjor que ser vell, és ser vellet. En això hi ha un tuf de paternalisme que esparvera. El teu relat ho reflecteix molt bé, el paternalisme aquí es veu burlat, la velleta no és tal.
Sense els tòpics més evidents del gènere de terror, aquest és un relat que fa esfereir. Potser perquè s'eviten i es presenta una crítica social del paternalisme i la consideració de la vellesa poc habituals. Sense condescendència, la dona mostra la seva autèntica imatge: violència i supèrbia.
Qui pateix més por és el narrador, per una part està totalment fascinat i per l'altra, atrapat en una emoció de terror, incapaç de fugir del seu magnetisme. Això li dona molta força al relat.
-
El terror...[Ofensiu]Rosa Gubau | 10-02-2025
i la teva gran capacitat per fer-los viure intensament. Sense ser amant del terror, com ja t'havia comentat, els teus relats em deixen bocabadada i em sento protagonista de les històries que expliques. Mai hauria imaginat, que llegís amb interès, aquest tipus de relats, i tu t'ho has aconseguit.
Enhorabona, Marina.
Rosa. -
Terror en estat pur[Ofensiu]Montserrat Agulló Batlle | 10-02-2025
Els teus relats de terror son una autèntica troballa. No sols per la seva originalitat.
Els escenifíques d'una manera tant real que t' atrapen des de bon començament.
Soc una persona poruga però els teus relats no pud deixar de llegir.los...
l´Autor
12 Relats
67 Comentaris
18259 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Marina Márquez i Pla | Vaig néixer a Barcelona el 1984. Hi visc amb un enginyer de sis anys, un dramaturg de tres, un Golden Retriever gurmet del llibre cruixent, un Setter Anglès amb ànima de gat i la Cucuia, una planta interactiva exigent amb cos de cogomella mosquera.
Soc psicòloga i m’apassiona tot el que tingui a veure amb el cervell i la ment, sobretot quan les coses es torcen. Em fascina el terror en qualsevol de les seves formes i formats tot i que el psicològic em captiva especialment.
Estudio narrativa a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès on m'especialitzaré en conte. El primer que pregunto quan em parlen d'algun autor/autora és si escrivia/escriu relats; soc fanàtica dels reculls de contes.
Feia molt que volia escriure ficció, però ho faig des de fa poc. Escrivint m'he adonat que tinc devoció per reescriure i edito els meus textos moltes vegades abans de donar-los per acabats (així i tot, el més normal és que els acabi per necessitat).
Alguns noms que em fan perdre la son: Shirley Jackson, Ray Bradbury, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Patricia Highsmith, Edgar Allan Poe, Roald Dahl, Montserrat Roig, Joan Perucho, Charlotte Perkins Gilman, Howard Phillips Lovecraft, Alice Munro, Augusto Monterroso, Mary Wollstonecraft Shelley, Montague Rhodes James, Joyce Carol Oates, Henry James, Dorothy Parker, Raymond Carver, Angela Readman, Adam Golaski, Stephen King, Joe hill, Mariana Enríquez, Gordon B. White...
La darrera versió dels meus relats sempre la trobaràs a calauka.cat
Em pots escriure a marina@calauka.cat
Uneix-te a la comunitat de WhatsApp de Relats en Català