LA VANITAT DELS ESCRIPTORS

Sempre m’ha semblat que darrere d’aquest aforisme –“l’excés d’anàlisi produeix paràlisi”- s’amaga, sovint, una excusa per la negligència intel·lectual. Però en el regne de l’escriptura, adquireix una veritat amarga i particular.

La veritable paràlisi no neix de la consciència crítica, sinó de la vanitat. D’aquella que transforma l’acte d’escriure en un monument a l’ego de l’autor, en lloc d’un servei a la història o la llengua. L’escriptor vanitós no es paralitza per una anàlisi rigorosa de la forma o del fons, sinó pel pes insuportable de la pròpia imatge. Està obsessionat amb el llegat que construirà abans d’haver posat la primera pedra.

La veritable narrativa, la que importa, es nega a ser domesticada per aquesta sobredosi d’ego. Exigeix ser lliure, fluir amb les imperfeccions pròpies de la vida, amb les rugositats que fan autèntic una història, un personatge o una veu. Criticar aquesta vanitat no és més que reivindicar el dret a l’impuls, a l’escriptura com a acte de vida i no com a mausoleu de la pròpia vanitat. Al final, només la humilitat davant de l’acte creatiu ens pot alliberar de la paràlisi. La resta és soroll.






2025