LA VACA CEGA

Quan es lleva la casa està en silenci; els altres ja són a treballar. La llum que deixen traspuar les cortines és feble per als seus ulls envidriats i al seu pas va deixant els llums encesos. Se sap tots els topants de la casa però camina insegur buscant el suport de cada moble. Enllestida la rutina al lavabo, continua amb la de l’esmorzar. Engega la radio i la posa a un volum alt, avui va de poesia. Després, a la cuina, es beu un got de llet on hi suca unes quantes galetes. Ara ha d’anar a buscar el pa, com cada dia. Marededéu si en fa d’anys que hi va, des que es va jubilar ha estat feina seva.

Quan és a punt d’apagar la radio, la locutora comença a recitar La vaca cega. Es queda uns instants amb la mà alçada prop del botó però no el fa girar. Topant de cap en una i altra soca... La sap de memòria des que era jove. Es queda palplantat amb els ulls clucs parant tota l’atenció que les seves malmeses orelles li permeten. ...brandant llanguidament la llarga cua. S’ha acabat. Apaga la radio, ara sí.

Després de recórrer el passadís aferrat al caminador surt al carrer i l’esclat de llum l’encega. A poc a poc baixa el lleuger pendent de la plaça amb els dits cenyint els frens; mai no se sap! Camina mirant a terra, concentrat en el poc que veu i en el grinyol dels seus genolls. Si no el saluden, ell no saluda ningú, per als seus ulls totes les cares són iguals, són només el capdamunt d’un cos borrós. Els seus companys d’abans seuen als bancs de la plaça i el veuen passar d’un tros lluny. Ell ja no hi va, les orelles sordes el marginen i sovint es quedava absent, com una estàtua.

En tombar la cantonada, es troba les taules del bar que ocupen bona part de la vorera, on clients habituals i operaris hi van a esmorzar. En veure’l algú fa un comentari, un altre s’arramba més a la taula per deixar pas i el de la taula de més enllà l’home tiba la corretja i fa que es mogui del gos que jeu a l’ombra al mig del pas. Més enllà de les taules és enfront de de la fleca, però a l’altre banda del carrer. Continua endavant fins que el caminador fa un petit sotragueig en trobar el gual que li permet baixar de la vorera a peu pla. S’atura un moment per precaució; si no ha vist un cotxe, almenys, que el del cotxe tingui temps de veure’l. Retorna per l’altra vorera fins que l’escalfor i la bafarada que surten del forn li indiquen que ja ha arribat. El caminador topa amb el petit ressalt que fa el llindar; avui no ha encertat la rampa. Es desplaça de costat fent topar les rodes fins que el caminador li llisca endins pel suau pendent. La fornera s’ho ha estat mirant amb atenció per si calia sortir de darrere el taulell i ajudar-lo.

El diàleg és breu: Bon dia. Bon dia. El mateix de sempre? Sí, sisplau. Menys paraules no es poden dir. Dona el moneder a la fornera perquè n’agafi les monedes i posa la barra de pa a la cistella del caminador. En sortir les rodes salten el desnivell de l’entrada i ell amb els peus en busca la vora, sortir no és problema. Al carrer el sol hi bat de ple i l’enlluerna. Acluca els ulls uns instants, abaixa el cap i comença a caminar desfent el camí amb passos petits i amb cada un, dintre la cistella, branda la barra de pa.