La Txon Sixitina troba en Lluc Tonífic

Un relat de: Xavier Valeri Coromí
El que més sabia de les noves tecnologies era treure diners del caixer. Els del banc hi havia tingut prou paciència i les noves generacions molta insistència. Ella enyorava el temps de la llibreta quuan l’home del banc la posava sota una màquina i ho posava tot en ordre. La Txon Sixtina es va posar davant del caixer i va treure cent euros. Duia una minifaldilla i una brusa molt cenyida i sense cap arruga. Va sortir amb la barbeta alçada i es va posar a caminar. Els talons de les botes altes trepitjaven amb poder i seguretat. Va notar que un vell la mirava. Què voldrà aquest? És en Lluc Tonífic. Valguem Déu, si és un vell geperut. Era un noi molt amable i xerrador.

—Perdó senyoreta em recordeu una noia denominada Txon Sixtina. Potser és la seva àvia o una familiar.

—Soc jo mateixa Lluc Tonífic  —va dir la Txon.  

—Impossible! T’has gastat un milió d’euros en una clínica d’estètica.

La Txon es va posar a saltar una mica per mostrar que estava àgil i ho tenia tot terç i ben posat.

—La Làstica Bonull em va dur a la sala Dubarri i des de llavors estic així. Em sento jove.  —En somriure va mostrar la dentadura, els forats de la bellesa i va moure l’espessa cabellera.  Va agafar en Lluc pel braç i se’l va endur carrer avall. La gent els mirava amb un somrís de circumstàncies, perquè donaven per fet que eren un ancià i la cuidadora.

Van entrar a la sessió de tarda de la sala Dubarri. En Lluc va tancar els ulls astorats pels llums i va escoltar una música que semblava oblidada. Era Last Train to London d’Electrict Light Orchestra. L’emoció li va provocar un cop a l’estómac. Va veure que la sala estava plena de joves i va posar-se la mà al cap per veure com podia sortir d’allà. Va notar una cosa estranya. Tenia cabells! En Lluc s’ho va passar com mai i la Txon es va superar.

La Txon va girar el bombí amb la clau i va entrar a casa amb en Lluc Tonífic. L’endemà es van despertar i van decidir anar a veure la Làstica Bonull per decidir si anaven portant gent a la Sala Dubarry o es quedaven el secret per a ells.

Comentaris

  • Aparença[Ofensiu]
    SrGarcia | 16-12-2024

    Tot i que el relat és classificat com a social, ben bé es podria qualificar de fantasia. Les operacions estètiques no fan cap miracle i sovint et deixen pitjor del que estaves.
    Hi ha bastant humor, començant pels noms dels protagonistes, sempre pintorescos i encertats.
    Aquest humor deixa veure allò que se'n diu "subtext", el tema que no s'anomena directament, però es deixa intuir: l'obsessió per l'aparença, per l'eterna joventut.
    Que aquesta joventut no és tal, es veu molt bé al principi, amb la seva ignorància de les noves tecnologies i l'enyorança del temps de la llibreta.

  • Un negoci rodó[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 12-12-2024 | Valoració: 10

    realment, els avenços de l'estética són molt llaminers, i sobretot caríssims. Segur que recomanar i portar clients a la clínica, sería un bon negoci, això sí, en aquest cas, hi hauria un preu a pagar, el secret deixaria d'existir. Que decidiràn?
    Molt encertat aques relat.
    Bona nit Xavier.
    Rosa.