La tele no va

Les festes de Nadal havien acabat i tothom feia cara de ressaca, la gent caminava seriosa i apressada pels carrers. Encara era de dia, quan va començar a nevar. Uns flocs de neu com el puny van buidar els carrers. Camí de casa, em vaig creuar amb una màquina llevaneus. Vaig obrir la porta i em vaig asseure davant de la tele. Una reportera donava notícies envoltada d’un paisatge nevat. Llavors, la tele es va apagar: havia marxat la llum. Jo me’n vaig anar a dormir.
Al matí, em vaig llevar enfredorit. No hi havia calefacció, ni llum. Vaig buscar un transistor. Les piles s’havien fet malbé, però en tenia de recanvi. Una veu repetia que una gran nevada havia assolat la Península Ibèrica.
—No sortiu de casa! —repetia la veu.
Vaig mirar per la finestra i les màquines no donaven l’abast. Vaig anar al traster i em vaig plantar al carrer amb una pala i botes d’aigua. Havia parat de nevar i vaig poder apartar la neu de davant de casa. Vaig veure que altres veïns feien el mateix i em vaig afegir a ells. Entre les màquines i la gent vàrem deixar el carrer net. Al vespre, el fred era terrible i la calefacció no anava. Vaig sentir sirenes: eren els bombers que anaven cap a una casa en flames. Havien volgut fer servir una xemeneia embossada i se’ls havia incendiat la casa. La ràdio va dir que anéssim al Centre Cívic i hi vaig anar. Abans, vaig provar d’anar al caixer, però no anava. Tornat a casa, vaig buscar un sac de dormir i vaig córrer cap al Centre. Al Centre havien instal·lat una gran estufa de llenya al mig. Ens van dir que dormíssim al seu voltant i així ho vam provar.
Cinc dies després, la llum no havia tornat. Els hospitals acabaven el gasoil dels generadors i els camions amb dipòsit buidaven les benzineres. Vaig pensar en la tragèdia que es devia viure en els geriàtrics. El mòbil no anava i se sabia que no hi havia aigua a les cases. Va ser quan la ràdio va dir que algú havia aprofitat per fer un atac informàtic a gran escala a la xarxa elèctrica i que uns invasors feien explotar torres i plantes de distribució.
En els dies següents, policies i sanitaris duien menjar al Centre Cívic, on érem molta gent. Tanta que vàrem haver de deixar de fer servir els sanitaris, perquè les clavegueres estaven embossades. Per la ràdio sabíem de forts combats entre l’exèrcit i els invasors. S’havia iniciat una guerra a l’antiga; sense electricitat. Tanmateix, els invasors s’ho havien preparat. També vàrem saber de gent que saquejaven cases i supermercats. Un dia no va arribar el menjar al Centre Cívic. Llavors, vaig tornar a casa. Pel camí vaig veure morts: mainada, vells, militars, policies... Entrat a casa, em vaig asseure, quan es va engegar la tele. Vaig sentir un alè d’alegria, però vaig veure que la reportera era una militar estrangera.