La taca vermella

Era un dia de primavera, i havia d’anar a un congrés al museu del Cosmocaixa. Vaig pujar al tramvia, en direcció al Tibidabo.
El cel estava ennuvolat, i s’intuïa una forta tempesta. En un dels seients, hi havia un “paio” estrany. Duia un barret antíquíssim, per les faccions semblava vell. Vestia amb una camisa a ratlles, i uns pantalons de pana. Tenia una taca a vermella al cor.
De cop, i volta, una senyora d’uns cinquanta anys, va començar a cridar: Ah! Aquest home és mort! És mort! Es veien gotetes de sang que relliscaven per la camisa blanca. Tothom va mirar la senyora i després l’home vell.
El conductor, barret amb ulleres i la corresponent mascareta, i amb accent de Veneçuela va aturar el vehicle. Espantat i suat, va exclamar: -Hi ha algun metge aquí? -Sí- Va respondre una dona que vestia americana i pantalons foscos. La dona es va aixecar, va fer un gest perquè tothomnes calmés.
Li va prendre el pols de la mà esquerra, al cos inert. Al cap d’uns segons, va afirmar: -Sí, aquest home és mort, i diria que ja fa una bona estona. Sóc metge forense. Va fer una trucada i va demanar al conductor que aturés el tramvia.
Veia les cares d’homes, dones i criatures esglaiades. Vaig fer-li una foto d’esquitllentes amb el mòbil, i vaig buscar-lo a internet. Res de res. Al cap de poc, van pujar un parell de mossos, amb l’uniforme, i un sanitari d’ambulàncies. I se’l van endur el cadàver. Jo volia seguir-los.
I de sobte, una veu que no sé ni d’on va sortir, em va dir: -L’han mort! Em vaig girar i hi havia tants rostres i tots cuberts, que no sabria qui havia pronunciat aquelles paraules.
El conductor ens va demanar que baixéssim, ja que el vehicle era objecte d’investigació, i de fet el van precintar. Quan érem al carrer, els mossos van començar a interrogar-nos.
Ningú no el coneixia, ni l’havia vist mai. De moment, tots els que érem al tramvia érem sospitosos. Quan em va tocar declarar a mi: vaig dir que era allà per participar en una ponència al Cosmocaixa.
El mosso, que m’atenia, un noi molt jove que estava en pràctiques, amb els cabells arrissats negres, i els ulls negres, i el rostre amagat rere una mascareta de color negre i vermell teclejava ràpidament el que jo deia.
Quan estava a l’andana de Plaça Catalunya, en direcció a Santa Coloma, vaig treure discretament de la butxaca una targeta T-jove. Vaig començar a mirar-la bé, i semblava que hi havia unes lletres escrites amb sang: Doctora... Em començaven a suar les mans.
A dins del vagó, unes veus deien: han trobat un home mort al tramvia en direcció al Tibidabo, ho he llegit al Twitter! Oh quin horror! Una altra veu deia: A mi m’han interrogat!
Vaig tornar a mirar la targeta, i a l’altra banda hi havia alguna cosa escrita en llatí: Scio qui sis Sanctus Dei (Sé qui ets). Sort que ningú l’ha trobat. Al cap de poc, vaig baixar a Santa Coloma, i allà hi havia un parell de mossos.
-Si us plau, doctora, ens podria acompanyar a comissaria? La volem tornar a interrogar. Vaig tornar a entrar al metro, i les portes es van tancar, estava salvada.
Sortiria corrents, agafaria un avió ben lluny i marxaria. Quan vaig baixar a Fondo, m’esperava un altre mosso. -Si us plau, senyora, no ens ho posi més difícil. Vingui amb nosaltres. Ho sabem tot, tenim un testimoni ocular...
Tot just, s’havia acabat el film del congrés de guionistes.