LA ROSSA DE CAN GORDI

Mossèn Drachs, tal com feia sempre abans del "Aneu-vos-en, s'ha acabat" del final de la missa, es va girar per convidar els feligresos a meditar sobre el que farien en la setmana següent per enriquir la seva vida cristiana. Va plegar les mans i va acotar el cap per recollir-se en els propis pensaments. "Necessito tenir fe", va començar a rumiar, "però mai la tindré si Déu no me la dona. I si no ho fa, em condemnaré". El seu pensament va pujar de to i es va enfilar en la ira, "Però quin Déu és aquest que em condemna perquè no tinc una cosa que només ell em pot donar?". Va aixecar el cap i mentre començava a dibuixar en l'aire la senyal de la creu va dir "Ite". Va aturar la ma i la veu quan la va veure. Estava a la segona fila i tot i que la mantellina li cobria gairebé tota la cara, deixava escapar un rínxol ros. Era la Rossa de can Gordi! Va continuar amb la ma i la veu, ara tremoloses, "missa est".

El bisbe Amalric estava inquiet. Mossèn Drachs continuava amb el sermons incendiaris que calcinaven la fe de la parròquia i, tot i les advertències fetes, no afluixava en la seva peregrinació cap el abisme. Per això havia citat a l'hereu de can Gordi, l'Amadeu.

"Escolta, Amadeu, t'haig de fer una proposta que és segur que no t'agradarà, però el sacrifici que et demano és necessari pel bé de l’església" Es va aturar un moment per observar la cara seriosa de l'hereu i li va posar una ma a l'espatlla mentre continuava. "Cal apartar a Mossèn Drachs del ministeri eclesiàstic. És un home fort i convençut del seu parer, però té un punt flac, la teva filla" A la seriositat de la cara de l'Amadeu s'hi va afegir l'espant. Es va girar per buscar una cadira i s'hi va asseure.

Mossèn Drachs va obrir la porta de can Cova. Havia rebut una nota perfumada signada per la dama que li tenia el cor robat. El citava a can Cova per explicar-li, sota el secret de confessió, un trasbals que passava la seva ànima, que no la deixava viure en pau i que també l'afectava a ell.

"Ave Maria Puríssima" va dir sense aixecar massa la veu. "Sóc aquí" va contestar una veueta que sortia de la cambra que tenia al davant. Hi va entrar. Al mig, dreta, amb una capa sobre les espatlles hi havia la Rossa de can Gordi. Quan el va veure, va aixecar els braços, la capa va lliscar sobre les seves espatlles i va caure a terra. Estava completament nua!

Mossèn Drachs, atònit i amb el seu cor botant per dins del pit, va córrer cap a ella, es va ajupir, va agafar la capa i va intentar cobrir-la. La Rossa va xisclar. En aquest punt, de darrera de les cortines que deixaven l'estança en penombra, va sortir l'hereu de can Gordi, el bisbe Amalric i l'inquisidor major del bisbat recitant els prolegòmens d'un anatema.

Mossèn Drachs va estar a punt de desmaiar-se, però tot i les tres llances que portava clavades al cor, les de la traïció de la seva estimada, del seu amic i del seu bisbe, va fugir de can Cova i mai més se'l va a tornar a veure pel bisbat.

El full amb el comunicat de la seva defunció eclesiàstica encara està penjat a la porta de l'església. El tanca un paràgraf on encomana a les forces sobrenaturals la provisió de tots els dons celestials tan per a l'hereu Gordi com per a la seva flor més preuada, la Rossa de can Gordi, la seva filla, per haver permès deslliurar del malèfic Drachs a la gent de bé.