La roda no pot parar

El soroll del despertador és la primera ordre del dia. No és només un crit metàl·lic que et treu del son; és la veu invisible de la roda que gira, que no es permet mai quedar quieta. Obres els ulls i ja estàs en marxa: l’agenda t’empaita abans que puguis recordar el somni. Hi ha correus per respondre, reunions, trucades, cites, compres, notificacions que cauen com gotes insistents en una galleda que mai s’omple del tot.

La roda no pot parar. Ni tan sols quan el cos et diu que voldria quedar-se estirat uns minuts més, ni quan el cap et suplica silenci. Et poses la jaqueta, el rellotge i la cara més eficient que trobes. L’aire fred del carrer et desperta, però també et recorda que vas tard. Sempre vas tard.

Al metro, les cares són un mirall del mateix cansament accelerat. Ulls vermells, dits que llisquen per pantalles, auriculars que imposen un ritme constant. És com si cadascú pedalegés la seva bicicleta imaginària, fent força perquè la roda del món no s’aturi ni un segon. I si algú frena, si algú s’atreveix a mirar per la finestra, ja no és part del joc. Queda enrere.

El dia es desplega com un carrusel massa ràpid. Penses que has fet molt, però no saps ben bé què. T’enorgulleixes de les marques al calendari, de les tasques tancades, com si fossin cicatrius que demostren que hi ets, que corres. Però quan et pregunten per què corres tant, què vols atrapar, et quedes mut.

Al mig de la tarda, el cor et dona un petit cop d’alerta, un batec més fort, com un puny discret. Et recorda que no ets màquina, que el motor té límits. Però calles, respires fons i continues. La roda no pot parar. Ningú et va ensenyar a saltar-ne.

I quan finalment arribes a casa, exhaust, el cap et diu que encara hi ha temps de fer una última cosa: veure aquella sèrie, revisar un altre cop els missatges, fer la compra que has oblidat. Ja no és necessitat, és impuls, és inèrcia. Si et quedes quiet, sents un buit que no saps omplir. La quietud et fa por, com si el silenci fos un abisme.

Però hi ha un moment, en la foscor, abans de dormir, que et sembla sentir la roda grinyolar. No és eterna. I en aquell instant et preguntes si un dia tindràs el coratge de posar-hi un fre, encara que sigui per mirar el paisatge. Perquè potser la vida no era només córrer. Potser hi havia una altra manera d’habitar-la.

I amb aquesta idea mig apagada, et deixes vèncer pel son, sabent que demà la roda et tornarà a cridar. I, fidel, tu hi tornaràs a pujar.