La rambla

Pel camí vaig trobar dos nois; un era en Baldiri Serrat, del qual més tard vaig saber que li deien el gras de Cabanes, i l’altre era l’Esteve Casas, conegut com el sec Vilarnadal. Se n’anaven a Figueres a passar el dia. En Baldiri era un noi ple de mitjana estatura que mostrava un ampli somriure per pura joia de viure i l’Esteve era un noi de constitució més dèbil que s’assemblava amb en Baldiri pel fet que no podia evitar mantenir sempre un somrís sota els pòmuls. Tot dos formaven una imatge de felicitat que els feia simpàtics, però ningú se’ls devia prendre seriosament. Estaven tan contents d’estar vius i ser joves que caminaven i de tant en tant feien un salt. Pel que vaig entendre no sabien fer gaire res de profit, però estaven segurs que se’n sortirien.

Tots tres vàrem apropar-nos a la vila emmurallada i presidida per l’església de Sant Pere. Vàrem traspassar una de les portes de la muralla i ens vàrem anar a la Rambla, tota de terra, i presidida per una estàtua a Narcís Monturiol. Els carrers estaven plens de clergues amb sotana i militars amb pantalons vermells i jaqueta blau marí. Vaig veure un grup de quatre monges que caminaven de bracet. Al capdamunt de la Rambla i en direcció a la carretera d’Olot, vàrem colpejar la fusta amb una picaporta en forma de mà. Ens va obrir una senyora d’edat que duia el cabell blanc pentinat amb una ratlla al mig i recollit en una pinya. Estava força plena i li costava caminar. Ella ja coneixia els nois.

-El gras de Cabanes, El sec de Vilarnadal i un tarambana. Altre cop per a qui. -Us arriba a agradar.
Vàrem pagar vuitanta cèntims i ens va donar dues tovalloles a cadascun. Vàrem entrar a una sala pintada de vermell solcada de tubs i aixetes d’aram i de llautó de qualitat. Hi havia banyeres de marbre i dutxes amb saboneres amb pastilles perfumades. Era impressionant la cara de satisfacció que feien aquells dos i el que els agradava l’aigua calenta i el sabó. El més fort va ser que ens van poder banyar en una banyera plena d’aigua gasificada. Ens vàrem dutxar, banyar, pentinar i ben arreglar...

Vàrem tornar a la Rambla, on una cobla s’havia posat a tocar sardanes. En uns instants es va formar una sardana de noies soles. Eren unes noies molt alegres i ben vestides que parlaven alt entre elles i somreien amb franquesa a tothom. El gras i el sec estaven molt contents i comentaven que les noies de Figueres i de l’Empordà en general son una excepcionalitat mundial per la seva simpatia i bon fer. Estaven molt orgullosos de ser empordanesos.