La por. Uuuuhhhh!!!

La por. Què és la por? Doncs així , a grosso modo ,és una emoció caracteritzada por un intens sentiment habitualment desagradable provocat per la percepció d'un perill real o imaginari, present o futur. És una emoció primària que es deriva de l'aversió natural al risc o a l'amenaça. La por, diuen els entesos, és una cosa molt bona per l'espècie perquè és un mecanisme de defensa que permet a l'individu respondre davant situacions adverses amb rapidesa i eficàcia. Si no tinguéssim por, què seria de nosaltres davant d'un perill real? Anem a veure les conseqüències de la nostra hipotètica inconsciència.
Per exemple, imaginem-nos la unaquimera, tan mona ella, tan aplicada, segur que quan era petita ja era la primera de la classe. Bé, imaginem-nos la unaquimera que un matí es lleva rotllo bucòlic-aventurer i diu "em ve de gust fer un tomb per la sabana africana, que aquí ja se'm comencen a gelar les orelles i allí hi fa un solet que enamora". Dit i fet. Un cop a la sabana, passejant tota xiroia, tralarí, tralarà, és topa amb un lleó de dimensions més que regulars. i ella que diu "ai, guaita quin animaló més bufó, vaig a fer-li una moixaina". El lleó, famolenc i estupefacte per la beneïda mossada que li ha caigut del cel, obre la boca grossa com quan badalla, li clava una queixalada a la jugular i se la cruspeix amb tan bona gana que no queden de la xicota ni les sabates. Resultat: el món ha perdut una escriptora excepcional, RC ha perdut una amiga entranyable i ella ha perdut la vida de la manera més tonta. Però ara rebobinem. Unaquimera es lleva un matí rotllo bucólic-aventurer i diu.....Ras i curt, es topa amb el lleó i diu "ui, quina por, aquest lleó se'm vol endrapar". El seu cos comença a secretar adrenalina (hormona vasoactiva secretada en situacions d'alerta); que la fa reaccionar i enfilar-se a un dels arbres apaïsats de la sabana africana. La lluna la contempla a dalt del cel perquè el lleó, entossudit, pensa fer guàrdia al peu del tronc tota la nit, esperant que la noia baixi pel seu propi peu. Però com que el felí és bastant ruc es cansa d'esperar i se'n va a provar sort amb algun altre blanc rotllo bucòlic-aventurer dels que pul·lulen pels voltants. Resultat: la xicota, sana i estalvia, torna a casa cansada d'aventures i dedica els seus esforços a escriure poemes, que és lo seu. És clar que també és pot donar el cas de que la por la paralitzi davant del lleó perquè els efectes de l'adrenalina tan poden ser excitadors com inhibidors, amb la qual cosa acabarà de totes maneres al ventrell de l'animal. RIP.
Així doncs, com ja he dit, la por ens és absolutament necessària per a la supervivència. Però què passa si la por és artificial? Vull dir si la por es provocada d'una manera gratuïta? Per exemple en pel·lícules, obres de teatre o senzillament quan algú et dóna un ensurt per a riure una estona? Quin mecanisme és posa en funcionament
en aquests casos? Sembla ser que la por fa secretar al cervell una substància anomenada dopamina que pot arribar a crear addicció. Vet aquí la proliferació de pel·lícules terrorífiques, d'atraccions de fira que te'ls posen per corbata o de festes anglo-americanes com les de Halloween, farcides de monstres, fantasmes, bruixes, zombies i tota classe de.freakies. Ai, mira, parlant d'això em ve a l'esment l'anècdota d'en Josep Àngel, un dels meus alumnes, que en una prova de vocabulari sobre Halloween, havia de traduir en anglès unes paraules determinades. La primera era "fantasma", i en lloc de posar "ghost" "comme il faut", va escriure "uuuuhhhh!". La resposta demostra dues coses: a) en Josep Àngel no havia estudiat ni brot, b) en Josep Àngel era un xicot de recursos. Josep Àngel, si em llegeixes, records i petons de la senyo.
Com ja em vist anteriorment, hi ha gent a qui li agrada el marro però també n'hi ha que pateixen molt a causa de la por. Tanquen portes amb forrellats i cadenats, i abans d'anar a dormir miren sota el llit a veure què els amenaça. Veus, això de mirar sota el llit, a banda de ser un acte malaltís, té algun avantatge perquè sempre hi trobes alguna cosa que havies perdut. Guaita, aquí hi ha el botó de l'anorac vermell, i la pastilla del colesterol que m'havia d'haver pres ahir, i aquí un senyor amb un sac i un antifaç, bona nit, senyor caco, etc. etc.
Però això de la por és un mal rotllo, provoca angoixa i malestar, se't posen els pèls de punta, els ulls et surten de les òrbites, et sua tot el cos i et cagues a les calces. I encara hi ha gent que busca aquesta emoció? UUUUUhhhh! Sou uns fantasmes!