La pols

La pols. La pols la trobem per tot arreu. Aixequem la persiana al matí i segons com mirem la tauleta de nit veiem un tel d’un color blanquinós dipositat entre els nostres ulls i la superfície del moble observat. Més tard, en passar el dit per sobre d’una superfície qualsevol t’adones que aquell passar el dit no ha estat només passar el dit, sinó que en fer-ho, el nostre dit ha adquirit un color diferent al que tenia abans de fer aquella operació. I el que pot ser és més interessant, el color que ha agafat el nostre dit és el color que ha deixat de tenir la superfície acariciada fa uns moments.

La pols ens persegueix, no ens deixa sols ni soles en cap moment ni en cap circumstància. En sortir al carrer la pols ens acompanya anem on anem. En el nostre passeig per anar a treballar veiem els cotxes protegits pel tel de la pols. Si mirem cap el terra també veiem les voreres cobertes de pols i ja no diguem dels escassos nous pavimentats que pugui fer el nostre ajuntament, aviat adquireixen el color de la pols.
A la pols també li agrada córrer amb la gent que correm i que acabem “fets i fetes pols” un cop hem arribat al final de la sortida plaent en la que hem corregut tant com hem pogut. Quan correm i ens endinsem en els camins lliures d’asfalt entrem en els dominis de la pols. Les espardenyes recent estrenades van veient com els seus colors vius es van tornant més tènues, com si tinguessin por de brillar més temps. I mica en mica van passant a ser colors esmorteïts, colors que van essent abraçats i en part absorbits per la pols. A mesura que els quilòmetres avancen, la pols va prenent posició, i quan els quilòmetres s’acumulen, les espardenyes s’han unit al seu color característic.

Però encara hi ha més. La pols que acompanya inseparablement les passes dels corredors i corredores es va escapant cap a la vegetació que a la vora del camí s’atreveix a treure el cap. El verd viu de les fulles tendres i el verd fort de les que ja no ho son tant irremeiablement va esdevenint, un cop més, el color de la pols.

I amb els anys, la pols també entra dins el nostre cos, i des de dins el nostre cos, dins el nostre cervell i dins el nostre cor. I la vida que tenia colors vius va deixant de tenir-los. La pols va cobrint la vida tornant-la monotonia. La pols va assecant les esperances i il·lusions, i, si pot les ganes de tot. La pols ho vol tot per a ella i va preparant-ho tot per a que al final tot sigui pols i fer que es compleixi aquella dita tan dita que del pols venim i al pols tornem.

Mentrestant, i enmig de tanta pols, fer neteja va súper bé: neteja d’angoixes, neteja de desamors, neteja de pensaments punyents, neteja males companyies, neteja de tot allò que vol robar-nos el color viu de tot el que anem vivint.